Si no combinem la demanda d’una atenció sanitària universal dins un servei nacional de salut de caràcter públic, basat en una atenció primària forta, amb les demandes i reivindicacions de caràcter laboral dels treballadors i treballadores de la sanitat, no podrem marxar pel camí de la transformació social.

Un dels efectes de la Covid-19 ha estat posar al màxim en tensió els sistemes sanitaris dels països afectats per la pandèmia. Els Serveis Nacionals de Salut, que amb les retallades neoliberals han patit dècades de maltractament han esdevingut l’eina principal per afrontar el repte, i el personal sanitari n’ha estat el principal protagonista. D’aquí l’homenatge, que es va iniciar des dels primers dies del confinament, a les 8 del vespre en forma d’aplaudiments. Amb l’esgotament i la tensió continues, amb el desastre de la manca de mitjans de protecció, i la conseqüència obvia de l’enorme percentatge d’infectats professionals, els treballadors i treballadores van començar a reclamar que no volien ser considerats com herois i a recordar a les diferents administracions la realitat precària de les condicions laborals que patien i en les que desenvolupaven les seves feines. Aquesta presa de consciència ha estat un nou empoderament. A Catalunya, a l’Hospital del Mar les reclamacions del 5% encara no retornat a la gent, protestes al centre de Badalona per la falta d’EPIS a l’Hospital Municipal de Badalona, treballadors en peu a les portes de l’Hospital Clínic, la insurrecció dels treballadors i treballadores de l’Atenció Primària davant l’intent de desvestir el principal recurs per atendre sanitàriament el conjunt de la comunitat, especialment, per exemple, el cas de Centelles, o la darrera revolta en una comarca habitualment tranquil·la com és el Bages, on el sector d’ambulàncies dibuixen el mapa incomplet d’una bomba: la revolta sanitària.

Però alhora que entenem i comprenen les causes de les mobilitzacions dels treballadors, les darreres setmanes ens ha aparegut un fantasma. Sota la convocatòria anònima a través de les xarxes s’han impulsat accions que, per una banda plantegen exclusivament reivindicacions corporativistes, ja que només cerquen la mobilització dels professionals, i no pas la de la gent, i per l’altre, intenten suplantar els moviments que fa anys que estem treballant pel dret a la salut i en la defensa de la sanitat publica, fen servir, indegudament, la cobertura de Marea blanca. Per primera vegada la Coordinadora Estatal de Mareas Blancas ha hagut d’emetre una nota de premsa on afirmava que aquelles accions no estaven convocades per cap Marea Blanca. Però també, per primera vegada, molts hem hagut d’explicar a veïns i veïnes, a familiars, a coneguts que no era pas la Marea Blanca qui convocava.

Qui hi ha al darrere? Tot apunta al populisme antisistema d’ultradreta, que fàcilment pot arrabassar la indignació de molta gent per transformar-la en una arma contra allò que de veritat reclamen: una atenció sanitària universal dins un servei nacional de salut de caràcter públic, basat en una atenció primària forta. Sense això, oblidem-nos d’un futur per a totes. Cremar el personal abans d’hora, fragmentar la indignació, impossibilitar que puguem anar més lluny, són les metes que són darrere moltes convocatòries anònimes. Si ens cremem avui, demà, quan haguem de sortir, només serem cendra que no es podrà revifar. Una altra oportunitat perduda. I ja en van masses.

Si no combinem la demanda de justícia social dels moviments amb les demandes i reivindicacions de caràcter laboral dels treballadors i treballadores de la sanitat, no podrem marxar pel camí de la transformació social. Uns serveis públics de qualitat estan indissolublement lligats a unes condicions laborals dignes.

Els moviments socials, així com els sindicats i les assemblees de treballadors i treballadores haurem de fer un esforç per trobar les coincidències per a la lluita al carrer. No podemprescindir de ningú.