No hi haurà fre al canvi climàtic, no estarem posant la Vida en el centre, si no hi ha justícia social i si no assegurem la supervivència de tota la humanitat. Avui és possible acabar JA, d’un cop de ploma, amb la pobresa en el món si es posa en marxa una renda bàsica universal i incondicional per a totes les persones. I sabem que hi ha riquesa sobrada per fer-ho.
Sobre el dret de tot ésser humà a la supervivència i la implementació possible d’una renda bàsica, vam parlar durant el Fòrum Mundial per l’Aigua, la Terra, el Clima i la Diversitat, organitzat per la senadora argentina Andrea Blandini, en el Dia Mundial del Medi Ambient.
Aquí el vídeo de la intervenció
Transcripció de la presentació
Avui, en el Dia Mundial pel Medi Ambient, en el qual defensem situar la vida en el centre dels nostres valors. Avui, no podem obviar que no hi haurà fre al canvi climàtic i no hi haurà cura del planeta, de la casa de tots, si no hi ha justícia social, si no es defensa, al mateix temps i com a prioritat, la vida i la supervivència de les persones.
Després podem parlar -per exemple- d’una cobertura sanitària universal i de qualitat, d’educació gratuïta per a tota la població, etc. Però necessitem assegurar –abans de res- la supervivència de tota la humanitat… que tota persona, pel simple i sagrat fet d’haver nascut, tingui els mitjans per a sobreviure (sostre, menjar, energia, etc.).
Necessitem que totes les persones tinguin unes condicions de vida a l’altura de la dignitat que els confereix el fet d’haver nascut humanes.
Això que sembla obvi, no ho és tant. I, si bé està reconegut en alguns articles de la Declaració Universal dels Drets Humans, com l’article 25.1., no ha calat en l’imaginari o relat col·lectiu com sí que han calat altres drets -almenys en unes certes zones del planeta- com el dret a l’educació, a la sanitat, etc.
És més, està “naturalitzat” i “normalitzat” que morin milions de persones per falta d’aliment o d’aigua, i ho justifiquem per la mala sort d’haver nascut en uns certs llocs, per la mala gestió de les seves possibilitats individuals o col·lectives, perquè no volen treballar, etc.
Què hi ha de fons perquè no ens escandalitzem en gran manera davant el fet que morin tants i tants éssers humans a conseqüència de la pobresa i la precarietat? Per què aquest dret no s’ha desenvolupat com d’altres?
Des de la meva particular interpretació, perquè toca una peça central d’aquest sistema en què vivim, depredador de la vida en general. Parlem del fet que posaria en qüestió la propietat privada i el mite -per cert- sobre el que es manté, i que diu “guanyaràs el pa amb la suor del teu front”
I aquí arribem al moment actual i per què s’està reclamant una renda bàsica universal, per part de nombrosos especialistes i moviments socials i des de diferents llocs del planeta.
És evident -i així s’està reclamant des de fa dècades- que es necessita donar una resposta a la creixent robotització i mecanització de l’ocupació; això implica l’eliminació de llocs de treball remunerat i – per tant- ja no és sostenible, ja es troba en qüestió l’equació: ocupació = subsistència.
Faig un incís: necessitem diferenciar ocupació i treball. Ocupació és un treball remunerat i treball és qualsevol activitat, moltes de les quals –per cert, en la majoria dels casos les que mantenen i desenvolupen la vida- no estan pagades: treball de cures (desenvolupat especialment per dones), treball voluntari i solidari, bona part del treball artístic… Però aquest NO és el tema que ens ocupa avui.
Aquesta equació, ocupació = treball, ha quedat més trencada encara amb la pandèmia, quan milions i milions de persones volen treballar i no poden, la qual cosa implica, inexorablement, trobar-se condemnades a dependre de l’ajut caritatiu, humanitari -allà on s’ha pogut posar en marxa-… o morir per inanició.
És evident que trencada l’equació, ocupació = subsistència, hem de buscar alternatives. Per cert, alternatives que ens alliberin, no que ens esclavitzin més encara, com ocorre en la majoria de les ocupacions.
