Tinc entre les meves mans el llibre «Autoliberació», en la solapa del qual es pot llegir una breu ressenya del seu autor, el nostre benvolgut amic Luis, qui va morir anit a l’Hospital Argerich, a Buenos Aires, on va estar hospitalitzat des del 25 d’octubre per covid19 i després, una vegada superada aquesta malaltia, per insuficiència cardíaca.
Aquestes breus línies diuen així: «Luis Alberto Ammann [1942, casat, un fill] és Mestre Nacional, Llicenciat en Lletres Modernes, periodista i escriptor. Autor del llibre Autoliberación, editat en les principals llengües del món occidental, integra el corrent de pensament del Nou Humanisme. És un dels fundadors del Partit Humanista, del qual va ser Secretari General durant 14 anys i membre del Consell Nacional en diverses ocasions, editor del periòdic L’Humanista, Vicepresident de la Internacional Humanista (1989 a 2010), integrant del primer equip coordinador del Partit Humanista Internacional (2010-2012), Secretari General de la Federació Internacional de Partits Humanistes (2012-2014), actualment assessor de Món Sense Guerres i Sense Violència i consultor del Moviment per la Pau, la Sobirania i la Solidaritat entre els Pobles (Mopassol) de l’Argentina. Treballa professionalment en el periodisme per a radis, revistes del país i de l’estranger com a columnista de política internacional. Actualment continua militant en el Partit Humanista, difon la doctrina Siloísta per diversos mitjans i treballa en textos sobre el pensament de Silo.»
No diu aquesta ressenya -segurament per la limitació del text- que Luis va ser un dels columnistes freqüents de Pressenza durant més d’una dècada, analitzant sempre amb l’habilitat de la seva ploma la política internacional, amb especial interès per aquella Llatinoamericana.
Tampoc esmenta la seva gran habilitat com a comentarista i presentador de llibres. De fet va ser ell qui fes una brillant exposició a la Sala del Parc La Reixa, Província de Buenos Aires, per a presentar «Anotacions de Psicologia» de Silo el 17 de maig del 2006, una oportunitat per que quedés gravada, constituint una fita significativa en la història del Siloísme.
Vaig tenir l’honor de comptar posteriorment amb la seva lúcida exposició, quan en el 2013 presentés el meu llibre «Silo, el Mestre del nostre temps» en el Centre Cultural de la Cooperació Floreal Gorini, situat en Av. Corrents, davant tants amics que ens van acompanyar.
Una altra omissió important de les referències d’aquella solapa, és que Luis Ammann va ser un dels pocs orientadors del Moviment Humanista que treballés sempre en la instància més pròxima a Silo i s’apliqués al desenvolupament dels equips humans en diversos països i continents.
Tampoc parla de les seves lleialtats a tota prova, de la seva concepció dels afectes com a incondicionals i capaços de resistir qualsevol embat. Són assumptes més personals, però en el seu cas molt característics.
El que sí que es dedueix del text esmentat, és allò que tal vegada va constituir sempre el medul·lar de la vida de Luis: la seva militància humanista, aquesta permanent militància, que va donar coherència al que pensava, sentia i feia. Una vida completa dedicada a aquesta causa.
Ho acomiadem com correspon, acompanyant amb el nostre agraïment i afecte el seu lluminós trànsit, demanant perquè els qui li van anar més pròxims puguin tenir pau en el cor, llum en l’enteniment!
