L’estàtua de Cristòfor Colom derrocada a Minnesota (foto de l’agència Dire)

La mort de George Floyd no només va provocar protestes per la brutalitat policial contra els afroamericans, sinó que també va tornar a posar en marxa el debat sobre la violència de l’esclavitud i el colonialisme i va provocar accions impactants contra els seus símbols. Als Estats Units, les estàtues dels generals confederats han estat enderrocades, eliminades o cobertes de pintades. Al Regne Unit, va passar amb els comerciants d’esclaus i els polítics, inclòs Churchill, acusat de ser racista. Als Països Baixos, els manifestants van demanar la retirada de l’estàtua d’un funcionari de la Companyia Holandesa de l’Índia Oriental i a Bèlgica la protesta es va centrar en els monuments dedicats al rei Leopold II. Els manifestants denuncien que el governant continua sent honorat com a benefactor, amb carrers que duen el seu nom i estàtues en molts espais públics de Bèlgica, i també al Congo, tot i les atrocitats comesses contra el poble congeles.

En parlem amb Valentin Mufila, un músic originari del Congo que viu a Itàlia des de fa molts anys i és un profund coneixedor de la història africana. Una història esborrada pel colonialisme per justificar les atrocitats i el saqueig sistemàtic de la riquesa dels pobles presentats com salvatges a civilitzar, un tema sobre el qual va escriure nombrosos articles per a Pressenza.

Quin valor simbòlic, espiritual i social tenen per a tu aquestes accions contra les estàtues de personatges com el rei Leopold II de Bèlgica?

A la cultura africana els símbols són importants i tenen un fort valor espiritual. A les societats iniciàtiques, tot té sentit. No es fa res per casualitat. Passa amb màscares, banderes, estàtues, etc. En l’àmbit espiritual, per als africans, les màscares són un símbol de culte, no un objecte de museu, tot i que algunes tenen un valor artístic.

Els monuments tenen un valor i un significat similars; per això és tan fort i emotiu veure joves africans i belgues units en rebutjar el passat simbolitzat pels monuments dedicats al rei Leopold II. Aquest és un dels efectes beneficiosos de la immigració, que ha creat vincles i ha construït amistats entre si. Veure caure els monuments del rei de Bèlgica em dona la idea que està succeint quelcom molt fort a un nivell concret, espiritual, social i històric. És la caiguda del símbol espiritual del poder colonial.

I això em torna al profeta congolès Simon Kimbangu, segons el qual calia un alliberament espiritual abans de l’alliberament del poble africà.

Com he dit, les banderes també tenen un valor simbòlic: la de l’Estat Lliure del Congo, creada després de la Conferència de Berlín de 1884/85 –de fet un domini privat del rei Leopold– tenia una estrella groga sobre un camp blau. L’estrella simbolitzava el geni occidental que va arribar a portar la salvació i la civilització a la foscor africana representada pel blau. El 1960, després d’haver-se aconseguit la independència, els pares fundadors amb Lumumba van deixar la bandera tal com era, però van afegir una diagonal vermella com a símbol del patiment i el sacrifici dels màrtirs congolesos.

Hi ha hagut repercussions d’aquestes protestes al Congo?

Vaig trucar amics i familiars al Congo, però malauradament el 90% de la població és pobra, no té electricitat i no té connexió a Internet i per tant no ha pogut seguir el que ha passat. Cal dir, però, que l’enderroc de les estàtues de Leopold II no és un fet nou per a nosaltres: ja va passar els anys setanta amb Mobutu, quan el país es deia Zaire, com a oportunitat per eliminar els símbols de l’opressió que va patir el nostre poble, per exemple l’enorme monument del rei a l’estació central de Kinshasa.

A més, la campanya “Retorn a l’autenticitat” llançada per Mobutu tenia com a objectiu tornar als valors anteriors a l’arribada dels colonitzadors i esborrar l’imaginari belga que hi havia en nosaltres; els belgues encara eren els models a seguir. Per primera vegada, vam tenir l’oportunitat de no portar mai noms cristians i occidentals, sinó congolesos.

