Intervenció d’Hugo Novotny en el Simposi Internacional «Un Nou Humanisme per a un món nou», del CMEH, els dies 16, 17 i 18 d’abril de 2021.

El meu agraïment al Centre Mundial d’Estudis Humanistes per aquest espai tan divers i inspirador que ha obert amb el Simposi internacional; a l’Enginyer i amic Daniel León i a l’equip organitzador de la secció Consciència i Món, als amics i col·legues amb els quals estem compartint aquesta secció temàtica, i als i les participants d’aquesta trobada.

Conscient dels enormes desafiaments que avui està enfrontant la humanitat: sanitaris, climàtics, ambientals, socials, migratoris i, fins i tot, encara -increïblement- conflictes bèl·lics i amenaces nuclears; com així també, convençut de la imperiosa necessitat de descartar les creences i comportaments primitius, que en diferents camps estan posant a la nostra espècie davant la possibilitat d’una catàstrofe de supervivència, voldria avui desenvolupar breument les següents idees:

  1. Que malgrat tot això i els sentiments apocalíptics que, com en tota crisi de civilitzacions important, acompanyen aquest moment històric, difícilment s’acomplirà l’escenari d’extinció.
    2. Que ens trobem travessant un punt d’inflexió d’una magnitud inèdita en la història planetària i ja és possible identificar alguns indicadors de la nova etapa que s’inicia, des del punt de vista de l’evolució de la consciència humana.
  2. Que l’elecció íntima que facin individus i conjunts humans serà decisiva en la definició de la singularitat històrica actual i dels escenaris futurs que s’obrin davant la humanitat.
    4. Que ens trobem assistint al sorgiment d’un nou horitzó espiritual, un nou mite capaç d’inspirar i impulsar la nova etapa evolutiva de l’espècie humana.

Comencem doncs, fent una mica d’història.

Des dels orígens mateixos de la nostra espècie, a penes els australopitecs es posaren drets sobre els seus peus, van començar a mirar cap a les estrelles; tal vegada la nostra ancestre Lucy i la nena Selam fossin de les primeres a fer-ho, fa més de 3 milions d’anys.
Dos milions d’anys més tard descobrim el foc. I en comptes de fugir, com incitava el pur reflex animal, vàrem intencionar agafar-lo, fer-lo servir i, finalment, produir-lo;  gràcies a ell, varem aconseguir ampliar la nostra vida cap a espais i temps dels que abans no podíem disposar, entre altres avanços evolutius importants.

Tota una fita en l’ampliació d’aquesta capacitat de la nostra consciència de diferir i triar la resposta a un estímul, tant extern com intern, va ser l’inici de l’agricultura i la ramaderia, deu mil anys a.n.e. Quan els Homo sapiens descobrim, que: si en lloc de menjar les llavors les sembrem, si en lloc de matar i devorar immediatament els animals capturats els domestiquem, i tenim assegurada la nutrició per força temps, per a la tribu primer, i després per a ciutats senceres. Va ser aquest un salt significatiu en el nivell de consciència, quan va sorgir la configuració de passat, present i futur en la nostra consciència; i amb això, la capacitat de projecció i planificació del futur.

I així vam caminar, travessant fausts i funests, entre encerts i errors, aprenent del món i de les nostres accions, però sempre determinats per la materialitat de l’entorn, del nostre cos i de les seves traduccions, a causa de l’acció de la força de gravetat del nostre planeta, bressol sobre el nostre cos i la nostra psique.

Fins que vam aconseguir enlairar-nos, volar, llançar-nos valentament cap al cosmos, desafiar les determinacions naturals i ascendir, ascendir… fins a arribar a flotar en la ingravidesa. Un veritable punt d’inflexió, de ruptura amb les condicions d’origen de la nostra ment humana. I en relació amb això voldria recordar un fet molt rellevant, del que es compleixen seixanta anys en aquests dies. Em refereixo al primer vol espacial tripulat, el 12 d’abril de 1961, el de la nau Vostok i el seu pilot Yuri Aleksyévich Gagarin, a qui recordem amb afecte i profund agraïment. A partir de llavors, centenars d’astronautes i cosmonautes de tots els continents van seguir per aquest camí, van orbitar la Terra i la Lluna i van viure i van treballar en l’espai, gairebé com a la seva segona llar.

Així, vam adquirir l’experiència de la ingravidesa. I ja no va haver-hi un a dalt i un a baix natural, definitiu, fix i comú per a tots els humans terrestres. I les estrelles, en la nostra representació, ja no van ser en el cel… sinó que van passar a trobar-se en el profund. També vam gaudir les intenses experiències extàtiques per la bellesa inusitada de la Terra des del cosmos, surant en l’espai negre i infinit; així com els inefables sentiments d’amor per la vida, per la humanitat, per tot l’existent, testimoniats per nombrosos astronautes de diferents nacionalitats i especialitats professionals. Vivències similars a les de la inspiració espiritual, fins i tot per la seva capacitat de conversió en el sentit de la vida.

