A vegades la vida és una merda i escrit amb majúscules. No ens acostumem mai a perdre les persones que estimem i apreciem, les que formen part de la nostra família, o aquelles de les quals ens sentim orgullosos per haver-se creuat els nostres camins en la vida. Mariano era un d’aquests.

És curiós que Mariano, que era un home d’acció, pràctic i gens teoritzador, de lluita al carrer, de construcció des de baix dels moviments socials, em donés una veritable lliçó doctrinal. Érem en una assemblea en un local ocupat del Prat. A vegades, en les assemblees, succeeix que les esquerres ens enredem en discussions abstractes sobre la praxi política, que si primer prendre el poder i després la transformació o bé, primer iniciem la transformació revolucionària que ens portarà a aconseguir el poder de manera inevitable… En aquella reunió la brega era un membre de Podem, regidor en una localitat, i membre de la CGT. El to anava augmentant amb cada escomesa verbal, passant del nivell purament teòric al personal i polític, i les recriminacions dels uns cap als altres havien aconseguit ja la fractura provocada per la caiguda del model soviètic i l’Eurocomunisme de Carrillo. Faltava molt poc per a partir-nos la cara pels Fets de maig de 1937… I això que estàvem en plena segona dècada del segle XXI. No és que les esquerres portem més cicatrius per les lluites fratricides que per les  banyades del sistema capitalista, és que ens dolen més.

En aquell moment va aparèixer el Mariano. Amb el seu habitual to assossegat, que recordava a un mestre, i va calmar la marabunta. La seva personalitat es va imposar instantàniament per consens tàcit de tots i allí mateix, dempeus, ens va donar la lliçó.

Ens va recordar que podíem estar hores i hores amb discussions sobre la revolució, l’exercici del poder, el model socioeconòmic, però que si la persona tenia la nevera buida i ell i la seva família no tenien ni un rosegó per a distreure la gana, la qüestió principal que calia resoldre era com els omplíem la nevera ja, perquè ell i la seva família subsistissin avui, i com es podia fer, ara, perquè també demà i passat tinguessin aliments i sobrevisquessin amb dignitat. Es va acabar la discussió. Ni catedràtics d’història, ni professors de teoria marxista, ni discursos magistrals de polítics. La nua i crua realitat s’imposava en el dia a dia de les persones. Una cosa tan simple que, a vegades, els que ens diem d’esquerres no volem adonar-nos.

El Mariano em va donar l’oportunitat de poder ser partícip d’experiències interessantíssimes. Recordo anar a una jornada a Sant Vicenç dels Horts on coincidiríem activistes de diferents moviments socials. Cap dels horaris es va complir, però tant era. Vàrem començar tard, entre un recital de poesies i un company que es va posar a tocar la guitarra elèctrica amb gran art. L’ambient va ser fenomenal. La vida és lluitar, però també viure i alegria. Valentia per a viure i lluitar. I això ens ho transmetia el Mariano amb el seu somriure sorneguer i sincer.

Era molt difícil negar-se quan et demanava que anessis a una reunió o a una trobada o que participessis en un acte. Una tasca titànica. I acabaves a Vilanova i la Geltrú, a l’Escola d’Estiu de la Marea Bàsica. Quan la gent dels diferents col·lectius i moviments socials hem de col·laborar és difícil, ja que cal generar confiances i complicitats. Es tracta d’un procés llarg. Però amb el Mariano els temps s’escurçaven. Des del primer moment tènies la sensació de ser en família. Com si ens haguéssim conegut al pati de l’escola quan érem nois.

Necessitem que ens continuï fent costat en la nostra lluita dia a dia, perquè justícia i dignitat no es quedin en purs somnis sinó en realitats per a totes i tots.

Va per tu

Per a Mariano López Salazar