La prevista recessió econòmica del sistema capitalista, en aquesta fase de poder dels mercats financers, ha arribat aquesta vegada de la mà d’un virus, el SARS-CoV-2 (Covid-19) conegut des de fa temps per la comunitat científica, i que ara es presenta en forma de “pandèmia”, amb l’ajuda de part de les institucions internacionals de salut, el protagonisme dels governs i una gran contribució, tòxica la majoria de les vegades, dels principals mitjans de comunicació en mans de grans grups econòmics.

Aquesta nova amenaça de la humanitat està posant els sistemes de salut dels països occidentals a la vora del col·lapse i a la població en estat de terror, en aïllament i quarantena sanitària, econòmica i social, a les zones on aquests sistemes existeixen.

La “sortida” de l’anterior crisi financera global del 2008, provocada per aquest mateix sistema econòmic depredador, va representar per a tots els drets socials aconseguits en els anys de bombolla econòmica, però especialment per als serveis nacionals de salut, una agudització en la línia ascendent de desregulació, mercantilització i privatització del sector sanitari. A partir d’aquestes dates i gradualment, vam patir les retallades pressupostàries més dràstiques en tots els serveis d’atenció a les persones i en els serveis comunitaris, per seguir afavorint la banca i obrir noves oportunitats de negoci als grups financers, que van desembarcar en els serveis socials del, fins llavors, mal anomenat “estat de benestar”.

Gran part del pressupost destinat al sistema públic de salut a Catalunya, en descens des de 2010, es dedicava, ja abans d’aquesta nova crisi, al finançament del qual els nostres polítics neoliberals van denominar “connivència públic-privada”, que consisteix a finançar amb diners públics serveis proporcionats per empreses i els seus sistemes de gestió que persegueixen com a objectiu principal el benefici privat.

Malgrat totes les lluites dels moviments socials i de la ciutadania organitzada, mai s’ha tornat a recuperar el pressupost públic dedicat a la precària “redistribució de la riquesa” dels primers anys de la dècada.

Hem vist com, en poc temps, hospitals pertanyents a fons voltors i/o a grans i monopòliques empreses privades entraven a formar part del sistema nacional de salut, que, gràcies a l’ajuda dels nostres governants i les seves decisions polítiques, obtenien rotunds beneficis, extrets directament de la caixa comuna, la de totes.

Hem estat testimonis de com han envaït el nostre país, a la mateixa vegada que augmentaven les llistes d’espera i es degradava l’atenció i la sanitat públiques, una infinitat de mútues privades de diferents grups financers, que oferien cobertures sanitàries a preus competitius, produint dividends i beneficis impossibles d’aconseguir si no es recolzessin en la selecció del risc i l’existència d’un sistema sanitari públic ferit de mort, afectat per la corrupció, conflictes d’interès i portes giratòries, amb llistes d’espera letals, insuportables i en augment sostingut, però que seguia en peus gràcies a l’esforç ingent de professionals i treballadores; els mateixos que ara veiem al límit de l’extenuació i assumint un risc màxim per la falta de recursos humans i materials. Alguns d’aquests recursos que ara manquen, i són vitals, no requereixen alta tecnologia, però ni tan sols se’ls hi proporcionen.

Des de Marea Blanca s’han fet innombrables denúncies i s’ha lluitat per la recuperació d’un veritable sistema nacional de salut, públic, universal, pagat amb impost, fonamentat en l’Atenció Primària, principal perjudicada de les retallades mercantilistes que prioritzen els hospitals com a centres de negoci. També hem lluitat per l’atenció política als condicionants econòmics, socials i mediambientals de la salut, principals causants de la malaltia.

L’Atenció Primària de Salut, la més propera a la població, amb tasques de prevenció i promoció de la salut, la més democràtica i comunitària, ha anat perdent professionals i pressupost públic any rere any, però també ha anat perdent la missió que tenia quan, el 1978, es va assumir per alguns estats com la millor via per donar resposta a una atenció sanitària de protecció i atenció de la salut pel que fa a les persones i les seves comunitats.

