Per Carlos Umaña
Fa 75 anys el món va canviar per a sempre. El 6 d’agost de 1945, una bomba atòmica va ser detonada sobre la ciutat japonesa d’Hiroshima i després, el 9 d’agost, una altra fou llançada sobre Nagasaki.
Aproximadament 210.000 persones van morir després de la detonació i altres 200.000 en anys posteriors per efectes de la bomba. Altres ciutats també havien patit una gran devastació i, fins i tot, més morts que pels bombardejos de les forces aliades, per la qual cosa les autoritats japoneses no es van assabentar immediatament de la magnitud dels efectes d’aquesta nova tecnologia.
Els supervivents del “Pikadon” (Pika: centelleig, Don: retrunyir) van pensar que el pitjor ja havia passat i no s’imaginaven que el seu sofriment a penes començava. Inicialment, quan les persones, aparentment sanes, s’omplien de punts negres, emmalaltien ràpidament i morien, es pensava que es tractava d’una malaltia contagiosa. Fins i tot, anys després, quan ja la malaltia s’anomenava “radiació” i diversos nens havien nascut amb greus malformacions i molts havien emmalaltit de diversos tipus de càncer, poc es coneixia sobre aquest tema. La notícia sobre la misteriosa malaltia dels habitants d’Hiroshima i Nagasaki no va trigar a circular, i es va generar un estigma en contra dels ara anomenats Hibakusha. En la resta del Japó serien discriminats durant anys i, fins i tot, generacions; els seus compatriotes no els contractarien perquè podrien emmalaltir-se, ni es casarien amb ells perquè podrien engendrar fills deformes.
En el seu potent i punyent testimoniatge, Setsuko Thurlow narra l’angoixa dels supervivents, l’agonia de la seva germana i del seu petit nebot de 4 anys, i com les autoritats van conspirar perquè el món no s’assabentés de les conseqüències humanitàries d’aquests bombardejos. No podien permetre que el drama humà compliqués la doctrina de la dissuasió nuclear i generés qüestionaments sobre l’hegemonia nuclear estatunidenca.
El risc actual
Avui dia, encara que no siguem ja en el món bipolar de la Guerra Freda, el risc d’una detonació nuclear és més alt que mai. El Rellotge de l’Apocalipsi, del Butlletí de científics atòmics, marca 100 segons per a la mitjanit, el risc més alt de la història. Això es deu, principalment, a tres factors: la retòrica incendiària dels caps dels Estats nuclears; el mateix canvi climàtic, capaç de generar i potenciar conflictes locals i regionals; i el risc creixent d’una detonació accidental.
Sabem que només amb l’arsenal nuclear estatunidenc hi ha hagut més de mil accidents, i que en 6 ocasions hem estat a punt d’una guerra nuclear. De les 13.500 ogives nuclears que existeixen en el món, unes 1.800 es troben en estat d’alerta màxima, apuntant cap a ciutats, llistes per a ser detonades en minuts. Aquests sistemes són cada vegada més vulnerables a atacs informàtics i a errors tecnològics i humans, fins al punt que el Future of Life Institute ha determinat que la guerra nuclear més probable serà una accidental. És a dir, si avui som vius, no és per una bona gestió d’aquestes armes, sinó per mera sort.
Ara, les armes nuclears no són armes pràctiques. No estan fetes per a blancs militars, sinó per matar i ferir moltíssims civils. És impossible controlar els seus efectes i usar-les seria un acte suïcida. Per a què existeixen realment? En termes senzills: per espantar. La seva utilitat es basa, únicament, en la càrrega semàntica després de les paraules “potencia nuclear” i “dissuasió nuclear”; en equiparar la força destructiva amb poder i prestigi. El seu principal valor és, llavors, el símbol que representen, un símbol que, fins fa poc, tenia el suport de pràcticament tota la comunitat internacional.
La prohibició
Ha estat mitjançant la prohibició que s’han pogut abolir totes les altres armes de destrucció massiva: les químiques, les biològiques, les mines terrestres i les bombes de dispersió. En tots aquests casos, es va crear una normativa internacional i un clima de condemna moral que va acabar amb el seu ús, producció i venda. El 7 de juliol de 2017, a l’ONU, 122 països, una clara majoria de la comunitat internacional, van votar en favor d’adoptar el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN). Aquest tractat és el fruit d’una nova manera de fer política internacional, en la qual els Estats no nuclears prenen les regnes del desarmament nuclear; un procés esperançador al qual Costa Rica es va referir, l’any 2015, com la democratització del desarmament nuclear.
Avui, amb la COVID-19, tothom és conscient de la vulnerabilitat del nostre sistema global; no obstant això, l’actual pandèmia dista molt de ser una amenaça existencial. Els efectes d’una guerra nuclear, fins i tot una a petita escala, serien molt pitjors. El desarmament nuclear requereix el desmantellament del símbol de poder entorn d’aquestes armes, i aquest canvi de paradigma -en el que ja som encaminats- es materialitzarà a través d’un moviment mundial. A les nostres mans està capguardar-nos d’aquesta catàstrofe i evitar que el sofriment dels Hibakusha es converteixi en una realitat global. Avui dia, el poder i el prestigi s’associen cada vegada menys al poder destructiu, a les imposicions i a les amenaces, i cada vegada més a la capacitat de concertació, de crear diàleg i de construir ponts. Aquest és el moment d’apostar per la pau. La nostra existència depèn d’això.
