L’emergència coronavirus ha creat una nova situació per a tothom, trencant hàbits i certeses, i per als activistes també ha suposat la cancel·lació d’iniciatives organitzades des de fa temps, o per desenvolupar. Com has viscut i vius aquests moments?

Amb preocupació. No per la pròpia situació, ja que soc dels que penso des de fa temps que aquest sistema s’esfondrarà tard o d’hora, sinó per la resposta dels moviments. Menys preparats que la mateixa societat civil. És evident que estem en una fase de transformació accelerada del model econòmic i social. De la mateixa manera que és evident la intenció de les elits per dominar-la i governar-la. La pandèmia ens ha agafat “amb els pixats al ventre”  i no només per la impossibilitat de mantenir el nostre programa d’accions o reunions, sinó precisament per la incapacitat de pensar en una resposta immediata (tàctica) que sigui part d’un discurs més ampli (estratègic).

Crec que una sèrie de problemes teòrics i organitzatius del conjunt de l’esquerra (de la reformista a l’antagonista) s’han posat de manifest amb l’estat d’emergència, en primer lloc la pràctica renuncia a projectes ambiciosos de transformació radical del present a favor d’un pragmatisme de curta volada.
A Espanya i Catalunya el problema s’agreuja per la presència d’un sector (Podemos i Comuns – partit de l’Ada Colau -) que fins fa poc reivindicava la seva arrel movimentista i que ara tanca files amb els altres partits al voltant de les pedres angulars del sistema, com l’exèrcit i la policia, i intenta neutralitzar les iniciatives populars autònomes (com per exemple els grups de suport mutu, xarxes d’empoderament col·lectiu als barris, o la vaga de lloguers), amb l’adopció de mesures de caire asistencialista i molta propaganda.
Tot i això, hi ha elements que ajuden a no perdre l’esperança. La gent, i sobretot molts joves, consolida pràctiques de solidaritat i autogestió als territoris: des de la fabricació de mascaretes al repartiment d’aliments, a l’assessorament en temes de treball, drets i educació, que s’insereixen o afegeixen a estructures preexistents (comitès per al dret a l’habitatge, assemblees de barri, mercats de proximitat autogestionats) ampliant-les i reforçant-les.
D’altra banda, l’última dècada de lluites laborals i pel dret a l’autodeterminació ha deixat a Catalunya una multiplicitat de subjectes col·lectius, crítics amb l’ordre establert, que continuen actius. L’esperança és que aquests vents que travessen la base social puguin fer possible una revolta radical inspirada per valors de solidaritat i justícia social i ambiental.

Quines respostes noves i creatives ha trobat el vostre grup per continuar amb la seva activitat malgrat les limitacions que imposa aquesta emergència?
Personalment em moc entre col·lectius antirepressius, CDR (comitès de barri republicans i independentistes) i iniciatives de comunicació alternativa i de memòria històrica. Des d’aquests àmbits estem participant en les noves xarxes de suport mutu als barris, que van des de l’ajuda directa a persones grans o en situació de vulnerabilitat, fins a l’assistència psicològica, a l’autoorganització en diversos temes: treball, habitatge, educació o cultura.
En el cas d’iniciatives antirepressives, d’altra banda, ens trobem incapaços de donar una resposta adequada a l’acceleració del control social i la repressió a un ritme sense precedents (fins ara i amb la “llei mordassa” han estat multades més de 100.000 persones i més d’un miler han estat detingudes enmig dels aplaudiments d’una opinió pública instigada per una dreta neofeixista desbocada).
Amb una part considerable de l’esquerra del país Espanya que avala la presència de l’exèrcit als carrers i a les rodes de premsa del govern, que blanqueja cada dia per acció o omissió la monarquia (el rei en plena revelació d’escàndols de corrupció que l’afecten molt directament, es presenta com si res en roda de premsa com a cap de l’estat i les forces armades en uniforme de camuflatge), que accepta i fa seu un llenguatge militar i bel·licista resulta encara més difícil articular una resposta eficaç als successius embats que hem patit en el darrer cicle polític (recordem que només a Catalunya hi ha més de 2400 persones actualment encausades per fets relacionats al moviment per la independència).
Embats repressius que es van succeint amb atacs continuats a drets i llibertats individuals i col·lectives per part d’estructures estatals amarades de cultura franquista (amb exemples inimaginables en països de l’entorn europeu com les recents amenaces adreçades pel Tribunal Suprem als funcionaris de l’administració penitenciària catalana que havien d’acordar – en el nou context d’emergència sanitària i seguint les indicacions de l’OMS – mesures d’excarceració i confinament domiciliari a, entre d’altres, els presos polítics catalans.