El 10 de desembre
siguem revolucionaris:
defensem els drets humans,
defensem una vida digna,
defensem els serveis públics.
Charles Laughton, rabassut i amb un cos d’antiheroi, es passeja entre els pupitres d’una aula. Els seus alumnes escolten atents com va recitant, un per un, els articles de la Declaració de l’Home i el Ciutadà, “escrito una noche de entusiamo hace ya mucho tiempo”. Només s’atura quan sap que s’ha obert la porta de l’aula. És plenament conscient que el vénen a buscar, segurament per afusellar-lo. Amb calma acaba l’article i s’acomiada, primer, de la dona que ha estimat tota la seva vida i després dels seus alumnes tot anomenant-los “ciudadanos”. Una paraula revolucionària. Tant revolucionaria com la paraula “pueblo” a la Declaració d’Independència dels Estats Units.
Em direu que “This land is mine” de Jean Renoir és una pel·lícula de propaganda. D’acord. Però la idea que transmet la imatge de dignitat i orgull del professor Albert Lory, que encarna el gran actor britànic Charles Laughton, és més poderosa que qualsevol discurs que molts oradors puguin fer o molts articles que els diaris puguin publicar.
És la mateixa idea que tenien aquells homes i dones que van participar en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, marcats per la devastadora experiència de la Segona Guerra Mundial i astorats per la capacitat de destrucció de la mateixa humanitat. Gairebé tots els textos constituents han estat directament influenciats per aquesta declaració.
Tal com diu el Preàmbul de la Declaració, “…la llibertat, la justícia i la pau en el món tenen per base el reconeixement de la dignitat intrínseca i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana”. No pot haver-hi, doncs, justícia ni llibertat sense vida digna i per a aquesta, cal garantir, a més d’altres, els drets a l’educació, a la sanitat, a l’habitatge, al medi ambient.
És paper dels poders públics i del conjunt de la societat garantir-ho. En el cas del dret a la salut amb un Servei Nacional de Salut públic, d’accés universal sense cap mena d’exclusions ni de distincions i amb polítiques que incideixin en els determinants socials i mediambientals de la salut de les persones, i que posin a la persona i no a la malaltia en el centre de l’assistència sanitària.
Les societats que opten perquè sigui el mercat qui actuï, com és el cas dels Estats Units no garanteixen, malgrat l’alta despesa en sanitat, cobrir les necessitats de la seva pròpia població, ja que l’endeutament per factures sanitàries és una de les principals causes d’empobriment econòmic i exclusió social.
És evident, doncs, que el mercat no ha d’actuar en l’àmbit dels nostres drets. La mercantilització dels drets implica, automàticament, la precarització de la vida de la ciutadania i en concret, la precarització de les condicions laborals dels treballadors i treballadores. Les externalitzacions suposen, a més, la pèrdua de control de les prestacions, i la privatització dels serveis públics, la despossessió final d’allò que és comú a tots en favor de l’ànim de benefici d’una minoria a costa de tots.
Per això, en el 71 aniversari de la declaració universal dels drets humans, alhora que els reivindiquem, hem de tornar a cridar que diem No a la Llei aragonés, que obre la porta a la mercantilització de drets, a l’externalització de gairebé tota l’activitat sanitària i a renunciar a un veritable servei nacional de salut com a eina fonamental de lluita contra les desigualtats i davant l’emergència social que suposa el canvi climàtic.
També cal un recordatori per totes i tots aquells que, en lluita per la defensa dels nostres drets, de les nostres vides, són víctimes de la repressió a tot arreu. Avui dia intentar transformar sense violència les nostres vides per aconseguir una justícia social real i efectiva està criminalitzat, tant a l’Hemisferi Nord com al Sud. La violència s’exerceix contra el poble en benefici d’una elit que té por perquè sap que no té al seu costat ni la raó ni la justícia. Que el seu temor sigui el camí de la nostra victòria.
Siguem revolucionaris el 10 de desembre. I siguem-ho també l’endemà. I cada dia, fins que la injustícia social només sigui un malson. Defensem els drets humans, defensem una vida digna, defensem els serveis públics.
