Per Dardo Gómez
Si el creador de Wikileaks és tancat en una presó estatunidenca “el públic podrà oblidar el seu nom, però el cap de Assange en la punta d’una pica llançarà la seva ombra cada vegada més fosca sobre qualsevol reporter al qual se li ofereixi un document classificat”.
El passat dos d’octubre la jutgessa del Tribunal Penal Central de Londres va escoltar l’últim testimoniatge de l’audiència que ha rebut les proves i raons per a fixar si Julian Assange ha de ser extradit als Estats Units; si això ocorre, li espera al fundador de Wikileaks un judici per càrrecs que va creixent en número i gravetat fins a contemplar la possibilitat de ser jutjat, entre altres beutats, per traïció al gran país del nord pel mer fet, encara que sembla terrible, d’haver comptat al món un cas de lesa humanitat les proves de la qual estaven classificades com a secretes. Pels autors del crim, clar.
Mentre en molts llocs del món i en el conjunt de la professió periodística d’aquests la no descartable extradició, tant com la forma en com s’està desenvolupant el judici, estan causant reaccions que van des de la sorpresa a la indignació, la gran premsa espanyola està passant gairebé de puntetes sobre el tema. Al mateix temps que les entitats professionalistes espanyoles fan com la cosa no va amb els periodistes; segurament, perquè Assange no està titulat en periodisme. Així són d’obtusos.
No obstant això, hem de saber i difondre que el judici que s’està portant contra Julian Assange i la temptativa, fins ara, de voler tancar-lo per a tota la vida a la ‘presó supermax’ ADX de Colorado és un dels majors atacs coneguts contra el dret a la informació i contra la veritat; que és un dret també reconegut.
Perquè disparen sobre Assange
Fa 13 anys, Julian Assange i alguns altres van concebre Wikileaks i ho van fer com un experiment destinat a fer de la informació una arma d’activisme de la ciutadania per a saber. Què és el que creien que s’havia de saber és el nus de la qüestió i el pecat pel qual ha de pagar.
La idea era utilitzar les xarxes amb l’objectiu de saltar-se els filtres que impedien que els governats o administrats tingués accés al relat dels fets que els ocultaven els seus governs, els seus administradors i les empreses periodístiques al seu servei. El lema de l’organització era “Privacitat per al feble i transparència per al poderós”; sona bé…
Així va ser que a l’abril de 2010 l’organització va filtrar a la premsa mundial el vídeo Collateral Murder (Assassinat col·lateral) que estava classificat pel Pentàgon i que registrava com en 2007, des d’un helicòpter Apatxe de l’exèrcit estatunidenc a l’Iraq, es disparava sobre població indefensa.
El vídeo mostrava com els militars que el tripulaven, entre burles, metrallaven indiscriminadament a civils i persones desarmades. Entre els crivellats es trobaven el periodista de l’agència Reuters Namir Noor-Eldeen i el seu conductor, Saeed Chmagh, morts en l’acte.
Julian Assange va creure que això no havia d’ocultar-se i que els pobles que vam ser arrossegats pels nostres governants a aquesta guerra infame teníem dret a saber-ho.
Aquesta no era la primera acció de Wikileaks que, en anys anteriors havia “alliberat” el manual de l’Armada dels Estats Units per als soldats custodis dels presoners de Guantánamo i al voltant de 500.000 missatges de cercapersones enviats a la ciutat de Nova York el dia dels atacs terroristes de l’11 de setembre de 2001.
La cosa no quedaria allí; al juliol de 2010 van publicar més de 90.000 documents classificats relacionats amb la guerra de l’Afganistan i ho van continuar fent amb l’espionatge secret de la NSA als presidents francesos Jacques Chirac, Nicolás Sarkozy i Francois Hollande i les escoltes de la corrupció en el Comitè Nacional Demòcrata (CND) dels Estats Units amb les veus de donants dient els favors que esperaven per la seva generositat amb el partit.
Tot això era més que suficient per a deslligar la fúria del sistema i justificar als ulls de la infàmia la represàlia contra Assange; però va haver-hi altres “danys col·laterals” per a la impunitat dels poderosos…
I van aparèixer els filtradors
El fenomen Wikileaks, desaprofitat per les grans corporacions periodístiques que aviat es van adonar que això anava de debò, va generar un nou i més ampli fenomen. La gent d’ Assange, havia demostrat que les noves eines eren molt eficaces per a sortejar els filtres de la seguretat corrupta i d’altra banda, va permetre comprovar que en les administracions públiques i en les grans corporacions estratègiques, fins i tot en els exèrcits, hi havia moltes persones que “sabien coses” que aquestes direccions no volien que sabés la ciutadania i estaven disposades a explicar-les si se’ls assegurava contra represàlies.
Així va sorgir el fenomen dels “filtradors d’informació” o ‘whistleblowers’; bé com a vers solt o com a col·lectius de periodistes o investigadors disposats a furgar en les entranyes de la corrupció del sistema.
