Fotografia de la pedra original a Delfos que conté el primer dels dos himnes a Apol·lo. Els símbols d’una notació musical apareixen per sobre de la línia del text grec.
La temptativa d’anticipar-se al futur ha estat sempre captivadora pels humans, civilitzacions senceres s’han mantingut en suspens pendents del murmuri d’un xaman. Des dels més remots orígens de la mitologia els extàtics, inspirats o posseïts per Apol·lo, eren coneguts pels seus poders oraculars. A Delfos, la sacerdotessa Pítia inhalava un vapor tòxic, que sortia d’una esquerda de la roca, a més de practicar altres tècniques d’èxtasi, com el dejuni i mastegar llorer. Els seus sacerdots s’encarregaven de proporcionar una transcripció de les seves paraules però, en general, resultava igualment enigmàtica. Estaven en joc qüestions d’estat de vital importància, campanyes militars, etc. La tradició es va conservar durant més de mil anys i Delfos va ser considerat el centre del món a la Grècia clàssica.
Davant els meus ulls hi havia aquell imponent Tesla Model X. Vaig pensar: què vol produir?, atorgant ja voluntat – en la meva divagació- a l’ens. Allí estava, com caigut de l’espai, i definia el seu entorn per a alguns o el “fora de lloc” per a uns altres. Però el fet evident era la seva capacitat de produir emocions, de rebuig, d’anhel…
Sens dubte les màquines despertaven fascinació, un cotxe no era només un vehicle i així amb tota la resta, mentre es configuraven un paisatge extern i un paisatge intern que definien un moment psicosocial.
En la pràctica, la comunicació no-virtual va començar a no tenir sentit. La tecnologia virtual es va apropiar de la nostra identitat i del nostre temps. Tot havia de quedar registrat i emmagatzemat, a l’abast d’un clic o més aviat molts… Infinitat de simples clics per fer la teva vida fàcil i saludable. Els nostres entreteniments, estudis, professions, l’economia, la salut o la religió van passar a ser perfils ‘online’ Com viure sense ‘paswords’ i ‘apps’! I amb això les nostres emocions i fins i tot la política i les guerres –preventives, humanitàries, quirúrgiques – depenien del programat en una màquina que pràcticament anava sola.
Els escenaris de ciència-ficció es van manifestar en el temps present, i van convertir en obsolet l’antic fantasieig literari futurista.
Precisament, la dificultat per construir futuribles va ser poder sostreure’s de l’arrossegament del present. En temps del racionalisme ja trobem diversos exemples.
El segle XIX els europeus van observar amb preocupació com els carrers de les ciutats en creixement es cobrien de fem de cavall, i molts científics van veure en aquesta tendència el principal problema del futur pròxim. Herbert Wells va escriure que, en cinquanta anys més, els carrers de Londres s’enfonsarien en fem “fins al segon pis” dels edificis. I l’experimentat Dmitri Mendeléiev va considerar la possibilitat d’utilitzar el fem a escala industrial. A hores d’ara ja existien les locomotores i fins i tot s’havia inventat el carro impulsat a vapor, però aquest últim era massa maldestre i no podia (com, per descomptat, tampoc la locomotora) competir amb el transport animal als carrers de la ciutat. I després van aparèixer als carrers els automòbils i, en lloc de l’excés de fem, es va tornar imprescindible ocupar-se del condicionament dels camins, resoldre el problema de l’emanació de gasos i altres problemes completament nous.[1]
A la fi del s. XIX el novel·lista anglès Samuel Butler va escriure “Les màquines evolucionen i es reprodueixen a velocitat prodigiosa. Si no els declarem la guerra a mort, serà massa tarda per resistir-se al seu domini”.
D’altres van proclamar la fi de la història!, en al·lusió a la caiguda de l’URSS i el triomf definitiu de les democràcies liberals.
Actualment les coses no són tan diferents, encara que es tracti d’estudis fetitxe a càrrec de modernes organitzacions filantròpiques, suposadament independents, que de tant en tant erren en les seves prediccions.
Òbviament, la deformació de la mirada tenyida pel present ocorre també respecte als fets passats. Al cinema trobem una graciosa caricatura d’aquest fenomen.
Primer va ser la paròdia de Buster Keaton “Tres edades”, de 1923, després, especialment en els anys 60, la indústria cinematogràfica va aconseguir el zenit de l’absurd amb pel·lícules com “Hace un millón de años”. Què els dinosaures s’haurien extingit 65 milions d’anys enrere era un detall menor enfront de la galania dels nostres avantpassats representats per la sex symbol del moment, Raquel Welch. Més del mateix amb Kirk Douglas a “Espartaco”, o Elizabeth Taylor a “Cleopatra”.
L’assumpte va deixar de ser una qüestió innocent justificada en la lleugeresa del setè art, per a convertir-se, immediatament, en un bon instrument amb una narrativa subvertida de la realitat. Per a tota una classe social, que només disposava de temps pel treball i per a l’oci, el cinema es va convertir en una font d’informació històrica fidedigna, a la qual ara se li han sumat les sèries.
