Ponència presentada per Javier Belda dins de l’eix Consciència-Món, durant el 8è Simposi Internacional del Centre Mundial d’Estudis Humanistes, que ha tingut lloc els dies 16, 17 i 18 d’abril
La presentació està relacionada amb la monografia Vacío causal
El títol Vacío causal fa referència a la hipòtesi, molt estesa, que el buit no està exempt de forma. Ens preguntem sobre el fonament científic d’aquesta teoria i també sobre la relació que guarda respecte a les concepcions orientals antigues, les quals coincideixen amb intuïcions profundes de l’ésser humà al llarg de la història.
Abans d’entrar en matèria, val la pena dedicar cinc minuts a un vídeo. És possible que aquest vídeo o algun semblant ja l’hagin vist, però la veritat és que sempre ve bé apuntar-se a aquesta perspectiva del cosmos que és tota una experiència.
Aparentment, la seqüència mostrada va en sentit oposat a la proposta d’aquesta xerrada, ja que tracta de la magnitud d’Univers, mentre que nosaltres aquí parlarem de les partícules atòmiques. Si un àtom és petit, una partícula ho és més, perquè allò que més hi ha en l’àtom és el buit. Si augmentem la partícula a la grandària d’una formiga, tot l’àtom seria l’equivalent a un camp de futbol.
L’Univers
L’Univers està expandint-se de forma accelerada des de fa 13.800 milions d’anys a partir del Big bang; és increïblement gran, el seu diàmetre és de 93.000 milions d’anys llum. Suposadament ho conté tot, però no es troba dins de res.
L’Univers visible conté centenars de bilions de galàxies. Per a fer-nos una idea de la seva grandària Carl Sagan va fer aquesta comparació: «hi ha tantes estrelles en l’Univers com grans de sorra en totes les platges del món». [1]
Al mateix temps Sagan va dir: «Si ens deixessin anar a l’atzar dins del Cosmos la probabilitat que ens trobéssim sobre un planeta o a la vora d’un seria inferior a una part entre mil milions de bilions de bilions (1033). En la vida diària, una probabilitat així es considera nul·la».
No obstant això, des del segle XIX comptem amb una imatge que ens mostra les galàxies de l’Univers en tota la seva amplitud, i que manegen sovint els alumnes de Batxillerat.
Tota la matèria bariònica de l’Univers està continguda en la taula periòdica dels elements.
Paradoxalment, el nostre insignificant planeta representa un Univers a petita escala, des del moment en què conté tots aquests elements… Pel que sembla, no té sentit ponderar les coses per la seva grandària.
Els àtoms són diminuts, amb diàmetres d’aproximadament una deumilionèsima de centímetre. Cada ésser humà és el representant de 1028 àtoms.
Al principi no hi havia àtoms, hi havia una sopa primordial molt calenta composta de protons, neutrons i electrons solts. No existia la matèria.
En les primeres fraccions de segon del big bang s’estava creant una dimensió espaciotemporal que sorgia del no-res. El primer temps es coneix com a temps de Planck (una unitat de temps, considerada com l’interval temporal més petit que es pot ser mesurar) –després– als aproximadament 10-43 segons tot l’Univers tenia 10-33 cm (100 trilions de vegades més petit que un àtom).
Als aproximadament 10-35 segons un canvi de fase va causar que l’Univers s’expandís de manera exponencial durant un període anomenat inflació còsmica.
El límit de la gravetat
La diferenciació entre Orient i Occident es va aprofundir en la cultura cristiana a partir del Cisma de Foci, que va ocorre en el segle IX i va separar l’Església catòlica de l’Església ortodoxa. “Un Occident dividit, pobre i mal governat va contribuir en gran manera a atorgar aquest protagonisme a l’església.”
La profunda interrelació entre el món asiàtic i occidental està confirmada per l’artesania i el comerç a través de les rutes de la seda i també per les llengües indoeuropees.
En els orígens de les civilitzacions, la historiografia identifica les bases de la civilització occidental amb el naixement de les societats històriques –amb escriptura– afroasiàtiques, a partir de les ciutats sumèries del IV mil·lenni a. C.
La cerca de l’equilibri ideal va prendre forma en els terrenys de la física i de la cosmologia amb el referent de la geometria d’Euclides, qui es va mantenir com a patró bàsic per als models interpretatius de l’univers fins a finals del Renaixement.
