La Covid 19 demostra, més que mai, la necessitat d’un servei nacional de salut públic que garanteixi l’accés de tothom sense exclusions. La mercantilització d’un dret com la Salut, un obstacle pel futur de totes

Primer de tot disculpes si algú es troba ofès pel titular que he triat, sobretot si ha patit en el seu entorn alguna mort per la Covid-19, o està afectat per la malaltia directament o aïllat, o es troba treballant a centres de salut, hospitals, serveis socials o qualsevol altre servei públic o essencial, o fins i tot si ha perdut la feina en aquestes circumstàncies.

Un servei nacional de Salut públic i amb atenció sanitària universal

La gestió de la pandèmia de la Covid-19, amb tota la seva sèrie d’errades i contradiccions, ha evidenciat la necessitat d’un conjunt d’instruments per a respondre a la crisi social que patim. Per exemple, hi ha responsables polítics que plantegen una renda bàsica universal quan encara no han implementat la renda garantida a Catalunya. En el cas de la Sanitat, tots els partits, tret de la dreta més reaccionaria i autoritària, com és el cas de VOX a Espanya, lloen ara una sanitat pública forta. Ben curiós, ja que en la darrera dècada alguns d’ells van retallar de manera salvatge aquesta sanitat pública que avui defensen. La hipocresia del màxim representant del Partit Popular, Pablo Casado, fa regirar els estómacs de tothom, tenint en compte les seves polítiques a la Comunitat de Madrid i en el Govern de Mariano Rajoy.

El sistema sanitari públic ha esdevingut l’únic instrument per a afrontar l’emergència sanitària. La posada a disposició del govern central del conjunt de la sanitat privada ha estat retòrica. No s’han intervingut els centres hospitalaris privats. Alguns sí que han transferit part dels seus recursos (ventiladors, llits…) al sistema públic, però han estat l’excepció. D’entrada van començar a derivar els seus afectats al sistema públic i alhora es van convertir en el recurs dels privilegiats per a l’obtenció de tests de la Covid-19. Recalquem aquí la hipocresia del conjunt de la classe política demanant el suport de la ciutadania als treballadors i treballadores de la sanitat i als serveis socials i públics, quan ells podien fer-se els tests deixant a qui està en primera línia, o fins i tot als malalts greus, sense aquesta possibilitat.

La lluita contra la Covid 19 també és una lluita de classes. Algunes empreses de la sanitat privada han reclamat als seus treballadors que agafin vacances durant la pandèmia. I les autoritats han preferit habilitar poliesportius i pavellons de fires de mostres com a hospitals de campanya, i deixar de banda la intervenció efectiva del sistema de sanitat privada. És una lliçó que, tot i que moltes ho afirmaven, ara s’ha evidenciat de la manera més cruel: la sanitat privada només està al servei del benefici dels seus propietaris, mai de la salut d’una societat.

Un país no pot dependre d’un sistema sanitari basat en les asseguradores privades, i la demostració és el model nord-americà. Sense un estat de benestar amb un mínim de protecció social, el mercat sanitari privat exclou un alt percentatge de la societat, altres, assegurats en condicions discretes no podran assumir la part dels costos què es veuen obligats a pagar. És pagar per viure. No pots pagar…, llavors ets prescindible. No hi ha equitat en un sistema sanitari privat, només hi ha mercat.

Un servei nacional de salut públic només pot implicar una atenció sanitària universal. Els vectors de transmissió de la pandèmia al món occidental no han estat la immigració, reglamentada o no, sinó, des de partits de futbol fins a grans festes d’alta societat. Si tothom no té accés a la sanitat, i en aquest cas la pública, ens trobem davant d’un greu problema de salut pública.
Ho sento, no és gaire correcte, però ara és vital: vols seguretat en la salut pública col·lectiva? Només hi ha un remei, atenció sanitària universal.

L’oportunitat de la COVID-19

Si la societat sembla que assumeix la necessitat del servei nacional de salut públic, contradient els mantres neoliberals sorgits des dels anys de Margaret Thatcher i Ronald Reagan i assumits per una socialdemocràcia de tercera via, que renuncia conscientment a l’estat de benestar i s’ha venut l’ànima al Déu Mercat, ha d’assumir també que no ens trobem davant l’apocalipsi de la nostra societat. Només han sonat les trompetes del seu anunci amb la pandèmia de la Covid 19.

Ja fa temps que el planeta Terra està malalt. El capitalisme espremedor i especulatiu és la seva principal malaltia. Les conseqüències per a la nostra salut són molt greus. Una d’elles són les pandèmies com la de la COVID-19.

Però n’hi ha moltes més com ens advertien ja fa gairebé un any a “Malalts climàtics”, https://www.elcritic.cat/investigacio/malalts-climatics-una-nova-alerta-per-al-futur-de-la-nostra-salut-10494, els periodistes de Sicom, Siscu Baiges, Josep Cabayol i Ester Gonzalez. Les onades de calor, amb cada cop major increment de defuncions per aquesta causa, la contaminació atmosfèrica amb 3500 defuncions abans d’hora a Catalunya, a més dels efectes que pateixen els fetus durant l’embaràs, per exemple, el retorn de tòxics, fins ara ocults, l’augment de malalties associades amb els disruptors i alteradors endocrins o la globalització dels virus tropicals no són perspectives d’allò que esdevindrà, d’un futur més o menys pròxim sinó que ja són la nostra realitat de cada dia.

Els companys de SICOM apunten al final de l’article que “Ha de ser l’atenció primària, la medicina preventiva, la clau del sistema sanitari i no els hospitals, cars, ineficients energèticament, perillosos i insostenibles. I menys encara els hospitals privats creats per donar beneficis als seus accionistes i corporacions propietàries. La prevenció i l’actuació sobre els determinants socials de la salut en són la clau”. En definitiva, aquest ha de ser el paper que ha de desenvolupar el nostre Servei Nacional de Salut.

Ens hi va la vida.