“Abstenció crítica”. Amb aquestes paraules, el grup parlamentari de la CUP va aconseguir salvar de la reprovació el Conseller més tocat per la pandèmia, Chakir El Homrani, responsable del desastre de les residències. Això d’”abstenció crítica” és tan contradictori com “intel·ligència militar”. Des de l’activisme ningú ho entén, però des del joc polític parlamentari té una altra perspectiva. La mateixa que la d’aquells que van aprovar els pressupostos més socials possibles, i també més inútils, per a aquest 2020.

Si un conseller com Chakir El Homrani és tan vulnerable políticament, com se li acudeix impulsar un Decret com el d’acreditació i concertació social? Els moviments socials estem patint un déjà vu: el retorn de la Llei Aragonés, ja que el que suposa és molt semblant: la creació d’un mecanisme legal per a l’assignació de la prestació de  serveis públics, en aquest cas en l’àmbit social.

És imprescindible en aquests moments un decret així? No tenim  eleccions, segurament, a la tardor? O és per què, segurament, tenim eleccions a la tardor que es promulga aquest Decret? I tot això sense obrir un debat social sobre els serveis públics: fins on pot arribar el tercer sector?, quan ha d’entrar en joc la concertació i quan el contracte públic?

El govern, un cop més, fuig del veritable i imprescindible debat centrat en els serveis públics  per anar regulant, fragmentàriament i d’amagat, algunes de  les diferents maneres de prestació d’aquests serveis, precisament les que suposen una participació del sector privat o privat-social, i que fan sospitar a  amplis sectors si darrera d’aquesta aparentment innòcua regulació hi ha el propòsit ferm de construir un lobby social protegit des de l’acció de govern, en concret des d’Esquerra Republicana de Catalunya. Ja ho va intentar Toni Comin, quan Conseller de Salut, amb l’avantprojecte de noves formules d’assistència sanitària, després va venir l’anomenada Llei Aragonés o Llei de Contractes de Serveis a les Persones, i ara el Decret d’Acreditació i concertació Social.

Qui sosté que Esquerra Republicana de Catalunya és igual que la vella Convergència s’equivoca. L’elit de Convergència provenia de la burgesia urbana i havien construït l’aparell burocràtic de la Generalitat des de 1980. Ells eren els amos de la finca  i no pas els masovers temporals del poder polític autonòmic. Només així s’explica una frase així “Tot i que vam guanyar les eleccions, ens van robar el Govern. És com si entren a casa teva i et trobes els armaris regirats perquè t’han robat”.  Feien i desfeien al seu arbitri i el principal exemple en el món de la sanitat va ser el conseller Boi Ruiz, que retallava sense escrúpols serveis públics, alhora que incrementava les contractacions als seus amiguets. Les portes giratòries funcionaven sense cap mena de camuflatge.

A Esquerra Republicana són diferents. No han digerit encara que políticament poden haver succeït la vella Convergència i que ocupen l’espai central polític de l’independentisme. Estan de pas,  com uns usufructuaris temporals o uns rellogats. A més, majoritàriament provenen de la petita o mitjana burgesia comarcal allunyada del centre de poder tradicional. Tenen molts més escrúpols (deformació catòlica), no han exercit mai un poder absolut com el de l’era Pujol, i per això necessiten una cobertura legal ferma per gestionar la seva acció de govern que els hi doni seguretat política.  Una legislació que empari els seus interessos.

La societat catalana, tant si vol bastir un nou estat com si vol aprofundir en l’autonomia, ha de participar  en el debat social  sobre què són els serveis públics, què garanteixen, fins on arriben, de quina manera es presten, quan i com es pot arribar a la concertació o a la contractació pública, que aquestes siguin les excepcions en l’acció de govern i no les opcions sempre prioritàries, mani qui mani. Aquest és el camí. Un camí allunyat de l’actual govern.