El desconcert actual domina l’escena social, virtual i personal, que percebuda des de diferents angles apunta a un futur incert. Mirar no sempre és veure. Ara les nostres mirades només ens permeten veure el que les finestres virtuals volen, fitant més que mai en les persones el seu dret a observar, a contemplar, a estructurar la realitat i a decidir.
Davant aquesta situació, on els nostres pensaments estan dirigits pel dubte de l’impredictible, la direcció de la mirada serà el que pugui conformar un nou model de societat.
Intentar buscar causes, causants o orígens d’aquest desconegut, impactant i terrible fenomen mundial, ens posa en un atzucac. Imaginar el futur des dels únics 2 angles possibles, el catastròfic sense sortida o l’esperançador, malgrat el desastre, dependrà de com decidim estructurar la realitat. Des de la imatge apocalíptica minvarà el nostre impuls de lluita, d’avanç i de direcció vital.
Per a conèixer les dades [1] i l’evolució del procés el més adequat és acostar-se a fonts científiques fiables [2] . Ara bé, a l’hora d’interpretar el fenomen, cadascun s’acull a la teoria que més l’ajuda per a continuar avançant en una direcció o una altra. És la seva pròpia consciència que estructurarà el fenomen cap a un futur o un altre. Serà per compensació de la situació personal i biogràfica i per complementació d’una direcció mental que triarem un camí o un altre.
No permetem que tot es camufli sota l’atzar casuístic d’un virus que va venir a desmuntar tot el nostre “sistema de benestar” i no permetem que sigui ell el que realitzi la nova revolució, sinó que sigui la intenció humana posada al servei de totes les persones.
És la mirada interna des d’on podrem dirigir una acció en el món. Aquesta mirada és la que ara no podem permetre que es confini. Des de l’intern de cada ésser humà, cal aprendre a tractar a l’altre ésser humà com a un li agradaria ser tractat [3] i aprendre a viure des d’un centre de gravetat capaç de desplaçar el superflu.
La nostra mirada haurà d’amplificar-se en la situació externa, per a no permetre que la hipnotitzin amb falses veritats, i també la nostra mirada haurà d’aprendre a internalitzar-se, a viure des de la riquesa interior, tan inútil en el món capitalista.
Imatges des de el confinament. Raquel Paricio. Barcelona 2020
El confinament de la privacitat
En algun moment a alguns ens va passar pel cap quant de cert hi havia en el que estàvem veient o llegint per les xarxes i mitjans, perquè fins que un conegut no ens va mostrar de primera mà que realment estava malalt i hospitalitzat, tot podia haver estat una gran falsa mediàtica. Una bogeria de pensament clar, però aquí estava com la major fake per al control de les societats, al millor estil sobre les teories panòptiques de Foucault [4] . En definitiva, una fake més. I alguna cosa intuíem perquè sabem que aquestes teories de control ens persegueixen des de fa temps i ara serà el moment d’acceptar-les obligatòriament com a decrets d’emergència, per supervivència personal. Geolocalizar a les persones per a controlar la pandèmia serà la pròxima mesura quan sortim al carrer. la Xina [5] i Israel han estat els països pioners. A través de sensors i algorismes cadascun de nosaltres pot ser rastrejat; les tecnologies de reconeixement facial, de temperatura sanguínia, seran implementades en els nostres dispositius mòbils, polseres electròniques, o controls aeris, per a rastrejar no sols una geolocalització sinó un estat de salut i possible contagi. El control privat va començar a filtrar-se en les nostres vides rastrejant les nostres dades sobre gustos, estils o hàbits de vida i ara promet ser molt més precís fins a arribar a controlar nostra més íntima biologia.
Alguns experts [6] han definit el tema del control com una de les possibles causes més greus que com a ciutadans patirem després d’aquest tancament. Les nostres llibertats estan en joc i amb elles el dret a decidir. Així que en aquest punt la nostra mirada va haver d’estar bé desperta i decidir fins on i fins quan voldrem aquest control de les nostres vides que rastrejarà dades per a després ser part de la nostra biografia personal i per tant del nostre futur.