És llavors quan s’aixequen les veus i es comença a reclamar una renda bàsica.
Alertem que en molts casos es parla de renda bàsica, quan en realitat s’està parlant d’ingressos o ajuts per a pobres. I aquesta mescla es fa, en no pocs casos, de manera intencionada i interessada per confondre.
Quan parlem de renda bàsica –insisteixo- no parlem d’ajuts per a pobres que, per cert, està demostrat que finalment cronifiquen la pobresa. I que, definitivament, són les engrunes que aquest sistema capitalista es permet “regalar” als qui roba de manera sistemàtica, descarada i immoral. Ull viu!, no estem en contra dels ajuts que estan permetent que milions de persones puguin menjar avui, però sabem que és “de durar quatre dies”.
Quan parlem de renda bàsica, parlem d’una renda bàsica universal, incondicional, individual, suficient i permanent. És a dir, parlem d’una renda, d’una assignació que lliuraria l’estat – en principi- i que seria igual per a tota la població – des del més ric al més pobre- i defensem que sigui així, que sigui UNIVERSAL perquè busquem que sigui reconeguda com el primer dels drets humans, el dret a la supervivència del cos, de la vida…
A més una renda bàsica és INCONDICIONAL (es lliura a totes les persones sense que hagin de demostrar si tenen béns o no, si tenen disposició a treballar o no, etc.).
És, a més, INDIVIDUAL (es lliura a tota persona des del moment de néixer, no a les famílies, com sol ser habitual en el cas d’ajudes per a “pobres”).
Quan parlem de renda bàsica, parlem que ha de ser una assignació SUFICIENT per poder subsistir en condicions de vida dignes (que asseguri sostre, menjar, energia…).
I, finalment, reclamem que sigui PERMANENT, no implementada per donar resposta a la pandèmia actual, per exemple.
En síntesi, estem parlant de drets, del dret que empara a tot ésser humà a viure i a viure en condicions de vida digna; no parlem de caritat ni d’ajudes per a pobres.
I la implementació d’una renda bàsica universal, incondicional, individual, suficient i permanent és possible JA avui, perquè hi ha riquesa més que suficient – per primera vegada en la història, com tants economistes i especialistes han demostrat amb els seus estudis- perquè tota la humanitat visqui en condicions de vida digna.
I, per cert, per què repartir aquesta riquesa –que creix exponencialment just gràcies als avanços de la robòtica i la tecnologia? Perquè la riquesa és de TOTS. I això per dues raons: perquè és conseqüència de l’acumulació històrica del treball de milers de generacions al llarg de la història, i perquè, a més, tota la població del planeta aporta –d’una manera o un altre-. Per això parlem de renda, perquè la riquesa que és de tots ens renta i, com a conseqüència, se’ns ha de retornar.
Per cert, els humanistes reclamem que treballin les màquines… el problema no és l’ocupació o la falta d’ocupació, el problema és assegurar la supervivència.
I el problema per assegurar aquesta supervivència no és la manca de riquesa. El problema -com bé sabem- rau en l’acumulació d’aquesta riquesa, cada vegada en mans de menys.
Una renda bàsica universal i incondicional no és el paradigma econòmic al qual aspirem els humanistes del món, però sí que constitueix un esglaó en la redistribució de la riquesa i SÍ QUE asseguraria eliminar la pobresa d’un cop de ploma, JA.
Per a això, necessitem poblacions mobilitzades que la defensin i polítics valents que estiguin disposats a posar-la en pràctica.
Una renda bàsica va en la línia d’una nova concepció de l’ésser humà, un ésser humà que pugui desplegar tota la seva intencionalitat en un vol de colors sense límit… si s’allibera d’ocupacions esclavistes o de la falta d’aquests.
Una renda bàsica pot ajudar a obrir el camí a una societat, a una humanitat, en la qual cap ésser humà estigui per sota d’un altre, en la qual ens relacionem –parafrasejant el pensador Silo– “tractant els altres com volem ser tractats… I, amb això, comencem a alliberar-nos”
Més informació a:
