Més de 41.000 contagis en un sol dia i el govern de Pedro Sánchez no és capaç de facilitar l’avanç del toc de queda a les vuit de la tarda, i molt menys d’implementar en l’estat d’alarma el confinament domiciliari, reclamat per algunes comunitats autònomes (imagineu-vos un bomber a qui el polític de torn li dona un cubell d’aigua  per apagar un incendi espectacular, mentre que la mànega la té ben guardada el polític). Per altra banda judicialitzen l’adopció de mesures epidemiològiques i, si els experts del Ministeri Sanitat, amb Simon al davant, poden fer por, tota una colla de magistrats del Tribunal Superior de Justícia, Audiència Nacional o Tribunal Suprem encara en fan més.

Darrere aquesta postura només hi ha una explicació: el confinament domiciliari suposa tancar gairebé tota l’economia. Avui dia, el govern és incapaç de mantenir la població en una situació de confinament domiciliari, ja que l’estat del benestar gairebé no existeix, desfent-se com un terròs de sucre en la Covid, i no es volen adoptar mesures antisistèmiques que garanteixin uns mínims a la població, i també perquè els governs, en la seva desesperació, estan aferrats a les vacunes com a solució per tornar a una normalitat irrecuperable.

La fe ha estat el gran problema de la classe política.

Primer es van creure que la Covid era tan sols una grip i que només els hi passava als orientals, mai a l’Europa desenvolupada. Ni veient el que succeïa a Itàlia es van prendre mesures sèries.

El segon paradigma va ser apostar-ho tot al bon temps de l’estiu per abaixar les xifres de Covid, la qual cosa permetria al personal sanitari i essencial recuperar-se  psicològicament i, alhora, a l’arribada de l’esperada onada de turistes, vital per a l’economia d’una Espanya bàsicament terciària, on els serveis són la seva base, una base econòmica que, lamentablement, s’ha demostrat molt fràgil.

I el tercer resideix en la creença que un cop tinguéssim les vacunes tot estaria resolt. La vacuna és un Déus ex machina sorgit del desenvolupament científic que resol el problema. Ens podem autoenganyar, com fa la classe política, però sabem que la realitat és ben diferent.

El ritme de vacunacions, en la major part dels països d’Europa, és força semblant, tret del Regne Unit que va començar molt abans. Davant de les xifres de Catalunya i Espanya els mitjans de comunicació ens posen l’exemple d’Israel… però, prendre Israel com a referent no  és just,  ja que Israel és una societat militaritzada.

Per tenir immunitat de ramat, a la tardor, a Catalunya, cal que cada mes vacunem 350.000 persones, unes 15.000 diàries. I no feu trampa governants:  ara tot just comença a aplicar-se la segona dosi de la Pfizer, és a dir, que per vacunar 350.000 persones al mes, que haurien de passar dos cops pels centres de vacunació… és com si fossin 700.000 vacunacions de la grip. Podem fer-ho?

Hi ha un repte logístic. La primera vacuna distribuïda és complexa de manipular i, a més, comporta dosis sobrants. Però hi ha prou producció per mantenir un ritme global de vacunació semblant? Impossible. Produir vacunes no és fer pastilletes de paracetamol.

I no entrem a vaticinar quina immunitat tindrem gràcies a les vacunes i quant ens durarà, Avui dia no n’estem segurs de res. És com creure en l’Esperit Sant.

Llavors, que fem mentrestant? Encreuar-nos de braços?

Com a societat no hem volgut assumir la crua realitat: que hem de conviure amb la COVID-19, i segurament molt més temps del que ens pensàvem. I que en el futur ho haurem de fer amb altres virus que sorgeixin.

No ens hem plantejat si podíem reduir la càrrega viral dels contagiats, si podíem reduir-ne la transmissió. Volíem la cura ja i recuperar les nostres vides. Els partits de futbol duran noranta minuts, doncs bé, volíem que s’hagués acabat el partit al minut cinc i per tres a zero a favor nostre.

Hem de conviure amb la Covid. I no tenim termini final fixat. Per tant, ens calen altres instruments i mecanismes que ens permetin mantenir-nos en vida, no només en qüestió de salut sinó també en els aspectes econòmics i socials.

Tot apunta que si podem disposar de medicaments, mentre recorrem l’autopista de la vacunació amb totes les seves possibles incidències, reduïm la transmissió de la Covid i en mitiguen els seus efectes. Aquest podria ser el paper de la Ivermectina, un antiparasitari genèric. Sí, una pastilleta que ja s’utilitza en humans per a diferents malalties. Tal com expliquen a l’entrevista de Ràdio 4 la investigadora Carlota Dobaño, d’ISGlobal, i, sobretot, el doctor Héctor Carvallo, amb les experiències amb la Ivermectina a l’Argentina. Per la seva pròpia experiència, aquest medicament, administrat a pacients lleus i en les primeres etapes, reduiria eficaçment la càrrega viral i a més la mortalitat, en una proporció de set a un respecte altres tractaments, com la famosa hidroxicloroquina.

Aquí podeu escoltar-la https://www.rtve.es/m/alacarta/audios/en-directe-a-radio-4/assaig-clinic-ivermectina-isglobal-covid19/5765785/?media=rne

Com seria administrada? O bé sola o en un combinat de medicaments, com es fa en altres malalties. Però sobretot és un genèric dels anys setanta, per tant (repic de tambors)…. de lliure fabricació (aplaudiments).

És curiosa la cautela d’investigadors i autoritats sanitàries en aquest tema, quan tanta pressa s’han pres amb les vacunes. Esperem que tinguin només motius científics i no hi hagi ocultes intencions del complex farmacèutic-industrial.

Potser hauríem de contenir el incendi mentres no tenim els recursos per apagar-lo del tot. En tot cas no escatimem mànegues.