El confinament de la protesta
La fi del confinament hauria de permetre’ns sortir amb força a lluitar de nou pels nostres drets, aquests que mai van estar al merescut nivell d’un ésser humà. Potser al virus cal agrair-li en el millor dels casos una ruptura de model social, que del model del capitalisme antihumanista avancem cap a un humanisme, humanisme sense més etiquetes. Però molt em temo que perquè això succeeixi, caldrà crear molta consciència en el tema. Alguns pensen que aquest és l’últim avís, i si no prenem decisions tindrem un col·lapse de l’espècie [7] . Perquè el virus ha estat el detonant d’un sistema ple de fissures incapaç de contenir qualsevol desbordi. Ara, i quan sortim d’aquesta claustrofòbia, haurem de saber adreçar la mirada i també l’acció, perquè en aquest moment des de les nostres cases se’ns està mantenint en una quarantena de silenci sense poder veure, sense poder actuar, sense poder protestar, sense poder manifestar-nos, sense poder reclamar els nostres drets, a la mercè d’un sistema polític que durant anys va retallar el seu pressupost en necessitats que són un dret per a les persones.
Per això, quan sortim al carrer i les mesures ho permetin, que no serà ràpid, hauríem de recuperar les forces, tornar en massa a cridar pels nostres drets, perquè no ens callarem en un confinament infinit. Ja veníem patint una greu crisi en moltíssims sectors com per exemple en l’habitatge, però no afectava a tots, també en sanitat, però tampoc afectava a tots. I ara que ja estem gairebé tots afectats, què hem d’aplaudir, més enllà de les accions personals de molts voluntaris?, els mateixos de sempre, per cert. L’oblit sobre les responsabilitats d’alguns davant tals greuges no existeix i per tant no hauríem de permetre que la història recent de retallades i austeritats dels drets socials quedi impune com tantes vegades ha succeït en la història.
La sanitat no s’ha fet insuficient per un accident imprevist, la sanitat ja era insuficient, i no va ser precisament un sector que va quedar passiu, no ho va ser. Quants amics han lluitat per defensar una sanitat digna i visibilitzant l’horror de les retallades. La Marea Blanca, un dels moviments que va lluitar sense parar, ara ha de veure ofegat el seu intent, però segueixen en peus i el seu decàleg de reivindicacions ja planteja les seves primeres i urgents demandes [8] i manifestacions públiques. Les reivindicacions sanitàries ara es fan encara més necessàries que mai [9] . La disjuntiva entre l’economia i la vida, l’estem veient desafortunadament de manera exacerbada en alguns països que ara ho estan pagant amb els seus morts.
Ara la nostra mirada s’ha fitat a un carrer buit i sense transeünts que des de la finestra o el balcó ens revela la nostra petitesa en el món exterior, però també sota un silenci que mostra la nostra grandesa interna. La ciutat buida ens sorprèn i si no fos pel terrible de la situació, fins i tot ens agrada. Silenci a la ciutat. Potser després del confinament sorgeix “el dia del silenci” com una fita de commemoració d’aquest període tan incert que de sobte va colpejar les nostres vides.
Lluny del silenci, era omplint els carrers i les places que somiàvem un canvi radical i no el vàrem aconseguir, encara que en alguns llocs, els menys, vàrem iniciar el camí. Va ser en el 2008 i en el 2011 que alguns van començar a somiar, uns altres ho havien fet molt abans. I ara els nostres carrers i les nostres places estan buides. Fracassem. Sí, hem fracassat, és un fracàs que implicarà un continuar insistint, ara amb els valors més clars i amb més força que mai, perquè en això ens va la vida.
Ara més que mai, la mirada haurà de rebel·lar-se i acompanyar a aquestes percepcions que no fomentades ni en el temor al terrible, ni en la il·lusió a un tornar a una falsa “normalitat” ens permetin navegar a contra corrent d’un confinament de tot en la nostra vida, com si aquesta quarantena fos un hipnotisme col·lectiu.
