Una nova mirada enfront de la singularitat

(Imatge de Pexels / Pixabay)

La Singularitat [i] podria representar una oportunitat perquè, en ser conscients d’aquest moment, es produís un salt en el nivell de consciència. Això ja va ocórrer al començament de la pandèmia de la Covid-19, aleshores molts van dir: això és una oportunitat perquè el món canviï. Lamentablement, no va canviar substancialment; el sistema macroeconòmic va créixer de manera vertiginosa fent més rics als rics [ii]. Amb la pobresa, ara més aguda i generalitzada, es va perdre llibertat. Tots els problemes de caràcter humà van empitjorar amb la pandèmia, i la incertesa sobre el futur va augmentar.

Des de fa temps, molta gent de països empobrits, postergats, devastats, està sentint que no val la pena viure la vida que els hi ha tocat i que és preferible exposar-se a morir i pujar a una pastera.

Davant d’això, encara no es parla d’una nova legislació internacional per equilibrar el món i proveir de recursos a aquells a qui se’ls continua arrabassant les matèries primeres.

En els estudis i tractats d’universitats sobre la Singularitat es contempla l’amplitud d’una crisi sistèmica caracteritzada per: el creixement exponencial de paràmetres com la població, la producció d’energia, el consum de recursos no renovables, l’esgotament dels ecosistemes, el desenvolupament de la tecnologia i la intel·ligència artificial, el col·lapse del sistema macroeconòmic, etc.

Davant dels avanços de la intel·ligència artificial i el desenvolupament ultratecnològic diverses veus s’estan plantejant que l’ètica és la qüestió fonamental. El món del futur dependrà de com s’estigui programant –amb quin criteri ètic–, postula el científic José Ignacio Latorre. I moltes altres veus s’estan alçant en diversos camps. Tots coincideixen que una civilització altament desenvolupada haurà de ser humanista, però com bé sabem el poder mundial està en els antípodes de l’humanisme.

Es dibuixen tres escenaris de Singularitat.

Un descendent, que significa que els problemes d’aquest planeta –tots junts o un d’ells sobtadament– sobrepassin la capacitat de resolució i es doni una situació de col·lapse del sistema global planetari.

Un altre escenari seria una tendència horitzontal, que es manifestaria en un estancament evolutiu sense precedents, en un món on el fet virtual va reemplaçant el món tangible. La interacció amb el món perceptiu es va perdent gradualment. Allò que veritablement importa rau en el núvol.

El tercer escenari és ascendent i és al que Akop Nazaretián es va referir com la irrupció de la fletxa cosmològica del temps, que ja s’ha manifestat i produït en altres moments crucials en la història (com l’Era Axial) [iii]. Aquesta possibilitat té ressonància amb la irrupció del pla transcendental o la supraconciencia en el siloisme.

Com aproximar-nos als significats de quelcom amb aparença no representable, immersos com estem en la copresència de la vida quotidiana i els fets passats? Podem anticipar-nos a un nou període? Quin seria l’interès de fer aquest intent? Com construir una nova mirada conscient?

Ens assalten moltes preguntes, cada cop més interessants…

En el nostre temps arribem a una estranya situació en què hem de desenvolupar a fons la recerca en totes les àrees i encara ens falta resoldre el més bàsic de l’etapa anterior.

El límit de la Singularitat és referit al món de termini curt, del rèdit immediat que tendeix a la seva extinció, mentre quelcom nou emergeix. Llavors, de cadascun depèn posar-se en la freqüència correcta. D’això es desprèn el sorgiment d’una nova espiritualitat. Es tracta d’un acte llançat amb molts interrogants, que no té per finalitat capturar una idea, sinó un acte de consciència obert que ressoni internament amb l’Univers.

«En la comprensió de la direcció de la història que va començar en els nostres avantpassats homínids radica la nostra fe en el futur. Aquesta espècie que ha treballat i lluitat durant milions d’anys per vèncer el dolor i el sofriment no sucumbirà en l’absurd. Per això és necessari comprendre processos més amplis que simples conjuntures i secundar tot el que marxi en direcció evolutiva, encara quan no es vegin els seus resultats immediats. El descoratjament dels éssers humans valerosos i solidaris endarrereix el pas de la història. Però és difícil comprendre aquest sentit si la vida personal no s’organitza i orienta també en direcció positiva. Aquí no estan en joc factors mecànics o determinismes històrics, està en joc la intenció humana que tendeix a obrir-se pas davant totes les dificultats».[iv]

En les xerrades d’Escenaris Futurs, en el context del Fòrum Humanista Llatinoamericà, desitgem reflexionar sobre la projecció de futur de l’humanisme enfront de la Singularitat.