I va venir el Hubble i les seves commocionants fotografies del camp profund i del camp ultraprofund, plagades de galàxies… i les estacions espacials, i quantitat de telescopis i detectors de tota mena orbitant la Terra a diferents altures; estenent la nostra capacitat perceptiva cap al profund del cosmos, és a dir, cap al passat més llunyà d’aquest univers; travessant milers, milions, milers de milions d’anys-llum fins a gairebé el començament del nostre univers, fins a gairebé l’explosió creativa que va donar origen al nostre univers…

I vam descobrir la radiació còsmica de fons, la matèria fosca i l’energia fosca. I van aparèixer els forats negres i les ones gravitacionals. I així, de sobte, ja en aquests últims anys, l’univers, en la representació dels cosmòlegs, va deixar d’alentir-se en la seva expansió, camí a una inexorable mort entròpica. Rebel·lant-se, com tot allò que és viu, a les lleis físiques de la matèria inerta, va passar ara a expandir-se acceleradament, mentre avançava per l’espai corb… tal vegada cap a una nova convergència, cap a una nova explosió de llum, en un futur còsmic llunyà.

I el temps va deixar de ser lineal, inapel·lable, mecànic i determinat, com els segons d’un rellotge o els venciments del banc. Vam començar a percebre l’espai-temps com quelcom heterogeni, flexible, vibrant… El temps, ara ho sabem, pot accelerar-se o alentir-se, segons la posició i el context de l’experiència de l’observador dins de l’entreteixit espai-temps.

Llavors, enmig de semblant desestabilització i ruptura dels determinismes, vam descobrir les característiques d’espacialitat i temporalitat pròpies de la consciència humana; gràcies als metges i psicòlegs de cosmonautes, als dissenyadors de càpsules i estacions espacials, i a les aportacions de Silo amb la seva teoria de la imatge i de l’espai de representació. I vam comprendre també que l’espai-temps que configura la nostra consciència depèn del seu nivell de treball. Que són possibles nivells superiors de consciència on, en les seves experiències, el temps s’atura i l’espai es fa infinit. Que en aquestes experiències profundes s’obre la possibilitat del contacte directe amb la Força, amb la llum primordial que emana del centre creatiu. I que és possible prendre la Força i tornar a aquest pla de la vida densa impulsats per l’amor i la compassió, en sintonia i solidaritat amb el Pla que viu en tot l’existent…

Doncs bé, creiem que aquests poden ser alguns indicadors del gran canvi que s’està gestant en el profund de la consciència humana, d’una espècie intel·ligent que, enmig de la formidable crisi de creixement en què es troba, es va obrint pas amb resolució cap al cosmos. Tal vegada aquests senyals del Profund percebuts per la consciència humana, seran capaces d’inspirar una nova etapa evolutiva de l’ésser humà i la vida en aquest planeta, si són traduïdes amb bondat.

Els científics russos de la Megahistoria, Akop Nazaretián, Alexander Panov i d’altres, afirmen que en aquest segle XXI s’està completant un cicle de quatre mil milions d’anys en l’evolució del nostre planeta i, fruit d’una vertiginosa acceleració del tempo històric, la humanitat s’enfronta a una singularitat sense precedents. Per a ells, la magnitud del salt evolutiu en què som involucrats podria comparar-se, ni més ni menys, que amb el sorgiment de la vida en la Terra.

Però entenen que la resolució favorable de semblant cruïlla depèn, d’una banda, que els humans siguem prou intel·ligents per a no autodestruir-nos amb les nostres pròpies armes: atòmiques, químiques, biològiques, nanotecnològiques o informàtiques. Per una altra, que la humanitat resulti capaç de trobar nous significats, sentits i valors en els quals basar la seva vida, personal i social; capaç d’un salt de consciència que li permeti superar definitivament tota forma de violència, per projectar-se cap a un nou estadi evolutiu, tal vegada d’abast còsmic.

Sense relació directa amb els megahistòrics, el científic australià John E. Stewart, en el seu article “Evolució intencional” escriu: “La humanitat ha aconseguit un important llindar evolutiu. El següent gran pas de l’evolució social en la Terra és la formació d’una societat global unificada, sostenible i creativa.” Coincideixo amb Stewart quan afirma: “Estan començant a sorgir individus i grups que han decidit contribuir conscientment al procés evolutiu fent la seva part en la construcció d’aquesta societat global. Estan energitzats per la comprensió que el seu despertar evolutiu i el seu activisme són part d’una transició significativa en el nostre planeta. Les seves accions poden tenir significat i propòsit en la mesura en què són rellevants pel procés evolutiu més ampli. En la mesura en què aquestes accions poden contribuir positivament a l’evolució, són significatives per a un procés més ampli més enllà de si mateixes; un procés que s’ha iniciat molt abans que naixessin i que continuarà molt després que morin. Per tant, aquesta perspectiva els proporciona una resposta vàlida a la gran pregunta existencial que enfronten tots els individus conscients: “Què fer amb la meva vida?” El seu despertar a la perspectiva evolutiva i el despertar d’altres com ells és, en si mateixa, un esdeveniment de màxima importància en la història del nostre planeta.”