La mirada en els nous valors emergents
El nou està ja emergint en la societat, en els valors comuns [10] , en els acords ciutadans per a tractar-nos bé, en el millor dels actuals moviments socials, els ecologismes, els feminismes, els municipalismes [11] , els makers, i els voluntaris. A més, incloc i amb punt i apart al gran oblidat de la literatura racionalista i de l’ordre capitalista, les noves espiritualitats com a moviments socials, perquè en aquests dies de confinament, el devessall planetari per la meditació conjunta ha omplert les nostres xarxes de convocatòries de tots els estils.
Si, resulta curiós, però en una crisi, els que estaven més ocults són els que vénen a salvar a la humanitat i per això els voluntaris en tots els àmbits cobren avui un especial sentit. Què estan fent les grans multinacionals per a salvar el sistema, les que regnaven en el món capitalista, les que ens han destrossat el planeta i les que han explotat a les persones? Ara són els grans ocults, que no venguin demà amb les seves falses campanyes publicitàries venent-nos el seu fals suport social amb la gran càrrega emotiva fàcil d’aconseguir des de els seus macroimperis mediàtics.
De la mirada externa a la mirada interna i d’aquesta al futur sense límits
El nou ha de créixer, o néixer en aquells que encara no ho ha fet, però no ha tingut buit per a expressar-se. El nou és un canvi profund en cadascun de nosaltres, en cada ésser humà i en el conjunt, perquè no existeixen només els canvis individualitzats sense expressió social. El nou és passar d’una mirada exclusivament externa a una mirada interna. Aquest canvi no és possible sense el treball intern, personal, espiritual. El treball intern va més enllà del que algunes religions van ensenyar, del que les pràctiques individualistes promouen per al benestar individual o el guany de l’empresa. El treball intern va tenir les seves expressions més potents en pensadors com Lao-Tsé; Buda; Plató; Pitàgores; Silo i nombrosos místics que van lliurar les seves experiències profundes per a l’avanç de la humanitat. El treball intern té unes regions desconegudes per a l’ésser humà amb un potencial capaç de mobilitzar “imperis”. És aquest foc de cada individu que lluita per expressar-se i per unir la seva flama amb la resta de flames i així incendiar un món que ja va ser, convertir-lo en cendres i ressuscitar a una cosa nova, des de la nova mirada que lluny d’estar confinada necessita expressar-se en el món amb bondat, amb amor i amb ànsies de passar a un ésser humà evolucionat.
NOTES:
[1] https://www.nature.com/articles/s41591-020-0820-9
[2] A data d’avui una de les posibles pàgines és: https://mkeflycovid19.herokuapp.com/
iniciativa sin fines de lucro y de colaboración para entender la evolución de la pandemia COVID-19
[3] La regla de Oro: https://www.pressenza.com/es/2020/02/la-regla-de-oro/
[4] Foucault, Michel. Vigilar y Castigar (1975)
[5] Byung-Chul Han: La emergencia viral y el mundo de mañana. https://elpais.com/ideas/2020-03-21/la-emergencia-viral-y-el-mundo-de-manana-byung-chul-han-el-filosofo-surcoreano-que-piensa-desde-berlin.html
[6] Yuval Harari: El mundo después del coronavirus. https://www.lavanguardia.com/internacional/20200405/48285133216/yuval-harari-mundo-despues-coronavirus.html
Artícle original: https://www.ft.com/content/19d90308-6858-11ea-a3c9-1fe6fedcca75
[7] Eudald Carbonell: https://www.elconfidencial.com/espana/2020-04-12/coronavirus-eudald-carbonell-colapso-especie_2541200/
[8] https://www.pressenza.com/es/2020/03/aplausos-un-reconocimiento-tardio-a-nuestra-sanidad-publica/
[9] Iván Zahinos, coordinador de “Medicos Mundi Mediterránea”. https://www.elviejotopo.com/topoexpress/cambio-social-radical/
[10] Marina Garcés: Condición Póstuma: https://ctxt.es/es/20200302/Firmas/31436/Marina-Garces-condicion-postuma-sostenibilidad-posmodernidad-muerte.htm
[11] Gerardo Pissarello: https://ctxt.es/es/20200401/Firmas/31866/coronavirus-crisis-retos-pandemia-mundo-consecuencias-capitalismo-gerardo-pisarello.htm
