Són només deu anys, però fixeu- en la intensitat dels dies que hem viscut, sembla com si hagués passat tota una vida. A diferència de moltes companyes i companys, que deu anys enrere van omplir durant mesos la Plaça Catalunya, un cop acabaven les seves jornades de treball, jo vaig viure els esdeveniments com espectador, des de la barrera de la distància, en un poble de l’interior de Tarragona, on mai succeïa res. Recordo un matí al sol en una plaça del poble, quan un militant socialista de tota la vida, ja jubilat, i sindicalista de soca-rel, em va preguntar: “¿Y que quieren estos chicos?”. La meva resposta va consistir a facilitar-li una còpia d’un dels manifests d’Acampada Sol. Se’l va llegir de dalt a baix i va concloure “Muy bien…, pero esto como?”.
La resposta va sorgir de nosaltres mateixos uns mesos després, a principis de setembre. Davant de la decisió del Departament de Salut, dirigit llavors per Boi Ruiz, de tancar el servei d’atenció continuada nocturn del CAP del poble, no se sap molt bé com, però es va ocupar el CAP aquella primera nit en què havia de tancar-se a les 20 hores. Un parell de dies després s’organitzava una assemblea ciutadana per gestionar l’ocupació. Va ser la nostra versió del 15M.
Autoempoderament ciutadà, autoorganització social i democràcia assembleària. Vam aprendre-ho instintivament, mirant com ho feien a altres llocs, però érem nosaltres els qui decidíem lliurament i en assemblea com fèiem les accions i manteníem la lluita. Nits llargues i acompanyades, no teixint complicitats activistes sinó reconstruint també les nostres vides a partir dels lligams personals que establien amb els altres.
No es va reobrir el servei d’atenció continuada, malgrat un any d’ocupació, però es va evitar que es reduís més l’horari. Però sobretot vam aprendre que les decisions polítiques, per molt ajustades a les lleis que es prenguessin, podien ser injustes, que és el poble qui ha de prendre allò que és de tots i totes per a defensar-ho i, si cal, omplir les places i carrers, vam aprendre a ser indignats i indignades i davant d’aquesta indignació només hi havia una resposta: l’acció.
Res va ser igual. Vam canviar. Sense adonar-nos. Deu anys després trobo el més normal del món plantejar-te que per reivindicar el dret a la salut s’ocupi la Conselleria de Salut, o la d’Economia i Finances. Hem canviat i aquesta és la gran victòria del 15M.
Una altra qüestió és si el 15M ha trobat una articulació política adient dins el sistema parlamentari representatiu i democràtic. Els processos de confluència de les esquerres han fracassat de manera evident a Catalunya, però no ha estat pas culpa del 15M, ni de la gent que hi participà. Potser encara n’hem d’aprendre més i canviar totes per construir una alternativa política real. Hem de seguir caminant.
