És bo saber amb precisió de què estem parlant, encara que sols sigui per entendre’ns millor. I amb l’Ingrés Mínim Vital (IMV) i la Renda Bàsica (RB), una assignació monetària pública incondicional i universal, hi ha hagut tanta confusió que alguns mitjans han arribat a dir que són iguals. Ni de bon tros. L’IMV és un subsidi molt focalitzat dirigit als molt pobres, en realitat, a una fracció dels molt pobres; la RB va dirigida a tota la ciutadania. L’IMV és un subsidi amb moltes condicions, la RB és incondicional. La RB la rep totes la població, però no tots guanyen. Amb finançament mitjançant una reforma fiscal, el 20% més ric de la població la rep, però hi perd. L’altre 80% hi guanya.
Però la diferència fonamental entre la concepció de la RB i la de l’IMV s’expressa en termes de llibertat. La lògica de l’IMV no és una altra que l’ajuda ex-post als qui han fracassat, als qui han caigut, als qui són extremadament pobres i, més a més, compleixen amb molts requisits. Es tracta d’ajudar als qui han fracassat. En contrast clar, la incondicionalitat de la RB és el llenguatge dels drets humans i de la ciutadania.
Una vida lliure no ha de ser suplicada. Qui suplica demana alguna cosa amb docilitat. La súplica, doncs, suposa submissió. És immensa la presència de legions ingents de persones que supliquen: que supliquen una ocupació, que supliquen que l’ocupació obtinguda, si és que s’obté, vagi acompanyada d’unes condicions mínimament dignes; que supliquen que, en cas que s’interrompi la relació laboral, les institucions públiques tinguin a bé designar-les com a destinatàries de les polítiques dissenyades per assistir als qui van caure en l’abisme de la pobresa i de l’exclusió; i, finalment, que supliquen que aquestes prestacions condicionades arribin sense massa rigors i mecanismes coercitius. L’IMV és per a suplicants.
L’IMV també té problemes de disseny, per descomptat. Els dissenyadors de l’lMV han intentat estalviar el màxim del cost i van decidir definir “pobre” en funció dels (escassos) diners que volien gastar-se en els pobres (els pobres no mereixen la urgència de la banca) i van dissenyar un sistema rebuscat de sol·licituds que, en combinar-se amb l’escassetat de mitjans, és fins ara un absolut fracàs. Tot el que se’ls acut davant aquest fet és demanar temps. I assegurar que es cobrarà retroactivament. Algú ha dit de manera crua que la fam no és retroactiva.
A més de tenir tots els defectes dels subsidis condicionats, l’MV està dissenyat pensant més a penalitzar els “aprofitats” (aquí l’èxit segur que serà del 100%) que en arribar a tota la població pobra.
L’IMV és un primer pas cap a la RB? Pel que he parlat, escoltat i llegit de membres del govern i assessors, ells mateixos donen la resposta: no, per a res. I en aquest punt, expresso el meu acord amb la seva conclusió. L’IMV va per una banda, la RB per un altre. Com un monàrquic i un republicà.
L’article original pot trobar-se en el lloc web dels nostres associats.