Llavors…
És cert que el moment en què ens trobem, en l’àmbit social, l’ambiental, el sanitari, el psicològic individual i col·lectiu, no és fàcil. Els desafiaments són diaris, complexos i inèdits. Estem travessant una transició extremadament paradoxal de la història humana en la qual una part encara important de la societat planetària, especialment en els seus estrats més alts, segueix aferrada a creences egocèntriques primitives, a comportaments agressius característics del paleolític, a la imposició violenta en totes les seves formes. En la seva manifestació política-social això s’expressa com a neoliberalisme i com a diferents formes de conservadorisme que encara perduren en diferents regions. En el desesperat intent de perpetuar-se enfront de la seva irremissible desintegració, aquest sistema de creences i comportaments primitius ocupa encara el centre de l’escena social, contaminant-la de contradiccions, violència, injustícies i destrucció.

No és un moment fàcil. I les coses, en aquest aspecte, poden complicar-se encara més els pròxims mesos, tal vegada un parell d’anys…

Però sempre és possible reflexionar sobre l’actitud amb la qual enfrontem aquest turbulent final de cicle. Si ho vivim com l’esfondrament de la casa  pròpia sobre el nostre cap, el pesar, l’angoixa, la desolació seran inevitables. Si, en canvi, ho experimentem com l’enfonsament de la presó en la qual ens trobàvem presos, una reconfortant sensació de llibertat brollarà del nostre interior, i ens quedarà, a més, energia lliure per, en paraules de Silo, “seguir l’exemple d’allò que neix.”

Perquè al mateix temps que tot un sistema anquilosat i anacrònic s’esfondra, des de la base social està sorgint una nova sensibilitat: empàtica, inclusiva, horitzontal, comunitària, femenina, i un nou paisatge de viatgers del profund, del cosmos i de la ment. Viatgers que, en la seva exploració cap als orígens de l’Univers i les fonts de la vida, van descobrint a poc a poc la consciència, el món intern, la mirada interna i la intenció creativa que impulsa tot. Exploradors audaços que comencen a trobar en el seu interior les referències necessàries per al camí, la inspiració i la llum que els il·lumini, mentre busquen formes noves de comunicació, coexistència i construcció social, més justes i noviolentes; assumint que la seva pròpia evolució, així com la de tota vida en la Terra, depèn més que mai de la seva decisió conscient, la seva acció intencional coherent i la seva capacitat d’amor i compassió cap a uns altres i amb uns altres.

En aquesta nova direcció, i en la mesura en què la mirada s’internalitza, guanyant consciència de si mateixa, l’ésser humà comença a comprendre l’espai i el temps com a configuracions de consciència i avança en l’activació de les capes més profundes del seu espai intern, cap al ple desplegament de la seva intencionalitat i el contacte directe amb el sentit que posa la Ment en tot fenomen de la pròpia consciència i la pròpia vida. Comença a acariciar amb fe la seva aspiració més elevada: la immortalitat espiritual. Intuint-la possible no sols per a alguns individus amb característiques “sobrehumanes” o aplicats ferventment a un camí místic-espiritual, com ja ha succeït en la història, sinó per a tot aquell que ho intenti amb veritat interna, amb unitat interna.
Així, avançant amb resolució, d’intent en intent, aquest agosarat i curiós viatger estel·lar, com heroi mític dels nous temps, arribarà finalment fins al centre lluminós, intern, i començarà a irradiar la llum de l’esperit cap als quatre confins de l’Univers.

Aquest és, crec, l’argument d’un nou mite sagrat universal que està naixent, un mite capaç d’inspirar un nou impuls evolutiu en l’ésser humà; un mite que parla de mirades i paisatges, d’una guia del camí intern i una ètica interna; d’un ascens interior de comprensió en comprensió; de l’experiència i la possibilitat del control de la Força que emana del Profund; de la Ciutat Amagada enmig d’una gran cadena muntanyenca, d’un camí transcendent cap als infinits mons.

El nucli central d’aquest Mite podria expressar-se, crec, en aquesta frase del Missatge de Silo:
“Vola cap a les estrelles l’heroi d’aquesta edat. Vola a través de regions abans ignorades. Vola cap a fora del seu món i, sense saber-ho, va impulsat fins a l’intern i lluminós centre.”

Moltes gràcies.

Hugo Novotny
hugonov@gmail.com
hugonovotny.academia.edu

16.04.2021