8 de setembre 2020. El espectador
En els escriptoris d’abans hi havia uns objectes pesats, que aixafaven les notes i els trossets de memòria que algú escrivia. Es deien petjapapers i de nena pensava què passaria amb les paraules que es quedaven atrapades sota aquest utensili malvat.
Aquesta moda actual i detestable d’assetjar a la gent, em produeix una sensació semblant: de paper trepitjat i missatges asfixiats, i pitjor, perquè no som post-it ni som d’un sol ús.
A quines hores es van regularitzar l’espionatge, les amenaces i la instrucció de sufocar a punta d’autoritarisme? Moda infame i covarda aquesta que posa en perill la vida de les persones, l’Estat de Dret i la democràcia mateixa.
Com se li ocorre al conseller presidencial Luigi Echeverri, dir-li al diari El País d’Espanya què deu i què no ha de publicar? Qui li va donar al exgerent de la campanya de Duc, llicència per a ser fal·laç i denigrar contra el senador que ens va demostrar que a Colòmbia no hi ha intocables? Per què té l’innomenable, patent d’injuriós, per a vociferar mentides contra el Senador Iván Cepeda i les Corts? El deliri és tal, que no es mesuren.
Cada vegada augmenten les amenaces contra Iván. Amenaces greus contra la seva vida i el seu entorn més pròxim. Amenaces que demostren la capacitat de ràbia i covardia dels seus contradictors, i l’absència d’arguments vàlids en les barres braves del Centre Democràtic.
És tan transcendental el que està fent Iván, tan evident la seva fortalesa humana i quant ha fet per aconseguir un país en pau que, aquest govern de trepitja-paraules i inepte enfront dels trepitja-vides, té por, perquè no és un govern fet a prova de veritats.
A l’actual Casa de Nariño li espanten la pau i els seus quixots. Li encanta la mà dura dels fanfarrons, i li trenca el llibret, la veu serena dels valents.
En qualsevol país funcional l’indesitjable és la violència; però nosaltres estem tan pèssimament governats i hi ha tantes prioritats tergiversades, que és la no violència la que desperta sospites i és perseguida i observada amb zoom i desconfiança.
Per això, també, succeeixen coses com el recent espionatge a l’apartament de l’exministre Juan Fernando Crist. Compte!: els espiats van passar 6 anys de la seva vida tractant d’acabar una guerra de més de 50, i la nit del dimecres estaven parlant de pau i veritat, dos temes revolucionaris i turbulents per als ulls buits d’aquest govern.
A veure! Cada cosa pel seu nom, i que els quedi clar al senyor Rugeles, i als qui li donen les ordres: lo clandestí no va ser pas la reunió. Tampoc són clandestins el nostre Premi Nobel de Pau, ni el president del partit polític FARC, ni l’amfitrió o els senadors assistents. El que sí que traspassa el limiti del grotesc i cau en l’il·legal, és envair la privacitat de la gent, desconèixer que la propietat privada és pri-va-da, prendre fotografies d’amagat i difondre-les amb retrògrada malícia.
De debò: Ens resignarem com gripau bullit, a aquests passos d’animal gran que criminalitzen a l’esquerra, burlen recusacions i poders i converteixen el dissens en l’avantsala del patíbul?
Necessitem i agraïm el suport internacional, i un front comú indestructible i lliure d’egos, per a protegir la nostra democràcia, la justícia i l’Acord del Teatre Colón. I la vida d’Iván Cepeda. Les meves cartes estan sobre la taula, i me les jugo per ell. Per ell, i per un país que sigui capaç de reconciliar-se.
