Les situacions socials actuals són molt complexes i molt canviants. Assistim a una desestructuració veloç on ja no se sap com funcionen les coses ni què passarà demà. En aquesta incertesa, els grups socials s’enfronten els uns amb els altres, els pobles s’enfronten als seus governants i també els poderosos s’enfronten entre ells, en lluites en les quals utilitzen els pobles pels seus interessos i que aprofundeixen encara més la desestructuració social.
En cada enfrontament social tenim tendència a adherir o a sentir-nos més pròxims a un dels bàndols en litigi. Així que expliquem la situació des d’aquesta mirada i comprenem els motius i les justificacions d’aquesta postura en particular, ja que per a nosaltres és afí al nostre pensar i al nostre sentir. No obstant això, al cap de poc temps ens trobem amb algú que adhereix a l’altre bàndol i per a qui l’assumpte és completament a l’inrevés, les seves explicacions són oposades a les nostres i les seves justificacions ens semblen una absoluta aberració. Com és possible que davant una cosa tan “evident” hi hagi algú que ho vegi de forma tan contrària i “il·lògica”?El problema és causat per una creença molt arrelada en tots nosaltres: creiem que la realitat és una sola, creiem que la realitat és única. Creiem que les coses “són” d’una única manera, encara que la realitat ens demostra una vegada i una altra que les coses són de múltiples maneres, ens mostra que ella mateixa és variada i diversa.
Qualsevol fenomen personal o social és vist, sempre i indefectiblement, des d’un punt de vista, des d’una perspectiva. No és possible observar alguna cosa objectivament, és a dir, sense observar-ho des d’alguna posició (ideològica, emocional, vivencial, etc.). En creure que la realitat és única, creiem que podem observar-la objectivament, tal qual “és”, com si fos d’una sola forma que, per descomptat, és la que nosaltres veiem. Per això, quan xoquem per primera vegada amb una altra visió de la realitat molt oposada, la sensació que destaca és la de sorpresa.
La creença sobre la realitat única és una il·lusió, una fantasia de la nostra consciència, i els esdeveniments ens mostren cada dia aquest il·lusòriament.
Podríem dir, metafòricament, que el punt de vista és una perspectiva espacial d’allò que observo, un angle des del qual miro les coses. Des d’aquest angle de visió hi ha tota una realitat ben estructurada, racional, justificada, sentida i coherent. Des de la perspectiva que miro les coses tot té sentit i explicació, està perfectament clar el que està ocorrent, ja que els meus records i les meves percepcions actuals coincideixen en un relat ben organitzat que dóna sentit a allò que veig. No obstant això, en alguna ocasió, veig coses que no encaixen amb el meu relat dels esdeveniments. Em quedo observant aquest fenomen que no encaixa amb la meva perspectiva i si em deixo portar, sense adonar-me i gairebé sense voler, acabo entrant en una nova perspectiva des de la qual això que veig també té sentit i té un altre relat que ho explica. El meu desconcert augmenta, em sento inestable. He sortit del meu marc mental (el meu punt de vista) i per un moment he vist les coses des d’una perspectiva diferent, he “vist” un altre relat, tal vegada el d’aquells als quals fa una estona injuriava i he vist que aquesta altra mirada també té el seu sentit, també té la seva realitat. Què m’està passant? No entenc res. Com és possible que ara també comprengui, d’alguna manera, aquesta altra mirada? Jo creia que la realitat era una, però…
Aquesta meravellosa experiència de contacte amb la realitat real, la que és diversa i múltiple, produeix aquest tipus de registres estranys. Els produeix perquè hi ha una creença molt profunda, arrelada i il·lusòria, sobre la realitat única, que es trenca quan veiem les coses des d’una altra perspectiva, quan ens introduïm andins d’aquesta nova mirada i comprovem que també és real, tan real com la nostra. I aquesta és l’única realitat: el món és múltiple.
Ara avancem una mica més. El punt de vista des del qual observo les coses sempre està impulsat pel que podríem dir l’“interès”. Darrere de tota perspectiva hi ha interessos, és a dir intencions, que la motiven. Serien com el motor, l’energia que ens impulsa a veure les coses des d’aquest punt de vista i no des d’un altre, ja que aquest punt de vista coincideix amb els nostres interessos. L’interès és la força que ens manté lligats a la nostra perspectiva. Tots tenim els nostres interessos fets d’una mescla de necessitats, desitjos, compensacions, aspiracions, etc. Tots busquem alguna cosa, anhelem alguna cosa, ens movem en certa direcció, tenim intencions llançades a futur… és a dir, ens interessen certes coses i certs camins, i no uns altres.
L’interès “filtra” certs punts de vista, ens posa en una perspectiva de la realitat particular i esbiaixada. Selecciona certs records que s’acomoden al relat, selecciona certes percepcions i descarta unes altres, selecciona arguments adequats que es construeixen des de la conclusió cap enrere (no com creien els antics grecs), ja que és aquesta conclusió la que ha de coincidir amb l’interès, i l’argument ja s’ajustarà. L’interès és una cosa molt més difícil de percebre que el punt de vista en un mateix. Per descomptat, quan mirem els “altres” captem de seguida els seus interessos i els seus punts de vista, al mateix temps que els rebutgem immediatament, si és que s’oposen als propis. Però en un mateix és molt difícil percebre la pròpia perspectiva i molt més encara percebre els interessos que filtren aquesta perspectiva.
Per cert, els meus interessos no són pitjors o millors que els interessos dels altres i tal cosa no em converteixen en heroi, però tampoc en covard.
Per tot això, si el nostre interès fos despertar del món dels somnis i veure una “nova realitat” hauríem de situar-nos en una perspectiva més àmplia, on puguem observar diversos punts de vista respecte a qualsevol fenomen, des d’on puguem introduir-nos genuïnament en diverses perspectives i veure-les com són, diverses, tractant de comprendre els interessos, les intencions legítimes que hi ha darrere de cada postura sense jutjar-les a priori. Això no vol dir que un no pugui tenir el seu punt de vista sobre les coses, que un no pugui adherir a un bàndol o a un altre bàndol. Vol dir que un tracta de comprendre com tot bàndol és una il·lusió transitòria i que a tots ens passa el mateix. Tots estem units en les nostres il·lusions, en les nostres passions, en la nostra mecanicitat, però també en el nostre anhel d’una vida millor i en la nostra esperança de superar el dolor i el sofriment. El que ens ocorre com a humans ens uneix.
