Les persones envellim i, certament, moltes vegades ens convertim en dependents. Això no serà mai la nostra  decisió. Amb les circumstàncies que vivim, algunes famílies  podran optar perquè els avis i àvies siguin a les nostres cases, però moltes vegades seran les residències les que hauran de tenir-ne cura. Per això, quan succeeix, les famílies cerquen la millor atenció i tractament humà possible i confien en la professionalitat  i empatia tant de la direcció d’aquests centres com dels seus treballadors i treballadores.

És ben cert que  hi ha accidents. Les circumstàncies de dependència de les persones grans  poden ser molt carregoses i a vegades cal tenir-les-hi tanta cura com si fossin uns nadons. Tendresa i amor. Qualitat assistencial per les persones que estimem.

Però la confiança és fràgil i es  pot trencar. Quan avisen a la família que una àvia s’ha donat un cop al nas i té un fort hematoma i no hi ha prou explicacions o bé s’eludeixen. O, fins i tot, pot ser que et menteixin. Quan aquestes situacions es reprodueixen, un cop i un altre, és per mala manipulació en canvis posturals, o per no haver-li posat les mesures de contenció que té indicades; aleshores ja parlem de mala praxi, que pot arribar a negligència.

La família es pregunta com “d’una residència que era un model de referència, amb prestigi, amb tractament humanitari i un personal competent i amb valors, s’està passant a tot el contrari”.

La resposta a la qüestió és: una nova direcció que prioritza “infinitament” més l’especulació, els beneficis i els actes de cara a la galeria en detriment del benestar dels residents. En conseqüència, la rotació del personal és molt més alta, molt del personal qualificat, i que estimen la professió, ja no hi és.

No es tracta pas d’un fet aïllat en una residencia concreta (en aquest cas la Residencia Nostra Senyora del Tura a Olot). És el dia a dia en moltes residències. Ràtios de treballadors que es compleixen, i que comporten sobrecàrregues de treball inassumibles. El personal “cremat” se substitueix a vegades per personal sense la deguda formació. Com ressaltà la família “el nivell qualitatiu ha baixat bruscament” i per tant els nostres avis i àvies són en risc.

Què li queda a una família afectada? Doncs alçar la veu que dona suport a la resta de famílies afectades i expressar la seva solidaritat als treballadors i treballadores que fan tot el possible per suplir les mancances reals. I finalment, per responsabilitat, exigir una nova direcció que prioritzi les persones i recuperi la qualitat assistencial i la confiança de les famílies.