La cronologia dirà que un 10 de Novembre de 2019 Evo Morales Ayma, president constitucional de Bolívia, va renunciar al seu càrrec.

La història contada pels aparells de fabricació de sentits comuns de la dreta, els mitjans privats dominants, no insistirà en el fet que Evo degué abandonar la presidència per a intentar parar la massacre que hordes feixistes estaven executant contra funcionaris de govern i els seus parents, militants del seu partit i dones amb abillament andí.

El fals relat ometrà que, en veritat, el primer president indígena de Bolívia va ser enderrocat per un cop d’estat. Un president que va aconseguir avanços socials imponents, que va permetre que els oprimits de Bolívia, per primera vegada en la seva llarga història, tinguessin dignitat de ciutadans amb igualtat de drets. Cop que no solament es dirigeix a un dirigent sinó a tot un moviment social, al millor estil repressiu de les dictadures del segle passat.

La història distorsionada no dirà que Evo és un genuí representant de les organitzacions del camp, un home que tots els dies des de primerenques hores del matí va treballar sense descans, un dirigent a qui no van poder encolomar-li corrupció ni enriquiment personal. Els periodistes mercenaris comptaran, per contra, que volia “eternitzar-se en el poder”.

Aquests tirans de la comunicació donaran veu als qui denominen “fi de la tirania” a un cop d’estat consumat contra un govern institucional. En els seus relats emmetzinats glorificaran als vàndals que van cremar urnes, tribunals, seus partidàries, que van atacar a dones indefenses per la seva aparença i identitat.

Diran “valents” als qui per diners o confusió van fer de força de xoc en els episodis inicia’ls del cop, quan el recompte de vots encara no estava acabat. Encara que després, per a cuidar les formes, en deslligar-se la caça de bruixes posterior al cop, denominaran “excés” al que és planificada estratègia.

Els mitjos colpistes lloaran la postura “conciliadora” de Mesa – qui serà un feble titella dels Estats Units, si és que finalment li atorguen el sitial presidencial – i la “fermesa”, el “valor” i la “integritat moral” de la versió santacruceña del Ku Klux Klan, Luis Fernando Camacho. Convocaran a la “unitat” i a la “pacificació”, per a això caldrà segregar als actuals governants de futures conteses electorals. Evitaran acuradament parlar de “proscripció”, encara que aquest sigui el terme adequat a les seves intencions.

Tota declaració anterior de tint feixista i racista serà esborrada o matisada per a ocultar el caràcter manifest del cop. Els llops vestiran pell de xai, per a agradar als ulls del senyor. O dels senyors de les multinacionals, sempre prestos a desballestar les empreses de recursos naturals nacionalitzades per a profit d’ignots accionistes.

La manipulació informativa puntualitzarà l’enorme “aportació” de l’Organització d’Estats Americans (OEA) per “denunciar el frau electoral”. Ningú gosarà valorar que l’informe emès per aquesta institució – finançada en un 60% pels Estats Units – ni tan sols parla de frau, però que certament i segons era previsible, tendeix un mantell de sospita assenyalant “irregularitats”.

Ningú opinarà en aquests mitjans que va ser un descuit (potser forçat) del govern posar a aquesta organització conspirativa com a garant de la democràcia. Una organització que si guanya qui no és funcional als designis geopolítics del mal veí del Nord, coopera públicament per a enderrocar al just vencedor i encimbellar al perdedor.

Cap editorialista dels mitjans concentrats criticarà el silenci dels governs de dreta habitualment “preocupats” pels drets humans i la democràcia. Com a màxim, alguna cancelleria exhortarà a reprendre els bons costums republicans, és a dir, aquelles que afavoreixen en poder establert.

La premsa canalla deïficarà a policies i militars per posar-se del costat de la “justa causa del poble oprimit”. Premsa que farà callar qualsevol intent de recerca sobre els mòbils dels alts comandaments de les forces de seguretat per a faltar al seu deure de protecció ciutadana i de salvaguardar a un govern triat per la voluntat popular. Abundaran en defecte d’això les cròniques que eliminaran tota referència a l’esperit colpista del seu accionar.

Sens dubte que cap d’aquests mitjans gosarà col·locar entre els seus textos alguna referència a possibles plans i intrigues amb ingerència externa anteriors a l’elecció, que van col·locar al derrocament d’Evo Morals com el seu objectiu precís.

Lluny de contextualitzar el cop com una moguda geopolítica per a soscavar la sobirania i la possibilitat d’integració dels pobles d’Amèrica Llatina i el Carib, algun cronista exaltat, amb desitjos d’ascens i augment en el seu salari – parlarà d’haver fet un pas important per a fer fallida la “nefasta influència” de Cuba i Veneçuela a la regió.

Com és usual, la història veritable develarà, molt poc temps després, com han estat les coses en realitat.

La veritat és que avui els poderosos, les dretes, els feixistes, els retrògrads i els violents es freguen les mans i celebren la caiguda d’un govern popular.

Els pobres de la terra ploren d’angoixa i de ràbia. I nosaltres amb ells.

(*) Javier Tolcachier és investigador del Centre d’Estudis Humanistes de Córdoba, Argentina i comunicador en agència internacional de notícies Pressenza.