Imatge de Wikimedia Commons – 1748 Bowen Mariner’s Compass and Armillary Sphere
Segle XXI, any 2020, mes de maig, dia 3 del calendari gregorià.
Entenem per màquina un conjunt d’elements mòbils i fixos que en funcionar possibiliten aprofitar, dirigir, regular o transformar energia; però una màquina també és un sistema de relació de dades o fonaments, com un calendari o un horòscop; en aquest sentit la màquina és relativa al concepte en lloc de l’instrument en si. Aquestes màquines daten dels principis de la cultura humana.
Les Lleis apareixen relacionades a les formes, que són abstractes. Quan aquestes Lleis i aquestes formes es fan perceptibles ens trobem amb les màquines. Aquestes màquines ens lliuren tot un sistema de relació expressat geomètricament. [1]
En temps remots els mites van ser esbossats sota un firmament en el qual dansaven els cossos celestes. En aquella coreografia nocturna tornava a reaparèixer la Lluna plena cada 29 dies, 12 hores, 44 minuts i 2 segons. El seu cicle era més irregular que això, però aquest conveni va servir perquè aquells fills de la Lluna de Babilònia mesuressin el transcórrer en els temps de les deesses (Inanna, Hècate, Isthar…).
Un calendari amb mesos de 29 i 30 dies s’ajustava bastant bé als cicles de la Lluna. Només caldria afegir 1 dia a 1 mes de 29 dies cada 30 mesos.
Després, a Egipte, el gran Sol presenciava el curs del Nil, amb les seves inundacions periòdiques, essencials pels agricultors. El calendari solar egipci va resultar bastant exacte respecte a l’any tròpic, cicle en què la Terra completa una volta de 360° al voltant del Sol cada 365 dies 5 hores 48 minuts i 45 segons.
Es va establir el calendari oficial, que constava de 365 dies dividits en 12 mesos de 30 dies cadascun, als quals afegien cinc més (epagomens). Aquests 5 dies eren els dedicats al naixement dels déus Osiris, Horus, Seth, Isis i Neftis, anomenats fills del desordre descendents de Nut i Geb. Els mesos s’agrupaven en estacions, cadascuna de les quals constava de 4 mesos i 3 setmanes de 10 dies cadascuna.
Nut (a dalt), al costat de Geb (a baix, tombat). Entre ells es troba Shu, el seu pare.
La Terra va donar algunes voltes fins a arribar al temps dels romans –la qual cosa ha estat ara només l’instant de prémer la tecla retorn del teclat.
El gran imperi no prestava excessiu interès pels astres; comptaven els anys des de la fundació de Roma ab urbe condita. Per extensió, a occident es va imposar el cànon cristià, on es comptaven els anys des de l’encarnació del Senyor ab incarnatione Domini. A partir del model geocèntric de l’època, es va passar de la coreografia ancestral a la cartografia de les estrelles fixes.
Es va mantenir tot bastant estable per molt de temps fins que va començar a pesar la mirada de Déu, qui tot ho sap, sobre nosaltres que no sabem res. Llavors els historiadors van assenyalar un canvi d’etapa, perquè això nou ja no podia ser considerat com a part del període de l’Edat mitjana. Déu no era ja el patriarca totalitari, com a resultat de la còpia de fites, dates, llocs, personatges dels mites ancestrals, o de la retorçada manipulació bíblica. [2]
El concepte de divinitat dels humanistes renaixentistes era antropocèntric. Tractaven de desvelar els misteris del món per via de la inspiració espiritual, per la qual cosa es va sortir del quietisme cap al moviment. Les ments inquietes del Renaixement van girar la seva mirada cap a un passat remot de bellesa i harmonia per elevar-se en una inspiració sagrada. Amb això van portar de tornada les màquines, al costat de l’alquímia, l’astronomia i tot allò demonitzat en l’etapa d’Edat mitjana.
