L’atenció. La humanitat pujarà el nivell d’atenció quan es produeixi un gran esglai

Atendre és despullar-se del soroll que provoquen els pensaments, aquests et porten d’un tema a un altre sense control, al servei de les preocupacions, climes i somiejos que ens envaeixen.

L’atenció és segurament, una de les millors eines que tenim per a avançar com a éssers humans tant en l’àmbit intern personal com en el social.

Sobre aquests dos aspectes del tema atencional, l’intern i el social, intercanviem diferents experiències personals en la tertúlia que entre uns 30 amics vam mantenir en l’espai Àgora Humanista de Barcelona (Nou Barris).

Iniciem la tertúlia descrivint l’estat oposat a atendre, comentant les repercussions que provoca la desatenció i centrant aquest fenomen en un context social on la desatenció i la distracció és l’arma de control i manipulació  del poder. Del medi social arriben sovint allaus d’estímuls, molts d’ells requerint respostes, i ja només adonar-se d’això és un bon assoliment atencional.

És molt més fàcil estar desatent que atent, perquè l’atenció és un mecanisme intencional, no és alguna cosa mecànica que s’aconsegueixi fàcilment. És a través de la distracció dels individus que la propaganda ha aconseguit colar durant segles el missatge d’una elit de dirigents i conduir-nos al moment social actual, en el qual la societat de l’espectacle banal i la distracció s’apoderen dels individus per a aprofundir en els seus somiejos i abonar la persecució del plaer (entenent aquest com un mecanisme de fugida de l’important, del profund que podria desenvolupar l’ésser humà). La desatenció ha creat una societat hipnotitzada, ajudant al fet que les persones funcionem per pura mecànica, sent bàsicament serfs d’uns desitjos de poc vol, poca transcendència, sent avui uns i demà uns altres.

“Hi ha molts elements que socialment atempten contra l’atenció i que fan més difícil incorporar un estat atent veritable, profund des del qual operar”, explica un participant. “Hi ha alguna cosa en l’equipament humà que atenta contínuament contra l’atenció, que és la tendència a la cerca del plaent”.

Podríem descriure que hi ha elements que ens requereixen l’atenció externament i uns altres que ho fan internament. Entre ells i segurament comú a gairebé tots els individus, aquells que ens absorbeixen l’atenció externament serien: creences d’època; influència dels mitjans de comunicació i la mirada de l’altre. D’altra banda i de la mateixa manera, aquells elements que podríem rescatar que ens succionen l’atenció en l’intern serien els quatre grans temors de l’home: la mort,  la pobresa,  la solitud i  la malaltia; els somnis compensatoris i els judicis i consideracions.

És interessant ressaltar com opera el tema de les creences d’època, perquè configuren l’arquitectura de les divagacions.

Però com és això d’atendre? Per què la paraula “atenció” ja ens crea una connotació d’alarma, de rigidesa, de tensió? Això és el que culturalment ens va ensenyar la societat des de petits, així que primer haurem de desaprendre o desprendre’ns d’aquest predialogal.

“No puc entendre el terme atenció com alguna cosa que no em causi una alarma i em produeixi  rigidesa”, comenta una de les participants. “Quan en el col·legi em deien ‘atén’, ja es disparava en mi un desgrat que no feia més que incrementar la desatenció”, és a dir, l’oposat a la veritable acció atencional, que es realitza des de la distensió i al registre atencional, que es descriu per gairebé tots els tertulians com un estat de grat, plaent, lleuger i d’harmonia.

En l’exemple del col·legi, es descriu un tipus d’atenció simple, una atenció que succeeix perquè una cosa externa m’apel·la, com succeiria amb qualsevol animal, davant una alarma externa, els meus sentits s’enfoquen en ella. A nivell quotidià, seria el que succeeix per exemple quan miro la TV; quan faig una tasca per primera vegada, o quan sóc requerit per un sentit intern per exemple per un dolor.  Però és una atenció que només ens és útil per a fer una tasca puntual de manera mecànica.

Una tertuliana pregunta: “com faig per a atendre si estic immersa en multitud de problemes?” “Aquesta seria la barrera a superar”, li respon una altra participant. “Tractar de parar el soroll mental, perquè això és el que et permetrà allunyar-te del problema i veure’l des d’una altra òptica”.

“Quan faig algun treball intern al matí puc estar en millor to durant el dia i puc estar més atenta, si no faig aquests treballs em baixa el to i estic més despistada i més desatenta”, li respon una altra participant. Però clar que això no s’afronta així de front, no, això crea tensió i provoca rebot. Aquí, entra aquest treball on a poc a poc incorporo petits jocs atencionals.

L’atenció dividida seria una fórmula magnífica a practicar. I si en comptes d’atendre les meves preocupacions atenc un so llunyà mentre faig les meves tasques?; què tal si passejant per la platja incorporo a la meva respiració el moviment de les ones? Puc mirar a un arbre mentre passejo atenent la meva postura corporal i veure els buits que formen les fulles entre elles en comptes de les fulles mateixes?.

Hem escoltat infinitat de vegades les paraules “estar present”, això és sinònim d’estar atent, però cal saber incorporar-ho en la vida per marrada. Certs exercicis corporals, permeten de manera fàcil incorporar l’atenció al cos mentre els faig i aquí estic fent atenció, allunyant-me del problema que em causa soroll i permetent-me un estat mental diferent. És una manera de dividir l’atenció amb un propòsit no mecànic.

“Si faig una revisió biogràfica, els grans accidents de la meva vida s’han produït en situacions de desatenció. Tota acció reflexiva té com a nucli l’atenció. Haig de prendre’m uns minuts d’atenció si haig de prendre una decisió que compromet a la meva unitat interna”, dirà un tertulià, mentre un altre comenta que “parlant de l’absència d’atenció, la meva experiència personal és que vivim en un món conformat per una sèrie d’estructures de poder que ens aboquen a no atendre de manera que alguns grups humans es facin amb la subjectivitat de la resta. Jo sóc una persona immersa en aquest context i aquesta visió m’ajuda a treballar amb l’atenció”.

S’ha parlat de la col·lectivització del poder per uns pocs i a nivell experiencial tinc un dubte, apunta un tertulià: “com afrontar col·lectivament l’atenció de manera que aquestes estructures de poder s’esvaeixin? Em sembla que l’atenció col·lectiva no hem arribat a tractar-la com a humans, sembla que cadascú està embolicat amb les seves dificultats de l’atenció i no hem arribat a plantejar el tema de manera col·lectiva”.

La millor resposta que podem donar, en les condicions actuals, és que, creiem que aquestes trobades, debats i posada en pràctica del tractat, portat per nombrosos grups en tot el planeta, seria la manera de tractar-lo col·lectivament. “L’atenció comença en un i implica d’entrada reconèixer l’humà de l’altre. Aquí ja deixo de pensar només en mi”, li respon una altra tertuliana.