Ens adonem que el problema de la mirada és arreu. També, des de molt temps enrere, va ocórrer en els àmbits acadèmics, per a desgràcia de generacions d’alumnes que vam ser mal educats. La qüestió conceptual del temps i de com l’experimentem ha estat un tema apassionant de la filosofia, que no es va veure projectat a les aules. I el resultat de tot això salta a la vista quan veiem personatges esperpèntics convertits en governants, enlairats pel temor, la ignorància o el conformisme d’un gran nombre de votants.
Com projectar-nos en el temps si el nostre present resulta tan determinant per mirar cap endarrere o cap endavant?
En el llibre “Contribucions al pensament”, de Silo, trobem descrita una fonamentació del problema del paisatge, sempre referit a situacions que impliquen fets ponderats per la mirada de l’observador.[2]
Extraiem de l’aportació de Silo la presa de consciència sobre la dificultat, la qual cosa ja és un primer pas i, un segon pas, establir un mètode. Estudiosos de processos històrics van aguditzar llavors la seva capacitat per abstreure’s del present i van projectar una lògica integral en l’observació de la història, la prehistòria i els antecedents cosmològics.
Així, el plantejament de la mega-història va establir línies de pensament més afinades respecte als temps anteriors, en ser acurats en la manera d’observar. Es va anar conformant una mirada processal, capaç de traduir l’essència d’això que anomenem evolució en sentit ampli, en contrast amb el punt de vista reflex de l’instant. A partir d’aquí s’obre la porta per a una presa de consciència sobre l’ésser humà, la seva llibertat i la seva responsabilitat en el moment present.
Va sorgir una inquietant conclusió: arribaríem a una situació crítica en traspassar la presa de decisions a les màquines. Aquestes, capasses d’emmagatzemar tota la informació del planeta, la processarien ràpidament, controlarien el trànsit, les fronteres, els mercats, les comunicacions… Podrien induir una crisi o decretar el llançament d’un míssil o de nanobacteris atacants. Cap ètica, ni intuïció sobtada influiria en els seus algorismes.
El Nou Humanisme va apostar per desenllaços més positius, en comprendre que aquesta manera de mirar s’assemblava a aquells vells auguris del racionalisme del segle XIX. Ja va advertir Prigogine que no hi havia una raó completa en els processos únicament termodinàmics (ens vàrem referir a aquest tema en el tercer article d’aquesta sèrie).
Tal vegada les màquines siguin unes bones còmplices per a l’ésser humà Per què imaginar-ho en negatiu? De fet, l’ésser humà és en essència instrumental, i el seu designi transcendeix el seu cos des de l’instant més primerenc de la seva evolució.
En haver comprès com és la constitució estructural de la vida humana i com la temporalitat i l’espacialitat són en aquesta constitució, estem en condicions de saber com actuar cap al futur sortint d’un “natural” ésser-llançat-al-món, sortint d’una prehistòria de l’ésser natural i generant intencionalment una història mundial, mentre el món es va convertint en pròtesi de la societat humana.[3]
Arribem a un moment històric singular en el qual les tres possibilitats del temps se sintetitzen en l’ara pel que fa a la presa de consciència. No comptem amb Pítia perquè ens llanci senyals de com seguir endavant, però comptem amb la possibilitat d’una experiència de registre del temps sintetitzat.
Els temps de la consciència són, passat, present i futur. Existeixen gràcies a la memòria, d’altra manera seria un present pla sense records ni futur. Però mitjançant una determinada experiència profunda seria possible trencar amb l’encadenament de la consciència mateixa. [4] Aquest fet singular, des dels temps més remots ha donat origen a un salt evolutiu, precisament en moments en què la cultura sofreix un procés de desestructuració accelerada.
—
[1] Akop Nazaretián. “Futuro No-Lineal”. Ed. Suma Qamaña. Buenos Aires, 2016. Pàg. 12
[2] La configuració de qualsevol situació s’efectua per representació de fets passats i de fets més o menys possibles a futur de manera que, acarats amb els fenòmens actuals, permeten estructurar el que s’anomena la “situació present”. Aquest inevitable procés de representació enfront dels fets fa que aquests, en cap cas, puguin tenir en si l’estructura que se’ls atribueix. Silo. Obras Completas vol.1. Contribuciones al pensamiento, pàg. 289
[3] Silo. Obras Completas vol.1. Contribuciones al pensamiento, pàg. 292
[4] En la florida de les civilitzacions s’al·ludeix a aquesta mena d’experiències, que apareixen descrites en poemes, himnes o cançons, en estil al·legòric. Hi ha els qui es refereixen en singular al fenomen, i considera que es tracta qualitativament d’una mateixa experiència que succeeix en diferents cultures i moments històrics.
—
Màquines del temps II: Sota els astres