A Bèlgica, el colonialisme continua sent un tema tabú a les escoles i al Congo havíeu d’estudiar la història dels reis belgues Quin paper pot tenir l’educació per ajudar europeus i africans a afrontar el passat?

Tornant a les manifestacions, és molt important veure que els joves educats per considerar Leopold II com un pare fundador, un constructor, un reformador, un benefactor, es neguin ara a portar la càrrega d’un passat fet d’esclavitud i colonialisme i reconeguin que, en realitat, era un tirà. Aquests joves volen construir nous ponts amb el Congo; no volen oblidar el passat, sinó obrir aquesta pàgina fosca i aprendre d’ella per canviar les coses i evitar repetir els errors comesos.

A Occident encara són temes tabú. La mort de Floyd va desenterrar pàgines ocultes de racisme i colonialisme, no només a l’Àfrica, sinó també a Amèrica del Sud, Austràlia, etc.

A Bèlgica, el diputat d’origen togolès Kalvin Soiresse Njall està fent una feina enorme perquè a les escoles, universitats i a l’educació en general coneguem què ha passat i sapiguem les conseqüències que, avui dia, encara són presents. Cal estudiar la veritat: Bèlgica s’ha enriquit amb la sang dels congolesos i la nostra història s’ha cancel·lat, com si tot hagués començat amb l’arribada dels colonitzadors. Com si no haguessin existit regnes, monedes, un sistema polític i jurídic com en totes les civilitzacions. Tot això no s’estudia a les escoles. I també s’ha d’estudiar la història fosca de molts països africans, amb els seus dictadors, morts i tragèdies. Aquesta tasca s’ha de fer no només a les escoles, sinó també en l’art, la música, la cultura. L’educació i la memòria històrica són molt importants.

Podrien aquestes accions sacsejar la consciència dels occidentals i africans sobre què eren realment l’esclavitud i el colonialisme i iniciar un ampli debat al respecte?

Això espero. Com a africans ens havíem perdut una mica; els tràgics esdeveniments que han tingut lloc als Estats Units ens donen un cop de mà. Hi ha un punt molt important del qual voldria parlar: molts africans no han pogut plorar pels seus éssers estimats assassinats pels colonitzadors i els seus descendents no tenen enterraments a honrar. Parlo per exemple dels reis que no es volien sotmetre a Leopold, i dels que es van trobar els seus caps tallats en un important museu de Bèlgica. Així doncs, també aquí, la recuperació de la memòria és fonamental.

Com podem arribar a tocar el tema central de l’enorme reparació que l’Occident encara deu a Àfrica i a tots els altres països saquejats i colonitzats?

No tinc una solució màgica, però crec que cal tornar a donar una volta al tema del “dret a saber”, per exemple, atorgar als historiadors accés als arxius dels països colonitzadors. I afegeixo el dret a recuperar el nostre patrimoni artístic i cultural, molt ric, com va fer Benín amb França.

Parlant de compensació econòmica, s’hauria de crear una comissió per identificar els danys causats, per poder  arribar a acords bilaterals clars per prendre un nou camí, a partir de noves bases. Àfrica necessita una indemnització, no un nou deute. Per descomptat, no voldria veure un país en fallida perquè s’arruïnés per això, però crec que la gent pot organitzar-se, parlar i determinar diverses possibilitats.

No m’agrada sentir algú disculpar-se per tantes atrocitats. No és gaire; la sol·licitud de perdó ja és millor, però no s’ha de limitar a les paraules. No sé les xifres exactes, però alguns diuen que la riquesa acumulada per Bèlgica amb la sang del congolès equival a gairebé 100 mil milions d’euros. Però sobretot crec que són necessaris actes de reconciliació molt forts, reconeixent el passat.

L’ésser humà està fet de llums i ombres. Comet molts errors, però també pot aprendre d’ells, canviar i portar llum, amor i germanor per construir un futur més bonic i més just.