El que en el Dante és poesia, per a molts dels seus lectors acaba sent la descripció d’una realitat física que es troba en les mars del sud. El vate relata: “Em vaig girar cap a la dreta, i em vaig adonar de l’altra pol, i vaig veure quatre estrelles mai vistes des dels primers humans. El cel semblava gaudir amb les seves resplendors. Oh septentrió, quin lloc trist ets, doncs et veus privat de mirar-les!”. El Purgatori, Canto I. La Divina Comèdia. Per a Dante, la Terra, segons el sistema de Ptolemeu, era immòbil. Al seu voltant giren les esferes celestes i amb elles el Sol, els planetes i les estrelles. En el poema aquestes són les direccions del món: al nord, Jerusalem sobre l’abisme infernal; al sud, en les antípodes de Jerusalem, la muntanya del purgatori; a l’est, el Ganges; a l’oest, l’estret de Gibraltar. L’infern i el purgatori són a la Terra, un en forma d’abisme, l’altre en forma de muntanya on, a la cúspide, es troba el paradís terrenal. A part d’això, la imatge ptolemaica continuarà vigent encara després de la publicació de “Revolutionibus orbium coelestium”, de Copèrnic el 1543. Com aquest negava que la Terra fos centre de l’univers la seva concepció va trobar resistències vigoroses. El 1609 Galileu va introduir la ullera de llarga vista i va confirmar la teoria heliocèntrica de Copèrnic, però encara van passar diverses dècades perquè es consolidés la nova visió de la realitat.[3]
La consciència inspirada d’aquells temps va quedar reflectida en l’esfera armil·lar. Inventada de manera independent a l’Antiga Grècia i a l’Antiga Xina, al llarg del temps ha estat una màquina que ha despertat emocions profundes.
Johannes Kepler va buscar la música celeste descrita per Plató en “Epinomis”. Però, després d’una vida de perseverança, va descobrir que l’Univers no s’ajustava a la cosmologia polièdrica. En canvi, el seu aparent fracàs, la seva renúncia a una metafísica de circumferències perfectes, va donar com a resultat –en segle XVI– la formulació de les lleis del moviment planetari amb trajectòries el·líptiques al voltant del Sol.
Representació del model musical de l’Univers de Kepler.
En temps de la Modernitat va sorgir una concepció mecanicista del món que es va imposar com a idea de totalitat. Galileu, Leibniz, Newton van establir noves lleis de moviment, i van integrar les formes espacials en les equacions, enfront de l’enganyosa aparença d’allò perceptiu. Es va construir una lògica matemàtica integral. Era una època d’eufòria de la raó i l’optimisme a Europa, que va imposar la seva supremacia en els territoris colonitzats.
Es van forjar els fonaments de la física clàssica. El món era, a la fi, cognoscible i controlable a partir de les seves condicions inicials inamovibles i temporalment reversibles. Descartes assegurava que si es fabriqués una màquina tan potent que conegués la posició de totes les partícules i que utilitzés les lleis de Newton per saber la seva evolució futura, es podria predir qualsevol cosa de l’Univers. Si bé era una manera d’expressar la naturalesa ordenada del món, es va convertir també en un somni col·lectiu cap a l’enginyeria i la perfecció.
No deixa de sorprendre que tanta lucidesa no hagi estat sinònim de pau i llibertat, sinó que tot això hagi format part d’una llarga història de violència i crueltat. Motiu suficient per projectar una mirada cap endarrere sense inclinacions que ens impulsi cap a un futur elevat respecte els desgraciats i maldestres episodis de la nostra evolució.
—-
[1] Carpeta Naranja.1974
[2] Idea expressada per Mircea Eliade en referència al Yahweisme, en el capítol VII de “Historia de las Creencias y de las Ideas Religiosas I”. 1999
[3] Silo. Sobre Còlon. El ensueño y la acción. 2000
Màquines del temps III: La incertesa
