Aquests dies corre molta indignació entre les persones per l’augment desorbitat del preu de les mascaretes, quan més les necessiten. Fins i tot els governs de diferents països han de competir entre ells per a aconseguir mascaretes, i aquesta competició normalment la guanya qui més paga. Òbviament, els qui fabriquen i venen aquestes mascaretes són els qui obtenen els majors beneficis.
Bona part de la població està escandalitzada. Com pot ser que en una pandèmia mundial, quan milers de persones estan morint cada dia, qui té un bé que pot mitigar els efectes i salvar vides, es dediqui a especular amb el seu preu? Bé, això que avui diem especulació, en el llenguatge del capitalisme és el joc de l’oferta i la demanda. Si la demanda creix (és a dir, si la gent s’està morint i necessita mascaretes per a protegir-se) el preu puja. Així de fàcil.
Un altre exemple el tenim amb els serveis fúnebres. Si es mor més gent (puja la demanda) puja el preu dels enterraments, incineracions, etc. Llavors alguns governs intenten intervenir ràpidament per a controlar aquests preus, cosa que no poden fer amb el preu de les mascaretes, gràcies a la deslocalització i l’obertura irrestricta de fronteres per al comerç. Curiosament, de moment l’únic pal·liatiu ha estat fabricar mascaretes casolanes, de manera artesanal. A un problema del segle XXI s’intenta donar solució amb tecnologia del segle XIX (per no passar-me).
Com?, sento per aquí algun lector queixar-se que la vida i la dignitat de les persones està en joc, i que no es pot especular amb alguna cosa com les mascaretes o els serveis fúnebres? Deixin-me recordar-los que això mateix és el que es fa des de fa dècades de manera descarnada (almenys des de l’inici del neoliberalisme actual, allà per finals dels 1970). En el paradigma neoliberal actual, en què està immers (gairebé) tothom, res escapa a l’especulació. S’especula amb l’habitatge, amb el menjar, amb la sanitat, amb l’educació… amb tot allò que pugui arribar a tenir un valor econòmic. De fet, la major especulació es dóna amb el préstec de diners, que ni tan sols és un bé tangible.
Les opcions polítiques que sempre han dit que els béns bàsics no poden estar a la mercè de l’especulació del mercat, han estat les menys votades en aquests 40 anys que han passat. Els mitjans de comunicació massius (finançats pels grans capitals) han alimentat la creença que tot el privat funciona millor, ignorant intencionadament que podrien existir cooperatives, que també serien privades, però no necessàriament tindrien com a única fi el lucre econòmic. Però el cooperativisme no ha estat encoratjat en cap país, ni en la immensa majoria privatista ni en els pocs països més estatistes.
El neoliberalisme ens ha ensenyat que la millor forma de relació en una societat és la competència, sigui entre empreses o entre treballadors. Així, mentre els empleats competeixen entre si per a obtenir els favors de l’empresa en què treballen, o els treballadors autònoms competeixen amb grans empreses per a intentar guanyar-se el manteniment diari, se’ns oculta que la competència entre grans empreses és cada vegada menor, que la concentració d’empreses a nivell mundial és tremenda, que cada vegada hi ha menys empreses, que unes poques controlen grans nínxols de mercat, i que avui dia una gran empresa és capaç de fabricar mascaretes, cotxes i televisors, mentre ofereixen serveis turístics, fúnebres i d’alimentació, i mentre especulen financerament amb l’habitatge i la producció d’aliments, gràcies als fons de pensions d’uns altres.
Les persones, còmodament instal·lades en la desinformació i l’absència de pensament crític en la majoria dels casos, han votat amb entusiasme les opcions neoliberals, i avui dia, amb la pandèmia en plena expansió i casos tan flagrants com els de les mascaretes i els enterraments en boca de tots, molts continuen “pensant” que el govern ens roba i les empreses privades són el millor per a la societat. Mentrestant, no es cansen d’aplaudir amb les orelles les “generoses” donacions de multimilionaris com Amancio Ortega o Bill Gates, oblidant que bona part de les seves fortunes es deu a l’especulació i l’enginyeria fiscal que els permet pagar molt pocs impostos.
Jo no m’oposo al fet que hi hagi empreses privades que fabriquin calçat bonic i de qualitat, i que cobrin un bon preu per això, ni que s’ofereixin serveis turístics amb un generós marge, ni que els mòbils d’última generació costin més de mil euros, ni que els departaments amb vista a la mar siguin més cars, però l’especulació amb béns tan bàsics com l’habitatge, el transport, l’alimentació, la salut, l’energia, les comunicacions o l’educació hauria d’estar bandejada. I, per descomptat, entre aquests serveis bàsics incloc la banca. L’estat, de manera directa o a través de cooperatives de treballadors, hauria de proveir aquests serveis a la població.
Si després resulta que tothom té mínimament un habitatge on viure, un col·legi on enviar als seus fills, un servei de transport suficient, una sanitat que cobreix tot el necessari, i un banc públic de servei social, acompanyat d’una Renda Bàsica Universal Incondicionada; si després de tenir coberts tots aquests aspectes, hi ha promotors que desitgen construir habitatge de luxe, o transport de luxe, o activitats extraescolars, o bancs amb serveis “top”, no m’oposo. Si la societat ja ha cobert el necessari, i encara li queda energia per a continuar creixent (cosa que és indubtable) benvingut sigui l’ús d’aquesta energia en la producció de béns i serveis addicionals, que a més d’enriquir a alguns, ajuden a enriquir en altres aspectes les vides de tots. Ningú diu que hàgim de conformar-nos amb el mínim, bé al contrari. Però per a aspirar al màxim, hem de començar per cobrir el mínim.
Si us plau, si ens indigna l’especulació amb les màscares i els serveis fúnebres, traslladem aquesta indignació a altres béns bàsics. No ens conformem amb la lluita entre pobres que ens ofereix el capitalisme salvatge.
