La Cambra de Representants i el Senat dels Estats Units acaben de certificar la victòria electoral de  Joe Biden enfront de Donald Trump i desapareixen així totes les possibles objeccions legals a la presa de possessió del nou president. Però que hem pogut veure en les darreres hores mitjançant els diferents mitjans de comunicació? Un intent de cop d’estat? Un intent de revolució? Una enrabiada bestial d’un nen consentit I MALCRIAT?

Pel que fa al cop d’estat, la invasió per part de manifestants de l’edifici del Congrés no ha estat més que una farsa que ha acabat en tragèdia per a  les víctimes mortals. Per si mateixa aquesta acció només ha suposat l’endarreriment de la certificació de la victòria electoral de Biden. El veritable cop d’estat, malgrat les aparences, residia en les objeccions presentades pels congressistes afins a Trump, que qualificaven de fraudulenta, sense cap mena d’evidència, la victòria electoral de Joe Biden. Portar-ho fins a aquest extrem ha estat una sacsejada brutal en els ambients conservadors nord-americans: mai ningú havia forçat fins al límit una elecció presidencial. Trump, en intentar-ho d’aquesta forma tan barroera, ha qüestionat, sense adonar-se, l’statu quo i en actuar d’aquesta manera ha dividit les elits conservadores nord-americanes, que si, evidentment, no hauran votat a Joe Biden ara, tenen més pànic al caos que podria arribar a generar l’actuació política i social de Donald Trump i els seus fidels. Per tant, la divisió republicana impedeix aquest possible cop d’estat.

Cal recordar que la  guerra civil o de secessió no va alterar el  ritme de les eleccions presidencials i que l’any 1864 el llavors president Lincoln es va enfrontar en unes eleccions al general George McClellan, candidat demòcrata. Així podem entendre l’animadversió de molts republicans als actes de Trump després de les eleccions.

La veritable revolució s’ha produït a les urnes, a estats com a Georgia, on la població mobilitzada per registrar-se per votar ha permès triar dos senadors demòcrates, un reverend afroamericà i  un executiu dels mitjans de comunicació de religió jueva, enfront de la propietària de l’equip femení  de bàsquet  Atlanta Dream. Clar que  les seves jugadores li van fer campanya en contra…

Però el  que sí que ha aconseguit Donald Trump és la victòria del relat: per a molts americans, les eleccions han estat robades per Joe Biden i així es mantindrà, legitimant que es posi en dubte qualsevol resultat electoral desfavorable i titllant d’antiamericà tothom que no els hi doni la raó. Aquest és el veritable perill per a la democràcia nord-americana, agreujat per la circumstància  de la lliure circulació d’armes de foc, conjuntament amb la tradició de milícies locals,  organitzades des del segle XVII per a la defensa de les colònies, i després per a la guerra d’independència, i  continuada en la guerra civil.

A més Trump ja té els seus màrtirs, igual que Hitler va tenir els seus catorze morts a l’Odeonsplatz en el punch fracassat de 1923.  La frase “Und lhr habt doch gesiegt” (Tot i això guanyareu), inscrita  a la mitologia del nazisme arran d’aquells fets, sembla avui sortida de la boca de Donald Trump. Deu anys després, Adolf Hitler era anomenat canceller pel president Hindenburg amb un Reichstag on en aquell moment gaudia d’una tercera part de suport. Triomfaria gràcies a les elits conservadores alemanyes.

Les elits italianes (aparell burocràtic, militars, la dreta política, la monarquia) van acabar permetent que una excursió a Roma de militants feixistes simbolitzes una presa de poder que vindria molt més tard, quan Mussolini, ja president del Consell de Ministres, va acabar instaurant una dictadura dos anys després.

D’una manera o altra, en ambdós casos  la dreta parlamentària, per convicció o per por, va trair la democràcia i va afavorir la instauració de les dictadures.

Les elits conservadores avui tenen por a Trump, però li  tindran la mateixa por d’aquí a un temps?  No veuran Trump o  a algun altre com ell,  que propugni l’autoritarisme populista reaccionari com a una sortida a la crisi social, que seguirem patint, davant el perill de possibles  alternatives a la seva realitat o simplement com a resposta d’ordre d’un món incapaç de transformar-se?