En aquests temps de Nadal i pandèmia els diferents governs i administracions s’han esmerçat més en fer recomanacions que en prendre decisions, tret del tancament perimetral efectiu de la Cerdanya i el Ripollès a Catalunya; així han transferit la responsabilitat a la gent
alhora que ells restaven de perfil davant les possibles i previsibles conseqüències epidemiològiques d’aquestes festes.
Per què ho han fet?
Potser perquè és més còmode a efectes polítics; potser perquè no en saben més; o per què no saben per on tirar quan no es cap a un tancament gairebé total de l’activitat econòmica i social, punt on no volen arribar de nou? L’estat de benestar, ja molt dèbil en països com Espanya, sense cap necessitat de crisi, fou destrossat per la del 2008. Això no permet generar ara mecanismes de protecció social per atenuar de manera efectiva l’impacte econòmic i social de la pandèmia. Hi ha mesures possibles, però van més enllà del marge sistèmic assumit pels nostres polítics.
Però aquesta perversa transferència de responsabilitat dels governants vers la societat per afrontar la pandèmia, no ens ha d’impedir reflexionar al voltant de la responsabilitat individual. Tanmateix, és ben cert que un pot prendre totes les mesures, però anem en transport públic, treballem en espais moltes vegades no adaptats, ni prou ventilats i, inconscientment, podem abaixar la guàrdia en qualsevol moment. El bitxo de la Covid té molta mala llet. I un bon dia et diuen que has estat en contacte estret amb un positiu.
Primer la sorpresa. Sense gairebé reaccionar et diuen on i quan t’has de fer les proves. I et quedes a casa. Avises a la feina i a alguns familiars i amics, però sense pànic. Però la culpa s’imposa i comences a donar voltes al cap amb la idea de les conseqüències de ser positiu dos dies abans de Nadal, a pensar en les persones properes a les que fastiguejaràs els plans, com la veïna gran amb qui has compartit gairebé tot el temps i que espera aquest Nadal perquè vingui a dinar el seu fill que viu fora. El familiar que ha donat positiu se sent culpable. I alhora tractes de llevar-li aquest pes.
T’alliberes amb el resultat negatiu. Però ara ve la segona part: el confinament. Reps les instruccions i te’n vas cap a casa directament. Avises a la feina, però alleugerit, ja que ara només és cosa teva complir amb les mesures que no afecten directament a les persones estimades i sobretot en festes de Nadal. Et gestionen la baixa, però clar, una de comuna, i per tant a mols i moltes els hi descomptaran del sou. Altres poden agafar dies de vacances o fins i tot, els més afortunats, teletreballar. La porta del pis esdevé una frontera que només hom trenca per baixar la brossa a altes hores de la matinada i així no trobar-se a ningú.
Però no tothom actua igual. Tens la filla positiva i amb símptomes, tancada en una habitació i tu has sortit negatiu, però decideixes no quedar-te a casa i anar a esmorzar amb les amigues o anar a recollir una panera de Nadal que t’ha tocat en una rifa. O la mare i la seva parella són negatives, però han d’estar confinats i la filla trenca el confinament passejant-se per casa sense mascareta i quan li retreus la seva actitud a la joveneta li surt la vena més Trump i Bolsonaro, amb absurdes afirmacions per reforçar, sense cap escrúpol, el seu egoisme individual que venç les normes de seguretat més elementals.
No és una qüestió generacional. Ni depèn del gènere ni de l’edat. És una qüestió totalment individual: si un decideix modificar els seus hàbits de vida durant un temps, no només per una qüestió de salut pròpia sinó també de respecte pels altres. No podem exigir els altres allò que nosaltres mateixos no estem disposats a fer. Si actuem tal com ens dona la gana com podem després retreure als nostres governants la seva gestió?
Vull poder exigir que retin comptes d’allò que han fet i d’allò que no han fet, amb la certesa que jo he complert però ells no. Potser ells no tindran ni ètica ni responsabilitat, però jo espero tenir-ne de les dues.
