Per Ana Riaño, treballadora cuidadora sense papers. Plataforma Diverses8M

L’actual crisi sanitària ha mostrat que existeix una crisi de cures on, cada vegada més, augmenten les injustícies, les desigualtats, les violències i els maltractaments; on les polítiques socials en comptes de ser enfortides s’han disminuït; on oblidem a les persones majors perquè “ja no aporten”, on només es pensa a consumir i creiem que la felicitat ens la donen les coses materials i no el compartir i el viure bé entre les persones.

Enmig d’aquesta situació, som milers les dones que estem en el sector laboral de la llar i les cures sense reconeixement de ciutadania, sense papers, oblidades en la irregularitat, no reconegudes com a treballadores essencials i sense dret a la seguretat social; treballant llargues jornades sense descans, amb vivències de maltractament, assetjament i violències per part dels ocupadors. La causa: la Llei d’estrangeria, una normativa inhumana que viola els nostres drets i que no hauria d’existir en un Estat que es diu democràtic i del benestar.
Denunciar aquesta realitat des de la nostra pròpia veu és important, perquè no parlin per nosaltres.

No tinc papers i no és un delicte. No tinc papers perquè hi ha un Estat que em nega aquest dret, a ser reconeguda la meva ciutadania. Vaig arribar a Barcelona el 23 d’octubre de 2019 des de Colòmbia fugint de la violència política i buscant una oportunitat per a millorar l’economia de la meva família. Recordo les primeres cerques de treball, tan dures per a les dones com nosaltres. Insults, propostes denigrants, indecents i tasques més pròpies del treball sexual que de la neteja. Em deien que em pagarien més, però havia d’exposar-me a aquestes violències per ser dona, per no tenir papers i per ser migrant. Em va tocar quedar callada i fugir d’aquests llocs amb temor al fet que em fessin alguna cosa.

Ara, cuido temporalment a una persona major, però sinó tinc papers no hi ha contracte ni accés a la seguretat social. Ha estat molt difícil aconseguir aquest treball perquè a Espanya ens tanquen les oportunitats a causa de la Llei d’estrangeria. Amb la pandèmia, moltes companyes es van quedar al carrer, sense treball, sense cap ingrés, sense un lloc on passar el confinament. Unes altres estem amb treballs temporals. Abans de l’emergència veníem sofrint racisme, desigualtats, discriminacions i injustícies i amb l’emergència va empitjorar.

Queda’t a casa, diuen. On ens quedem les que no tenim casa? Les persones que ens lloguen les habitacions per a viure ens humilien per no tenir papers, ens tracten com a animals. Són habitacions sense finestra, fosques, molt petites; no ens deixen cuinar, ni rentar la nostra roba, ni tenim connexió a internet, com tampoc podem empadronar-nos allí.
La precarietat que passem s’aguditza amb aquesta crisi. Per això demandem al govern que assumeixi la seva responsabilitat de protegir i garantir els drets de totes. La nostra demanda de regularització per a totes no és una comanda de favor, estem exigint un dret: deixar d’estar com a irregulars i tenir les mateixes oportunitats per a sortir d’aquesta precarietat i de les injustícies. Es tracta de reconèixer que les persones migrants som part de la societat, on aportem i volem construir un futur millor.

Tenir papers ens permet exigir un contracte de treball, millors condicions laborals i, sobretot, contribuir a donar-li un millor viure a la nostra família. Totes som importants, però el cuidar la vida és fonamental. D’aquesta pandèmia no podrem sortir sinó conten totes les vides en aquesta societat. Regularitzar la nostra situació és reconèixer la nostra dignitat i iniciar un bon viure per a totes les persones, deixar de veure’ns com a diferents i construir altres pràctiques basades en la cura i en el compartir des del comú.