Així es van destapar els “Panama papers”, els del Pentàgon, els de la Castellana, el ‘Football Leaks’, i diversos més en diferents parts del món. Ha estat tant l’impacte d’elles com el benefici per a l’ètica mundial; això va fer que moltes organitzacions de drets humans i altres defensors de la democràcies es plantegessin la necessitat de legislar perquè aquests “filtradors d’informació” no poguessin ser processats per deslleialtat als seus ocupadors ni per espionatge administratiu.
La iniciativa va prosperar en molts països i per fi va arribar la directiva europea 2019/1937 del Parlament Europeu i del Consell, de 23 d’octubre de 2019, relativa a la protecció de les persones que informin sobre infraccions al dret europeu. Espanya tindrà, abans de cap d’any, el seu esborrany de la transposició al dret espanyol d’aquesta directiva.
És a dir que sobre Assange també pes que Wikileaks ha propiciat no sols als informadors sinó, també, el seu reconeixement oficial del valor que tenen per a lluita contra la corrupció i perseguir els delictes de prevaricació administrativa.
Davant això, era de preveure que els poderosos del món haurien de pressionar als Estats Units (tampoc va fer falta molta pressió) perquè donessin un escarment exemplar que fiqués por a tot ben pensant temptat per la justícia. I han complert…
Una successió de mentides i infàmies
Si Julian Assange és extradit i jutjat als Estats Units podria ser condemnat fins a 175 anys de presó, gairebé cadena perpètua. No obstant això, tot va arrencar amb una presumpta denúncia contra ell, davant la justícia escocesa, per dos presumptes casos violació. Aquestes denúncies avui ja no existeixen, però en aquell moment Assange va presumir que era un parany i es va negar a concórrer a Suècia, encara que es va mostrar disposat a declarar davant la justícia sueca des de Londres, on es trobava.
Com va veure que els jutges britànics estaven disposats a enviar-ho allí, el 19 de juny de 2012, es va refugiar en l’ambaixada de l’Equador a Londres; en un quart d’aquest edifici va passar set anys, fins que l’imperi del nord va aconseguir recuperar el control del govern equatorià i fer que el mandatari Lenin Moreno traís tots els avanços socials de l’anterior mandatari, Rafael Correa.
L’acostament de Moreno als Estats Units, es va anar modelant amb les visites de Paul Manafort, cap de campanya de Donal Trump, i Mike Pence, vicepresident nord-americà i, finalment, amb l’acord signat amb el Fons Monetari Internacional.
Allí mateix es va tancar l’expulsió de Assange de l’ambaixada. Va ser tret d’allí per la policia britànica i traslladat a una presó d’alta seguretat; allí, mentre un tràmit judicial que ha de respondre a una comanda d’extradició, roman aïllat en una cel·la amb 45 minuts diaris per a sortir al pati del penal sense entrar en contacte amb ningú més que els seus carcellers.
Fins al seu arrest a Londres, només tenia una comanda d’extradició per un càrrec de pirateria informàtica pel qual podria arribar a complir cinc anys de presó; però, llavors un gran jurat de Virgínia va decidir sumar una segona acusació que va incloure 18 nous càrrecs, 17 d’ells per violacions de la Llei d’Espionatge.
Ara, tot està en mans de la jutgessa Baraitser…
Molt més que la vida d’Assange
Amb ser important tot el relatat com a vulneració orquestrada del dret a la llibertat de les persones, la condemna amb què s’amenaça a Julian Assange representa molt més que la seva llibertat.
Qui ho ha expressat amb meridiana claredat ha estat el periodista britànic Tim Dawson, qui, en representació de la Federació Internacional de Periodistes (FIP), va ser un dels escassos deu periodistes autoritzats pel Tribunal Penal Central de Londres per a assistir a l’audiència en què es jugava el destí d’Assange.
Dawson assenyala, en el seu informe per a la FIP: “El més pertorbador de tot això és que crearia un precedent que les administracions estatunidenques podrien desplegar contra periodistes en qualsevol part del món si les seves històries es basessin en informació obtinguda de documents classificats”.
El periodista, com és obvi, no pensa que l’administració dels Estats Units si Assange és processat d’acord amb aquests interessos, iniciï accions contra cada periodista que basi els seus articles en documents filtrats o classificats; però agrega: No obstant això, una amenaça legal desplegada selectivament és d’allò més mortal. Qualsevol periodista que rebi informació classificada podria confiar a publicar el material filtrat amb impunitat. Però mai tindria aquesta certesa. Qualsevol informació que hagi molestat a l’administració estatunidenca podria provocar una acusació similar a la que actualment es dirigeix contra Assange.
Per a llavors, per descomptat, Assange bé podrà haver desaparegut a la ‘presó supermax’ ADX Acolorit per un període i en condicions que farien enrojolar a un carceller medieval. El públic podrà oblidar el seu nom, però el cap d’Assange en la punta d’una pica llançarà la seva ombra cada vegada més fosca sobre qualsevol reporter al qual se li ofereixi un document classificat. Els denunciants seran advertits que els convé callar-se i que no posin fil a l’agulla, mentre que la benèfica llum del sol cada vegada il·luminarà menys les actuacions que es prenguin en nom del públic”.
I apunta precís: “És un destí que ha de témer qualsevol periodista que es preocupi per l’ofici que exercim”.
Per Dardo Gómez. Periodista
