5 de gener 2021. L’espectador
Un s’aferra als símbols perquè la realitat a seques és difícil de suportar. Segurament la volta al sol no té un impacte veritable en el pols perpetu entre la vida i la mort, entre la besllum de pau i l’obstinació de la violència; però, què seria de nosaltres, humans diminuts creats i destruïts, no sé bé per qui, si ens neguéssim el dret a l’esperança? No quedaria gairebé res de les línies de l’horitzó, els clars de lluna i els himnes a l’alegria, si creguéssim que estem irremeiablement lligats a l’estupidesa, a la voluntat flàccida, a la brutalitat dels perdonavides i el marasme que els permet.
Per això, quan, a tan sols 14 hores d’haver començat el 2021, ens anunciaven que havien assassinat una criatura de vint-i-dos anys, signant per la pau, a la seva germana, de disset anys, i a dos líders socials, malgrat veure com la bestiola coronada continua destronant vides, malgrat veure com cavalquen desbocats els fanàtics dels fusells, tot i això i així res, vaig sentir un alleujament estrany en aquest inici d’any. I més que en molts altres geners, aquesta vegada tinc clar què vull fer els pròxims dotze mesos.
No és egoisme, però el primer serà restar viva; tot i això impliqui deixar les abraçades penjades en els estenedors, com si fossin llençols blancs, i els meus dits no es confonguin amb les mans dels meus amics, sinó amb l’enganxosa viscositat del gel i els dolls d’alcohol.
Una veïna va telefonar la policia perquè un senyor feia tres hores que era tocant l’oboè en l’andana. L’hi molestava el soroll; segurament a l’home li molestava la fam. Però en general crec que, si alguna cosa hem après estant més sols que mai, és que la solitud és relativa i ara ens importa més l’estat dels altres.
Sé que aquests dotze mesos els dedicaré a treballar perquè la mort no pegui quatre tirs a d’altres i els arrenqui l’ànima en aquests llocs amb noms de sortilegis inconclusos… Travessies, Vista Bella, Palmar de Varela, Rincón de l’Indi, Poble Nou, Mirolindo, Port Llibertador, Santa Rosa de Port Assís… perquè a Colòmbia això del realisme màgic no és conte ni és estil: és la quotidianitat d’un poble que en tota mena de tons i colors, canta, palpita i mor per amor, per dolor i per absència.
Dos-cents cinquanta-u signants per la pau assassinats m’envien cada dia, amb la seva veu sense veu, amb el seu crit mut, la seva petició d’auxili pels que encara són vius.
Convido als constructors de pau, dins i fora de Colòmbia, a aixecar amb les eines del pensament, del respecte als Drets Humans, a la Constitució i a la vida (a totes les vides), un mur de contenció contra la violència. Els convido a idear i construir fets precisos, precisos i pacífics, en clau d’una reconciliació veritable, i rescatar el monumental esforç de pau que d’altres van fer per nosaltres i per la viabilitat física i emocional de Colòmbia. Que es compleixi la paraula i es donin les garanties ofertes, perquè ningú es va desarmar per a aixecar-se cada dia amb més por i més incerteses que abans.
Convido als qui tenim el privilegi de ser vius, a què mai ens sembli normal la mort violenta; a no mirar-la amb resignació ni com costum o a què no es torni un dolor crònic amb el qual s’aprèn a viure.
Es tracta de parar –no sols de lamentar– el genocidi contra els excombatents i les seves famílies. Es tracta d’exigir que totes les parts compleixin allò que van prometre, i tretze mil colombians víctimes d’una persecució infame i sistemàtica, puguin viure sense un estigma en el front i un tir al blanc a l’esquena.
M’acompanyen?