“Mysterium Cosmographicum” va ser la primera obra de Johannes Kepler, el 1596. En ella exposa una cosmografia de caràcter místic i matemàtic que estableix correlacions entre les esferes planetàries i els cinc poliedres regulars convexos, els quals es relacionaven amb una successió harmònica de notes musicals.
El títol complet del llibre de Kepler posa en relleu la inspiració renaixentista: Precursor dels assajos cosmològics, que contenen el secret de l’Univers; sobre la proporció meravellosa de les esferes celestes, i sobre les veritables i particulars causes del número, magnitud, i moviments periòdics dels cels; establerts per mitjà dels cinc sòlids geomètrics regulars.
Es va anar sortint del quietisme cap al moviment. Les ments inquietes del Renaixement van dirigir la seva mirada cap a un passat remot de bellesa i harmonia per elevar-se en una inspiració sagrada. Amb això van portar de tornada les màquines, l’alquímia, l’astronomia i tot allò que fou demonitzat en l’edat mitjana.
L’Esfera Armil·lar, inventada de manera independent en l’Antiga Grècia i l’Antiga Xina, simbolitza aquella revolució.
Tycho Brahe venia observant les posicions de les estrelles i els planetes des d’Uraniborg, un palau de Dinamarca que es convertiria en el primer institut de recerca astronòmica.
La precisió de les mesures de Tycho va ser la sentència definitiva per a l’harmonia divina de les trajectòries esfèriques de Kepler. No obstant això, la seva renúncia amagava un descobriment transcendental per a l’evolució de la cosmologia en endavant. El 1609 va publicar la seva obra “Astronomia nova” on exposa una visió, no sols harmònica sinó precisa, per descriure el moviment dels planetes amb «trajectòries el·líptiques» al voltant del Sol.
La ruptura definitiva amb la física aristotèlica –i el xoc amb l’església romana– va arribar amb Galileu Galilei.
La seva inspiració interdisciplinària és també una mostra de la cerca de l’ordre harmònic pròpia del Renaixement i del correlat científic cap a l’Edat Moderna Primerenca.
Galileu és considerat el pare de l’astrofísica en establir els fonaments de la mecànica.
L’acceleració uniforme de dos objectes de diferent massa en caiguda lliure, observada per Galileu, era contrària als postulats d’Aristòtil.
L’estat natural de tots els elements va passar a ser el moviment, no solament en el cosmos sinó en qualsevol dimensió. Si no existeix fregament i li donem una empenta a un objecte, l’objecta es mourà eternament a una mateixa velocitat.
Però, què passa amb una fletxa disparada per un arc? Què és el que manté la fletxa en moviment una vegada ha abandonat l’arc?
-Aristòtil: l’impuls inicial de la corda de l’arc continua transmetent-se a la fletxa per mitjà de l’aire.
–Descartes: Pel que respecta a la causa general (del moviment) em sembla clar que no pot ser una altra que el mateix Déu. Al principi va crear la matèria juntament amb el moviment i el repòs; i ara, amb la seva cooperació ordinària, simplement conserva les quantitats de moviment i repòs que va introduir des del començament.
-Galileu: la bala de canó combina un moviment horitzontal, que és uniforme, amb un altre vertical, que consisteix en una acceleració constant cap avall –la gravetat– pel que la bala canvia de trajectòria fins a trobar-se amb el sòl.
La resposta de Galileu resol també una altra qüestió famosa en l’època sobre la bala de canó.
Newton va aplicar la seva poderosa ment a la qüestió del moviment de la bala de canó. Si el canó fos tan potent per enviar la bala als antípodes, el projectil es trobaria amb la curvatura de la terra, per la qual cosa no li seria possible aterrar en el sòl. La bala de canó es convertiria en el que actualment és un satèl·lit artificial.
En els temps de la Modernitat es va imposar una concepció mecanicista del món enfront de les aparences enganyoses.
El gran llegat d’Isaac Newton van ser els tres volums dels Philosophiae naturalis principia mathematica, on va descriure la «llei de la gravitació universal» i va establir les bases de la física clàssica.
En aquell moment (1687) el món va quedar totalment descrit i els seus misteris totalment revelats, la qual cosa es va mantenir així fins al segle XX.
No obstant això, el terreny de l’espiritual no estava obsolet, simplement l’impuls eteri es va traslladar a estatges més profundes.
