Aquesta pandèmia, en què encara estem immersos, ens ha obligat a canviar alguns hàbits de conducta. Un d’ells ha estat, sens dubte, la relació física entre les persones.
Fins ara, aquesta relació es donava, sobretot, a través de la boca, els ulls i les mans. Eren tres elements que ens donaven una pista clara sobre les intencions que tenien les persones a l’hora de comunicar-se.
El que durant dècades vam conèixer com Llenguatge Corporal salta per l’aire, en eliminar-se un dels tres elements que teníem codificats: la boca, els llavis. I tot per culpa d’una màscara que hem de portar posada com a recurs sanitari preventiu davant un possible contagi.
És com si de cop ens haguessin arrabassat un dels elements que ens permetia desxifrar amb total claredat les intencions de la persona que un tenia davant. Ara, amagades o amagats darrere la màscara, és impossible saber si la persona amb què un parla està contenta, enfadada o et fa burleta.
El no poder “llegir” els llavis ens obliga a aprendre a “llegir” bé els ulls. I si la persona que tenim davant té bona capacitat de dissimulació o posseeix dots d’actor, a vegades resulta molt difícil confiar en la seva expressió visual. “Què m’està volent dir realment?” pot pensar un.
Així que, com podem veure, la comunicació que abans era fluida i clara, es converteix de sobte en tota una cosa opaca i confusa. El pitjor de tot és que tot això pot anar creant distanciament i recel entre les persones i la comunicació pugui anar perdent sentit i passà a convertir-se en un conjunt de gestos (ens queden les mans…) i mirades que un haurà d’aprendre a desxifrar adequadament.
Tal vegada no seria mala idea fabricar màscares transparents que permetessin continuar “llegint” amb normalitat aquest element facial (boca i llavis) i s’aconseguís així recuperar el valor de la comunicació. De totes maneres, no tot és negatiu, ara pots treure-li la llengua als teus caps sense que s’assabentin i sense por de ser severament sancionat.
