Imatge d’Álvaro Orús


Per Julen Bollain

L’any 2009, el llavors alcalde de Londres, Boris Johnson, va prometre que quan se celebressin els Jocs Olímpics de Londres, l’any 2012 ja no hi hauria cap persona dormint al carrer.  Arran d’aquesta promesa, les persones que dormien al carrer van començar a patir pressions més grans.

Davant aquesta realitat, una ONG va dur endavant un pla diferent. Va oferir a un grup de 13 “veterans del carrer” (algun feia més de 40 anys que era en els freds carrers de la City), que costaven a l’Estat unes 400.000 lliures anuals, entre despeses policials, costos judicials i serveis socials, 3.000 lliures sense cap contraprestació. És a dir, 3.000 lliures a cadascun sense demanar res a canvi.

Bé, dic mentida. Se’ls hi va demanar una cosa a canvi. “Tu què creus que necessites?” Les suposicions eren servides: drogues, alcohol, apostes… Però no, allò que van contestar aquestes 13 persones fou que tenien desitjos materials molt humils, com un telèfon, un audiòfon o un diccionari.

Però bé, del desig a la realitat sabem que sol haver-hi un bon tros. Per tant, la següent pregunta que ens faríem és, què van fer els 13 rodamons amb els diners? La primera cosa que cal dir és que varen ser extremadament estalviadors, perquè, de mitjana, només van gastar 800 lliures cadascun. I, en segon lloc que, al cap d’un any i mig, 7 dels 13 tenien un sostre sota el qual poder viure i 2 més estaven a punt de traslladar-se als seus propis apartaments. Però és que a més, els tretze havien fet passos fonamentals cap a la solvència i el creixement personal; es van apuntar a cursos, van aprendre a cuinar, es van sotmetre a rehabilitació, van visitar les seves famílies i van fer plans per al futur.

El cost? 50.000 lliures, si hi incloem el salari de les treballadores socials. Observem com l’experiment no sols va reduir costos considerablement (50.000 lliures enfront  de les 400.000 lliures anuals), sinó que a més va ajudar 13 persones. Moltes vegades parlem del cost monetari d’una renda bàsica però, quin és el cost econòmic i social de no establir-la?

Julen Bollain és economista i defensor de la renda bàsica