A Occident, l’hermetisme i l’alquímia havien conegut la seva època de glòria poc abans del Renaixement, però el seu prestigi místic encara fascinava a Isaac Newton. Els seus textos alquímics (escrits amb un pseudònim) han estat durant anys un secret guardat amb clau a Cambridge. No va ser fins al 2016 quan es va fer públic un nou manuscrit de Newton sobre la pedra filosofal.
Alguns dels principis de la doctrina hermètica eren: el pensament simbòlic, l’ésser humà com a nexe entre el microcosmos i el macrocosmos, l’anima mundi, la teoria de les correspondències entre nivells, la complementarietat dels contraris, la meditació com a tècnica d’ascesis i la vida com a via de transmutació personal.
Newton va estudiar i va desenvolupar l’ocultisme hermètic llegendari abans d’estudiar la naturalesa de la llum, l’òptica, el càlcul infinitesimal i la gravitació.
Albert Einstein: “Intenta penetrar amb els nostres mitjans limitats en els secrets de la naturalesa i trobaràs que, darrere de totes les lleis i connexions discernibles, roman quelcom subtil, intangible i inexplicable. La veneració d’aquesta força que supera tot el que podem comprendre és la meva religió. En aquest sentit jo soc, de fet, religiós.”
La gravetat no és altra cosa que la manifestació de la geometria de l’espaitemps. Si és pla, no hi ha gravetat, es manifesta quan és corb. Amb això cobra vigència la concepció de la geometria no euclidiana que havia formulat Nikolái Lovachesky el 1826.
Carl F. Gauss i Bernhard Riemann van desenvolupar la nova geometria diferencial curvilínia. Finalment, el model quadridimensional de l’espaitemps aconseguí la seva plenitud amb les equacions de Hermann Minkowski, que van enlluernar Einstein i que, posteriorment, Bernhard Riemann va perfeccionar desenvolupant una geometria diferencial curvilínia.
Malgrat tot, l’essència divina va continuar mostrant-se esmunyedissa. Aquella gravetat que va passar de les mans de Galileu a les de Newton i a les d’Einstein continua sent avui un misteri…
Si bé la gravetat manté en harmonia el nostre Sistema Solar i, en efecte, ens manté amb els peus a terra, exercint una força de 9,8 N/kg, és una força incompleta.
D’acord amb el model estàndard de la física de partícules, el camp gravitatori on s’expressa la gravetat manca d’una partícula (no trobada) que pugui justificar plenament la seva existència/funcionament.
La teoria de cordes proporciona una solució al problema de la gravetat, perquè la vibració d’una corda determinada encaixaria, precisament, amb les propietats d’un gravitó, exempt de massa i que es mouria a la velocitat de la llum, igual que el fotó.
L’efervescència científica entre els segles XIX i XX, unida a la necessitat d’anar més enllà en la comprensió de l’Univers, va ser l’avantsala del sorgiment de la física quàntica.
Atomisme i orígens de la física quàntica
En un col·lisionador de partícules, com el LHC de Ginebra, quan un electró i un positró es troben, s’aniquilen, com a resultat del xoc de matèria i antimatèria. La seva energia es transfereix al buit, aquesta energia crea partícules materials reals que sorgeixen de la dimensió del buit, les quals són registrades durant una fracció de temps minúscula en els ordinadors del CERN. Així doncs, a partir del no-res, apareix matèria, com el bosó de Higgs, que té una esperança de vida de 10−22 segons (la miltrillionèsima part d’un segon).
La relació de la matèria amb el buit xoca tant amb la física tradicional com amb la nostra experiència quotidiana. En canvi, no resulta aliena a la filosofia oriental antiga.
Si prenem el concepte de l’àtom com a fil conductor, cap a l’any 600 aC va existir a l’Índia la doctrina vaisheshika, que sostenia que l’Univers era reduïble a paramāṇu (àtoms), que eren indestructibles, indivisibles, i tenien un tipus especial de dimensió.
En el Rig Veda el concepte metafísic brahaman (en sànscrit: ब्रह्मन्) correspon a una mateixa substància universal de la qual participen tots els éssers. Brahaman és allò no creat, etern, infinit, transcendent, la causa, el fonament, la font i tots els objectius existencials.
El Període Hel·lenístic es caracteritza per una forta influència d’Orient en el pensament d’Occident a conseqüència de les campanyes d’Alexandre el Gran.
Es van desenvolupar escoles a la Grècia hel·lenística, una de les quals va ser l’epicureisme que va plantejar una visió del món basada en l’atomisme de Leucip i Demòcrit.
Existeixen referències de l’atomisme molt anteriors, de Mosco de Sidó, un savi i pensador natural de Sidó (Líban) del segle XIV aC.
Els físics teòrics en l’edat mitjana eren filòsofs. Un d’aquells atomistes va ser Guillem de Conches, que era coneixedor d’obres de metges àrabs i grecs, com Galè.
Dels alquimistes medievals hi ha escassa informació pel fet que les seves pràctiques eren secretes, amb la finalitat d’evitar la Santa Inquisició, així com per l’estil hermètic que ha acompanyat l’alquímia des d’antic.
La teoria atomista va assolir un punt culminant en els segles XV i XVI a mesura que l’aristotelisme perdia vigència (Nicolau de Cusa i Giordano Bruno).
Robert Boyle (1627-1691) va tenir gran influència en Newton. El seu llibre “The Sceptical Chymist” (El químic escèptic), va posar fi a la idea aristotèlica dels quatre elements i als tres principis de Paracels. Va postular que la matèria estava composta d’àtoms i que el resultat de qualsevol fenomen era conseqüència de les col·lisions d’aquests àtoms entre si.
No obstant això, la història científica occidental de l’àtom comença a la fi del segle XIX, quan van començar a aparèixer diversos models de l’àtom.
A la fi del segle XIX van començar a aparèixer diversos models de l’àtom, des del clàssic model de Dalton (1803) es va passar al model cúbic de Lewis, al saturnià de Nagaoka, al púding de panses de Thomson, al planetari de Perrin, al nuclear de Rutherford, a l’orbital circular de Bohr, a l’orbital el·líptic de Sommerfeld, fins a arribar al model quàntic ondulatori de Schrödinger i les seves variants relativistes de Dirac i Jorndan.
Amb el sorgiment de la concepció quàntica de la matèria va començar a imposar-se la indeterminació en el món científic.
La “Conferència Solvay de 1927” va ser el moment més important per a la física emergent.
L’experiment de la doble escletxa, ha donat lloc a interpretacions múltiples.
En la conferència Solvay del 1927 es va apostar per la interpretació de Copenhaguen que van elaborar principalment Niels Bohr i Werner Heisenberg. El principi d’incertesa formula la impossibilitat de realitzar un mesurament experimental sense pertorbar el que es pretenen mesurar. La dualitat ona-partícula ja no era només una propietat de la llum, sinó de tota matèria.
Einstein, entre d’altres, no se sentia satisfet d’una teoria que no tancava el cercle. Una explicació alternativa a la interpretació de Copenhaguen va ser la teoria de les variables ocultes. La primera idea d’aquest tipus va ser la teoria de l’ona pilot de Louis de Broglie i, més avançat el segle XX, també de David Bohm, etc.
Paul Dirac va retornar la idea de bellesa a les matemàtiques amb la seva fascinant equació, a partir de la de Schrödinger. Va establir el camp electromagnètic com el món on actuen les partícules, fonamentant que el buit, en realitat, no està buit (i va descobrir l’antimatèria).
Pel que fa al col·lapse de la funció d’ona, Richard Feynman es va sumar en un primer moment a un plantejament de Solvay-27. Va dir que es tractava d’una funció complexa en l’espai de Hilbert, és a dir, d’un objecte matemàtic. Per la qual cosa no existiria quelcom físic que realment pogués col·lapsar.
Però el plantejament tenia un punt d’incoherència des del moment en què els experiments constataven l’afectació material. El mateix Feynman també va dir: «si un creu que ha entès la mecànica quàntica és que no l’ha entès».
A partir del concepte de camp, que originalment va proposar Paul Dirac el 1930, els electrons són ones causades pel camp electrònic. Aquest és el punt fonamental en el qual es basa la teoria quàntica de camps que finalment va establir Feynman en la dècada dels vuitanta.
El camp unificat
El 1935, Einstein, Podolsky i Rosen van escriure un article que ressaltava la necessitat d’una nova teoria local de variables ocultes que substituís la teoria quàntica. Se’l coneix com a la «paradoxa EPR».
L’argument de l’EPR postulava que:
1-Els paràmetres tenen realitat independentment de si són mesurats o no, i. e. existeix una realitat separada de la seva observació.
2-Localitat, la informació no pot viatjar més ràpidament que la velocitat de la llum.
No obstant això, el teorema de Bell, formulat en 1965, va demostrar que l’entrellaçament i l’acció a distància són part del món microscòpic. Les coses s’afecten malgrat la distància, a causa del fet que no hi ha res que no estigui interconnectat amb tot. El plantejament contradiu el límit de la velocitat de la llum, ja que l’entrellaçament d’estats entre partícules succeeix instantàniament.
El teorema va ser comprovat experimentalment per Alain Aspect el 1983, i confirmà l’afectació en el mesurament i la no localitat de l’Univers pel que fa a les partícules subatòmiques. Va suposar el triomf de la teoria quàntica sobre el sentit comú i l’experiència quotidiana. Quan dues partícules, com els àtoms, els fotons o els electrons, s’entrellacen, experimenten un vincle inexplicable que es manté fins i tot si les partícules es troben separades en extrems oposats de l’Univers.
Per a David Bohm la metafísica és precisament l’essencial de la física quàntica.
Les seves publicacions i especialment la seva obra pòstuma “The Undivided Universe” (1993) representen una síntesi global del pensament científic-filosòfic de l’autor.
Tota la realitat està impulsada per un camp unificat, un fons d’energia en incessant activitat, un moviment causal que sustenta i genera al mateix temps. Aquest moviment comprèn estructuralment l’esperit i la matèria. El moviment, en la seva dinàmica universal, produeix la diversitat d’éssers i fenòmens que captem pels sentits.
No es tracta només de superar la fragmentació atomista, sinó també el seu estatisme que reduïa tota forma de canvi a interaccions entre parts absolutament estables. La nova noció del món estableix el fluir universal d’esdeveniments i processos. Allò que és previ no són les coses sinó el moviment.
El pensament de Bohm ens aproxima a la meditació, més enllà del raonar teòric.
Conclusions
Passats milers d’anys, no deixa de sorprendre la gran similitud de la física actual amb les cosmogonies orientals quan se sosté –com una de les idees més avançades sobre l’origen de tot– que l’Univers neix d’una fluctuació en el buit. Les ones electromagnètiques apareixen i desapareixen constantment, partícules que existeixen i deixen d’existir, en una dansa primigènia a partir de la qual es constitueix el temps i la realitat que percebem.
Un nou món s’ha obert davant de l’ésser humà, la comprensió del qual va més enllà de l’enteniment empíric per convertir-se en una experiència totalitzadora, en un arravatament que integra la consciència i el món. Alhora aquesta nova mirada connecta amb una mitologia sincrètica.
«El Buit universal és, i tota la resta està desproveït de realitat ontològica. Qualsevol que hagi comprès aquesta veritat —que és, abans de res, la veritat dels budistes madhyamaka, en part compartida per altres escoles — es converteix en Buda».[1]
Es troben múltiples referències al buit en la cosmogonia hindú en el Manavadharmashastra, que és el text més important referent al dharma. I que tracta dels principis, lleis i normes pels quals es regeixen el cosmos i la societat humana.
«Mitjançant el samadhi, el yogui transcendeix als contraris i reuneix, en una experiència única, el buit i el desbordant, la vida i la mort, el ser i el no-ser. Més encara: el samadhi, com tots els estats paradoxals, equival a una reintegració de les diferents modalitats d’allò real, en una sola modalitat: la plenitud no diferenciada d’abans de la Creació, la unitat primordial. El yogui que aconsegueix el asamprajnata samadhi realitza igualment un somni, que obsessiona l’esperit humà des dels començaments de la història: coincidir amb el Tot, recobrar la Unitat, refer la no-dualitat inicial, abolir el Temps i la Creació; i en particular, suprimir la bipartició d’allò que és real en objecte-subjecte».[2]
[1] Van ser realitzats els càlculs i es va veure que l’estimació era correcta.
https://www.bbc.com/mundo/noticias-44943002
[2] Mircea Eliade. “Yoga, immortalidad i libertat”. Ed. La Pléyade, Buenos Aires, 202.
—–
Javier Belda és membre del Centre Mundial d’Estudis Humanistes. Ha publicat les monografies: Mitologia del inframundo (2014), Estructura evolutiva de equilibrio-desequilibrio (2018), Resum de «Futur no-lineal» (2019) i Vacio causal (2020-2021). I en aquest mes d’abril de 2021 la novel·la literària “El informe Denisova”. Les seves produccions abasten temes relacionats amb la megahistoria i la cosmologia.
—–
Totes les imatges d’aquest article són d’ús lliure i poden trobar-se publicades a Wikimedia commons
