Des de l’inici de les ciutats, fa més de 5.000 anys, les epidèmies han estat un problema recurrent a causa de les aglomeracions humanes. Fins a començaments del segle XIX moltes ciutats eren llocs amuntegats, amb bosses de misèria i podridura. Les males condicions d’higiene feien que les malalties i epidèmies com el còlera, la tuberculosi o la febre groga, fossin freqüents i de difícil control.

En resposta a aquesta situació, alguns metges van començar a denunciar les situacions de pobresa i insalubritat com a causa primera de les malalties. El metge alemany Johann Peter Frank va publicar en 1790 “La misèria del poble, mare de malalties”, contribuint a crear un corrent dins de la medicina, l’arquitectura i l’urbanisme que es va dir higienismo. Aquesta plantejava la millora de les condicions de vida com a eina per a erradicar malalties i epidèmies.

A principis del segle XX moltes ciutats europees i americanes van començar a desenvolupar nous barris amb criteris higienistes: van construir carrers amples, parcs, places, xarxes de clavegueram i aigua potable, van traslladar les fàbriques i els cementiris fora de la ciutat i van construir hospitals. Van plantejar també solucions per a l’àmbit de l’habitatge, com la necessitat d’instal·lar banys en tots els habitatges, fixar l’altura mínima dels sostres, proposar la ventilació natural dels ambients i recomanar la neteja periòdica de les cases.

En el moment actual les condicions de vida de la població continuen sent un element clau en la seva salut. Posem un exemple, en el cas de Barcelona, l’esperança de vida d’un ciutadà que viu en un barri ric com Pedralbes és de 10 anys més que la d’un ciutadà que viu en un barri pobre com el Raval. La distància d’un barri a un altre és de 10 estacions de metro, així doncs, l’esperança de vida disminueix un any per estació a mesura que ens acostem a la pobresa. Segons dades del Departament de salut de la Generalitat el barri de Roquetas té la taxa de positius més alta de Covid-19, també és un dels que té habitatges i ocupacions mes precaris.

El contagi i mortalitat de l’actual pandèmia de coronavirus esta també vinculat a les condicions de vida de la població, les desigualtats socials tenen una forta repercussió en la salut de la gent, encara que no s’esmentin en les estadístiques.
Les persones amb pocs recursos, que viuen en una sola habitació d’un pis compartit tenen pitjors condicions per a poder realitzar un confinament i no contagiar-se o contagiar a uns altres. Les famílies que no compten amb ingressos fixos o estalvis per a passar un aïllament es veuen obligades a sortir a treballar diàriament i exposar-se al contagi i la població sense sostre està exposada permanentment a la malaltia.

S’ha instal·lat la creença que l’origen i desenvolupament de les malalties és una qüestió individual i fruit de l’atzar i s’ha desenvolupament molt poc el seu component social i ambiental, però la veritat és que qüestions com la densitat de població de les ciutats, la capacitat de dotar de serveis de proximitat a la població, la qualitat ambiental de l’entorn, l’existència de jardins, passejos i places arbrats o les condicions climàtiques tenen rellevància en el desenvolupament de les malalties, com també la tenen la distribució de la riquesa, la precarietat, la malnutrició, la falta de polítiques d’accés a l’habitatge que condueixen als desnonaments, el barraquisme o l’amuntegament en els habitatges. Les desigualtats socials també generen desigualtats en la salut, de manera que quant pitjor és la situació social, pitjor és la salut.

Un altre factor important és disposar d’una sanitat pública i de qualitat que pugui atendre a tola la població malalta, com ja sabem molts d’aquests drets humans fonamentals estan sent retallats des de fa més d’una dècada i ara és quan es fa evident per a tots la necessitat de defensar-los, cosa que les marees, plataformes, i altres col·lectius venen denunciant i exigint des de fa anys. Necessitem recuperar, per a tots, drets bàsics com la sanitat, l’educació, l’habitatge o el dret a la ciutat, és a dir garantir una vida digna per a tots els ciutadans i no sols per a una minoria privilegiada.

Aquesta crisi mostra el col·lapse d’un model neoliberal injust que ha especulat i introduït en el mercat financer serveis bàsics com la salut, l’habitatge, l’espai públic, o el medi ambient i amb això ha generat sofriment en molts éssers humans. És fonamental que aprofitem aquesta crisi per a fer un canvi social i personal radical o correm el risc d’acostar-nos a una etapa fosca de la humanitat.