Fa tan sols unes setmanes –encara que sembla que va ser fa anys- vaig baixar a Barcelona i em va sorprendre veure, en nombrosos aparadors, maniquins amb esperpèntiques caretes; en concret, tres models. Un el coneixia, es tractava de la màscara que surt en la pel·lícula “V de Vendetta,” però no a les altres dues. Tenien cara de pallassos i, com s’acostava el Carnestoltes, ho vaig associar amb aquestes festes i no li vaig donar importància; encara que no va deixar de sorprendre’m el sinistre dels seus rostres.
Dies després em vaig assabentar què es tractava dels personatges d’una sèrie i d’una pel·lícula que estaven tenint un enorme èxit i em vaig disposar a veure-les. Llavors vaig caure en compte de la relació entre les tres… i d’alguna cosa més.
“V de Vendetta”: encara que es desenvolupa en un futur incert on un combatent per la llibertat, Guy Fawkes “V”, té la intenció de destruir un estat feixista situat a Anglaterra, es basa en els esdeveniments ocorreguts el 1605, on un grup de catòlics van ser executats per intentar destruir la Cambra dels Lords a Londres, amb l’objectiu de matar al rei i així acabar amb la seva persecució. El personatge principal i el poble que el segueix s’identifiquen amb una màscara. El rostre de l’anglès va ser la inspiració per a la màscara, primer en una historieta i després com a símbol d’identificació per al grup de justiciers electrònics “Anonymus”.
“La casa de papel”: És una sèrie que gira entorn l’assalt contra la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre per a perpetrar el més gran atracament de la història. Els atacants, amb l’enigmàtic “El Profesor” al capdavant, es cobreixen la cara amb una màscara de Dalí.
“Joker”: És una pel·lícula basada en un personatge de còmic. En ella no es descriu un vilà dolentíssim sinó un perdedor, un fracassat de la societat que, sense voler-lo, provoca una rebel·lió contra els poderosos. El Joker té una malaltia mental que ningú entén i és la causa de la seva marginació. Curiosament no té una motivació ideològica per fer el que fa sinó que més aviat tot és fruit del cansament i l’atzar.
Vistes les tres, el primer que em va cridar poderosament l’atenció va ser que…
en les tres, el símbol fos una màscara,
les tres llancessin un suposat “missatge antisistema”,
les tres provoquen empatia per part de l’espectador,
les tres tinguessin milions de seguidors arreu del món,
les tres utilitzen la violència com a mètode
i, finalment, que tot això tingués correspondència amb “el món real”, on centenars de milers de persones i grups utilitzen les caretes com a símbol en manifestacions contra “el sistema”.
Immediatament ho vaig relacionar amb el costum que tenen els joves de cobrir-se el cap amb les seves caputxes i amagar la cara. I amb alguna cosa més: que el suposat “missatge antisistema” sortís de grans corporacions i de milions de dòlars o euros que després, aquest mateix sistema, es reemborsaria gràcies a un màrqueting ben programat que lluiria amb gran esplendor en els nostres aparadors. «Això dóna per a un article» –vaig pensar, per a després deixar-ho córrer.
I, heus aquí!, que ens va arribar el famós coronavirus Covid-19 i ens va obligar a posar-nos màscares –una classe especial de màscara–, a “apartar-nos dels altres” i a usar compulsivament el mòbil. I a molt més: tancar-nos a casa, no poder gaudir de la Natura (ni tan sols per a fer una passejada), submergir-nos en la cosa virtual i obligar-nos a decidir a qui salvar. En resum: a mirar-nos en el nostre propi mirall, com a espècie, per primera vegada.
Què sorgirà de tot això? Potser més entossudiment? O, tal vegada, la caiguda definitiva de caretes, màscares, mascaretes… per donar prioritat a l’essencial i mirar-nos netament als ulls?
