Era el noi més baix de la classe i, moltes vegades, quan arribava el difícil moment pels capitans de triar els jugadors pels seus equips era el darrer en ser escollit. O el penúltim. Ens ha passat a molts, fos per grassonets, pocatraces o baixets, com era el meu cas. I quan finalment podíem jugar era com si ens hi anés la vida. Ho exigia la nostra dignitat.

Voldríem haver fet com Diego, quan tot just amb divuit anys, i en la vigília d’un partit contra el Boca Juniors, la premsa va publicar que el porter rival l’havia titllat de “grassonet”. Es va prometre que li marcaria 4 gols en aquell partit i ho va fer. I aquell “grassonet” va acabar el partit aplaudit per la seva exhibició per un estadi rival immens. Sí, això només passa a les pel·lícules i en la realitat només ho pot protagonitzar Maradona. Guardeu-vos de la ira d’Aquil·les, com cantava Homer.

Hem saltat reixes per jugar a futbol en pistes particulars, ens ha perseguit la Guàrdia Urbana perquè marxéssim de la gespa dels jardins, hem entrat vuit amb cinc carnets en clubs privats, tot per poder jugar a futbol. Algun dia havíem jugat en un camp, d’aquells de terra, on les rascades et marcaven els genolls i quan plovia era un fangar. O pitjor, en patis de col·legi que es convertien en pistes de gel quan queien quatre gotes. Però hi jugàvem.

Em quedo amb el Maradona que gosa contradir al President del seu club, el Nàpols, i jugar un partit benèfic per un nen malalt en un fangar, tot i el risc de lesionar-se: ‘Que se jodan los Lloyds de Londres. Este partido debe jugarse para ese niño'”.

Com pots no sentir-te identificat? Quants argentins voldrien haver pogut dir al President Macri una frase així: Vos sabés que TUS DECISIONES le cagaron la vida a dos generaciones de argentinos. Hacete cargo, querido”. Les circumstàncies havien transformat un jugador de futbol en un referent per a la gent, sobretot a l’Argentina, però no per a l’Argentina més glamurosa i poderosa sinó per a la més desfavorida. Perquè era d’un d’ells . «Crecí en un barrio privado de Buenos Aires. Privado de luz, de agua, de teléfono». Sempre ha estat un jugador sudamericà, ben al contrari de Leo Messi, que s’ha format a l’europea en les categories inferiors del F.C. Barcelona. Diego jugador mai era discutit per l’afició argentina, en canvi Leo sí. Ara ja forma part de la “Santíssima Trinitat argentina”: Carlos Gardel, Eva Perón i Diego Armando Maradona.

fotospublicas.com / Casa Rosada

Sí, el gol anomenat “la mà de Déu” va ser antireglamentari. Sí. El va fer amb la mà. Però va ser una jugada de pillastre. Un tap de bassa com ell saltant amb un porter experimentat, convençut que Diego no arribaria a contactar amb l’esfèrica. Li va aixecar la camisa. Sí, no va ser gens esportiu. Però era un Anglaterra-Argentina, l’únic espai. on els argentins podien afrontar els britànics amb esperances. I després, el pecador es va redimir amb el seu segon gol, el gol del segle.

Diego Armando Maradona no era un bon exemple a seguir. Alcohol , drogues, presumptes maltractaments, una vida familiar desordenada, per dir-ho suaument. Entenc que algú no el vulgui homenatjar. Però, que hem/han sentit els altres amb ell? Molt argentins orgull de país, però molts més altres dignitat de classe, que no hi han límits pel talent. Que els sentiments formen part de l’esport , i que per molt ràpid o mes fort que sigui un jugador, ningú ens haurà fet sentir-nos tant al paradís veient-lo jugar un partit de futbol o, simplement, colpejant uns mitjons en un vestidor. Hem estat afortunats per gaudir amb la seva màgia, que sempre durem al cor i a la memòria, on deixem que reposin en el plaer de la nostàlgia les coses importants de les nostres vides.