Idrissa Diallo, home, 21 anys, Guinea Conakry; estudis: podria haver estat metge, advocat, bomber, enginyer… ja mai no se sabrà; estat civil: li van treure la possibilitat de casar-se, fills no en tindrà mai; el seu delicte va ser desafiar les polítiques de control de fronteres i saltar la tanca que separa Melilla del Marroc, va voler una vida millor per a ell, per als seus; data de la mort: 5 de gener de 2012; causa de la mort: segons els informes mèdics fallada cardíaca, però va morir per causa de racisme institucional, en el Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca. Tenia família al seu país natal, que durant anys no va tenir un lloc per plorar perquè el seu cos era aquí, en una tomba sense nom, en el cementiri de Montjuïc.
A Idrissa el van matar una sèrie de circumstàncies desafortunades, però totes amb un denominador comú: la desídia i la manca d’escrúpols d’un govern que té en una de les platges del mediterrani un comptador de morts. Se li va negar l’assistència mèdica, els policies que el custodiaven van ometre el deure de socors… però a qui li importa la mort d’un negre més? Encara que es va al·legar que va morir per “causes naturals”, mai no van aparèixer les gravacions de la nit en què desgraciadament va morir. Els seus companys de cel·la van ser posats en llibertat, la (in) justícia es va afanyar a donar carpetada al cas i tancar el tema sense fer gaire soroll.
L’estat es va negar a costejar la repatriació del cos. Encara que el jove havia mort sota custòdia policial, van posar totes les traves burocràtiques possibles perquè aquest fet no es dugués a terme, encara que es comptava amb diners recaptats per particulars per cobrir aquests costos. La seva família va passar 6 anys esperant poder enterrar el noi segons el ritu musulmà. Potser tenint l’esperança que tot fos un error i que el seu Idrissa continués viu, que fos el fill d’uns altres el que havia tingut la desgràcia de morir, que ell no es comunicava amb ells perquè havia perdut el número o vés a saber, estava vivint el somni europeu perquè Idrissa no era diferent de qualsevol nano de la seva edat, probablement tindria somnis, desitjos, esperances. Que per culpa d’una decisió arbitrària es van veure truncats per sempre. Una víctima més de l’engranatge cruel i sistemàtic conegut com a racisme institucional, que en el seu cas va funcionar com una màquina perfecta i ben greixada, que esbiaixa vides, trenca somnis, destrossa famílies, consumeix esperances i esquinça esperits.
Idrissa Diallo, jove, negre, pobre. Idrissa Diallo, una mort més que es podria haver evitat. Idrissa Diallo, fill, germà, nét, nebot, amic, padrí, amant, nuvi. Un jove amb una vida per davant la història del qual s’ha convertit en una crònica més de les morts sense nom.
Idrissa, germà, nosaltres no oblidem.
