Podia ser més o menys previsible, però les dades són devastadores per a l’economia del regne d’Espanya: cau el 18,5% en el trimestre i un 22% de taxa interanual. Més d’un milió d’ocupacions destruïdes en aquest segon trimestre. Segons dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) publicats per l’Institut Nacional d’Estadística (INE). No hi ha precedents d’una situació remotament semblant.
L’economia espanyola té unes febleses estructurals conegudes com són l’especialització productiva i una dependència de sectors molt volàtils, un sector públic reduït i uns nivells de pobresa, de desigualtat i de precarietat laboral desproporcionats per a una economia considerada “rica”. La desigualtat és particularment elevada. L’índex de Gini és dels més desigualitaris de la Unió Europea.
La situació per a la majoria de la població no rica és devastadora. Hem de recordar, una vegada més, que aquesta «nova normalitat» es dona no a partir d’una situació semblant en què va començar la crisi del 2008 sinó precisament quan la major part de la població no rica, ja havia estat castigada per les mesures d’austeritat imposades per la gran majoria de governs del món. En el regne d’Espanya, durant la crisi que es va iniciar en 2008, els rics van treure rèdits gràcies a les polítiques econòmiques dels governs de torn en aquest període, del PSOE i del PP. Entre 2007 i 2017, abans de la pandèmia de la Covid-19, l’1% dels més rics en el regne d’Espanya va incrementar la seva riquesa un 24% mentre que el 90% tan sols ho va fer un 2%, segons el relator de l’ONU Philip Alston.
Dèiem en una petita nota editorial que “Amb passos cada vegada més decidits, l’actual govern de coalició es retira de les seves mesures més progressistes.” L’anomenat “govern més progressista de la història”, sigui això ajustat a la realitat o simple ridiculesa propagandística, ha de decidir: o plegar-se als interessos de la patronal i la poderosa dreta econòmica, o fer política econòmica en benefici de la població no rica. Davant la campanya decidida de l’extrema dreta i la dreta extrema contra aquest govern, en clara connivència amb diferents aparells de l’estat, com el judicial i militar, si opta per raons de “realisme” i “mal menor” per la primera alternativa, aquest govern té els mesos comptats. Si opta per la segona, pot ampliar la seva base social i mantenir-se amb els suports que li van donar la possibilitat de governar. Fins al present el govern està optant per la primera alternativa. L’impost a les grans fortunes ha desaparegut de l’horitzó, la derogació de la contrareforma laboral del PP es troba al congelador i la proposada “estrella” del molt limitat Ingrés Mínim Vital ja ha demostrat, poques setmanes després de la seva aplicació, les previsibles insuficiències, les traves burocràtiques absurdes i tots els defectes propis dels subsidis condicionats, com era fàcil de preveure excepte per als entusiastes poc analítics. Però potser hem d’explicar-ho amb més detall.
La política econòmica, tal com indica l’ordre de les paraules, és primer política i després econòmica. No hi ha res més constatablement fals que les cantarelles més repetides per gairebé tots els governants europeus, inclòs el govern espanyol: “unitat per sortir de la pandèmia”, “són les mesures que el país necessita”, “tots hem de sacrificar-nos per sortir-nos”, “tota la població en sortirà beneficiada”, etc., etc. Ni una mesura de política econòmica mínimament important és neutral en un sentit precís: que perjudica o beneficia a tota la població. Tota mesura de política econòmica perjudica uns sectors socials i beneficia uns altres. Cosa ben diferent és la (suposada) justificació que es dona en cada cas per part dels responsables governamentals. Primer es decideix a quins sectors socials s’afavorirà i després s’instrumenten els mitjans econòmics que ho faran possible. El govern té la facultat de redistribuir o de traslladar els diners de la part superior a la inferior i a la intermèdia i viceversa. Aquesta és la responsabilitat i elecció de tot govern, inclòs l’actual: de quina part està. Els galimaties que està amb “tot el país”, “tota la població” i la “unitat de tots” ja sabem que són de cara a la galeria i falses fins a la medul·la. No es pot fer costat alhora a la CEOE i als treballadors i treballadores, no es pot acontentar les empreses de l’IBEX i al 21% (segur que ara és un percentatge més gran, com aviat corroboraran les dades) de la població que és pobra.
Des de Sense Permís hem explicat repetidament que en l’actual situació, a més de les mesures evidents com la retirada de la contrareforma laboral del PP, cal la instauració d’una renda bàsica d’una quantitat almenys igual al llindar de la pobresa i d’una renda màxima o una aproximació mitjançant un impost a les grans fortunes que no sigui simbòlic. Per exemple, amb un impost del 10% a la part més rica en patrimoni de la població del regne d’Espanya (sense comptar el seu habitatge de residència, per luxosa que fora), podrien obtenir-se més de 96.000 milions d’euros. Una quantitat molt superior a les pensions de jubilació. I els rics continuarien sent rics: estem parlant no de propostes radicals, sinó de resistència.
Són mesures defensives, són mesures de resistència davant una situació extraordinària, són mesures que podrien ampliar la base social d’aquest govern. El govern decidirà si aquest és el camí que vol emprendre o el contrari, com sembla haver triat.
Aquí solament s’ha comentat sobre les mesures de política econòmica, no s’ha esmentat unes altres de tipus democràtic (o el seu contrari) de l’actual govern, com la seva passivitat còmplice davant les restes franquistes, molt vives, del Tribunal Suprem amb els presos polítics catalans, o la complicitat amb la monarquia borbònica corrupta. Temps hi haurà per tornar a això.