La Salut Pública, abandonada també pels estats i les administracions, es visibilitza ara com un instrument imprescindible, no únicament per predir la direcció i la gestió de la pandèmia, sinó per haver-la previngut, ja que és la que analitza i considera tots els condicionants socials, econòmics i medi ambientals del sistema, que han fet possible la seva aparició, i la que s’ocupa de l’epidemiologia i de la salut de les poblacions.

Marea Blanca acaba de publicar en 1.000 caràcters, per exigència periodística, les propostes immediates i urgents que es precisen per reorientar aquest sistema sanitari infectat i ferit de mort, no únicament pel virus, sinó per les polítiques aplicades any rere any per governants sense escrúpols, al servei dels interessos del capital i dels seus amics.

El panorama geoestratègic, econòmic i polític i el que representarà aquesta pandèmia per als sistemes públics i les economies nacionals, o per l’economia global, és impossible de valorar en aquests moments, quan estem en l’epicentre d’aquesta crisi previsible, sanitària, econòmica i humana. Dependrà de la durada i de la seva gestió però també de les solucions i canvis socials que s’ofereixin per a la sortida d’aquesta nova crisi mundial.

Dependrà, sobretot, de les forces polítiques i econòmiques en joc, o en disputa, però també de la consciència social adquirida de la població que hagi entès qui són els veritables “herois”, sobretot en aquests moments on, sense material de protecció, estan caient moltes de les màscares polítiques del gran engany.

Solament la gent salva a la gent. Només la solidaritat de persones i comunitats pot fer front als grans interessos que han destrossat els sistemes públics. No podem oblidar que gràcies a l’eugenèsia aplicada pel sistema capitalista, tres quartes parts de la humanitat no disposen ni tan sols de sistema sanitari, moren de malalties evitables, de fam o per falta de subministraments bàsics i ni tan sols disposen de condicions de vida dignes.

Tampoc podem deixar de constatar que aquesta distribució desigual de la riquesa afecta ja a una gran majoria de la població en els nostres propis països. Aquesta “distribució” desigual afectarà i matarà, també de manera desigual, els més empobrits per aquest sistema, com ja s’està demostrant en el nostre entorn.

Aquesta nova crisi afectarà també principalment a les dones, com ha succeït en anteriors ocasions, per ser el sexe discriminat, el més oprimit i precaritzat en tots els racons del planeta i ser les encarregades principals de les activitats no remunerades de cura i sosteniment de la vida i que per causa del patriarcat no tenen cap reconeixement ni econòmic ni social.

En el nostre entorn, amb una majoria de la població tancada a les seves cases, amenaçada de mort i confeccionat material de protecció casolà, induïda a abandonar els seus majors, en solitud, als centres sanitaris, o a casa seva, atesos per dones cuidadores també precaritzades per les empreses, o en residències dissenyades per procurar beneficis als propietaris, amb l’exèrcit i les forces de l’ordre al carrer, úniques legitimades per exercir repressió i violència, i amb gairebé la totalitat dels mitjans de comunicació expandint intoxicació, xifres adulterades i por, tota conjectura del que pot passar és arriscada.

Les forces polítiques i les imatges del caos, que han existit en èpoques anteriors de la nostra història recent, existeixen i estan funcionant en l’imaginari i en el pensament col·lectiu, retransmeses, incentivades, amplificades pels mitjans i les xarxes socials.

Les forces del mal, existeixen i el pensament que pretén governar el caos és populista, destructiu, individualista i insolidari i va en contra dels interessos de les classes populars, encara que es presenti com a tot el contrari. L’únic sentiment a promocionar i practicar és la solidaritat. La consciència col·lectiva i l’organització seran l’única sortida a aquest caos provocat, si arribem a entendre per fi, que som més.

La reestructuració del sistema que es pretén pot desfavorir de nou a les dones, a les classes treballadores i ser contrària al ben comú. Dependrà dels nous plans i interessos del sistema capitalista, específicament el financer, que mai ha perdut el seu poder, sinó que per contra, ha dominat el relat ideològic i s’ha apoderat de l’economia mundial, dels estats i dels seus governants, abduint totes les seves decisions polítiques. Tot perquè els ajustos i exigències, puguin continuar mantenint un sistema que es fonamenta en la depredació, la destrucció del planeta i l’espoli de les classes populars a escala mundial.

Elva Tenorio, Mèdica i Psicòloga. Membre de Marea Blanca de Catalunya