Transcrivim aquí una versió del nostre parlament i algunes imatges i vídeo del passat dissabte, en la Festa del barri de Sant Antoni.

“Ens alegra molt ser avui aquí, en aquest barri de Sant Antoni, que sentim com si fos el nostre.

Aquí tenim molts amics des de fa anys, com la Maite, l’Esperança, l’Enric, el Pep i tants d’altres. El barri de Sant Antoni és un lloc de referència, un dels llocs on va néixer el 15M, allà pel 2011. Un barri on, des de sempre, els veïns han estat organitzats en la lluita reivindicativa pels drets humans i que no ha cessat ni un moment.

Precisament avui, que som de festa, volem recordar aquestes coses, que cal celebrar. Tots els serveis que veiem ara: el centre veïnal Calàbria 66, els centres de salut, els centres educatius… Tot això ha estat construït per aquesta generació que tenim davant.

Davant aquest exemple novament caiem en compte que la realitat és menys lineal del que sembla, i que tot està connectat.

Qui ens havia de dir fa nou anys que moltes solucions enfront  dels camins tancats i les velles castes polítiques a Barcelona i en l’estat d’Espanya tindrien com a clau aquells activistes del 15M?

No partien del no-res, ja havien actuant des de sempre en la defensa dels més desfavorits: en reivindicar el dret a l’habitatge, a la salut universal, pública i gratuïta, el dret a no ser pobre i, en el fons de tots aquests drets, el dret a NO SOFRIR.

El cas és que a moltes de les persones de les Mareas els produeix benestar i gust per la vida reivindicar aquest dret al NO SOFRIMENT de la gent. Per això, la seva causa continua vigent i amb tanta potència com sempre. I, actualment, ho veiem amb claredat en el discurs de la Marea Pensionista, de la Marea Blanca, de la Marea Groga i de totes les altres Marees.

Imatges: Esther Vázquez

A nosaltres ens correspon parlar de Pressenza. No és quelcom separat d’aquesta causa.

Som una agència de premsa internacional que trobareu en internet molt fàcilment. Presssenza és un altre d’aquests exemples del “SÍ QUE ES POT”.

Com pot ser que un grapat de persones humanistes, escampades en diferents ciutats, il·lusionades pels drets humans, per la pau i per la filosofia de la noviolència Es fiquin en aquest món de les agències internacionals d’informació?

Perquè això va ocórrer, no fa tant, o potser sí, allà pel 2009.

Pressenza s’edita actualment en: alemany, català, castellà, francès, grec, hongarès, anglès, italià, portuguès, turc i està en projecte fer-ho en rus i en àrab.

Però sobretot nosaltres volem convidar-vos a participar en el projecte de Pressenza Catalunya. Comprovareu que la participació és molt oberta. Es pot participar enviant una foto, un vídeo, un text. Podeu anotar-vos a les xarxes socials de Twitter, de WhatsApp, de Facebook. La línia editorial de Pressenza és plural, únicament no difondrem els continguts violents: el feixisme, el racisme, la xenofòbia, etc.

Sabem molt bé que des dels monopolis de la informació s’exerceix la manipulació i el control mental per part del sistema. Aquest sistema que tot ho ambiciona per a uns pocs i imposa el NO ES POT a tota la societat.

Video: Esther Vázquez

Avui, molts joves es manifesten en contra del masclisme, per un canvi climàtic profund o per la retallada de la llibertat… Pressenza és una eina que posem a les vostres mans.

La vella generació té aquest gran llegat per a una nova generació, per a construir el món nou. Volem que aquesta herència no sigui aquest món esgotat, devastat i asfixiant que ens ha tocat viure i que encara avui empresona a tants milions de persones.

Avui l’antihumanisme es presenta de manera nítida a tot el món en l’expressió de la dreta extrema i la ultradretà.

Així doncs el nou camí no és un camí fàcil, però hi sou imprescindibles perquè no s’esvaeixi.

Convé matisar en què consisteix l’oferiment que hem fet. Els qui tenim ja alguna experiència en l’activisme social sabem que existeix una gran varietat de possibles desviaments. Segurament això ja rau en la condició humana i resultarà molt difícil evitar les diverses formes de manipulació que sorgeixen, gairebé sense adonar-nos, però com a mínim és oportú ser clars en aquest sentit.

Quan es pretén delegar, cal acceptar que el nou no és una reproducció del vell, sinó que tindrà la seva pròpia dinàmica i estil. Igualment cal evitar la falsedat de delegar, però, en el fons, no estar disposats a deixar anar res, sinó més aviat voler sumar instàncies que es converteixin en instrument de la nostra intenció.

Això ho hem vist en la història en les millors causes i per a això s’han usat formes més directes o indirectes. Que les delegacions no estan sota les meves directrius?… Llavors se’ls hi fa el buit.

Una cita de Silo sobre el tema de la memòria i el paisatge humà diu:
‘…una generació quan accedeix al poder tendeix a plasmar externament els mites i les teories, les apetències i els valors d’aquells paisatges avui inexistents però que encara viuen i actuen des del record social en què es va formar aquest conjunt. I aquest paisatge va ser assimilat com a paisatge humà pels fills i com a “irrellevància” o “desviament” pels seus pares. I per més que lluitin entre si les generacions, la que advé al poder es converteix immediatament en retardatària en imposar el seu paisatge de formació a un paisatge humà ja modificat o que ella mateixa va contribuir a modificar. D’aquesta manera, en la transformació que instaura un nou conjunt està el retard que arrossega des de la seva època de formació. I contra aquest retard xoca un nou conjunt que s’està formant’.

Sent conscients que el motor de la història és el relleu generacional, tenir presents aquests matisos ens pot servir per impulsar allò que és nou i per treure el millor profit de totes les coses valuoses ja construïdes”.