En el matí del divendres els grups de whatsapp dels familiars de nens amb discapacitat van començar a omplir-se de preguntes. “Vas cobrar?”, “Els van ingressar la pensió?”, “A vostès tampoc?”, “Com farem?”… Enmig del naufragi, el govern argentí va tornar a deixar abandonats a la seva sort als més febles.

La devaluació derivada de la fugida de capitals, escriu el final d’un cicle nefast per a l’economia argentina. Les promeses de campanya de Mauricio Macri es van convertir en mentides, que els fets van demostrar que mai pensaven complir. Van baixar la inflació, triplicant-la; van reduir el dèficit, duplicant-lo; van acabar amb la pobresa, multiplicant-la, portant-la a nivells inaudits i que per a cap d’any seran devastadors. Si per a mirjans del 2019 el 51% dels menors de l’Argentina passava fam, amb la desfeta de les últimes setmanes, aquestes xifres seran vergonyoses per a un país que produeix aliments per a deu vegades la seva població.

El millor equip de demolició dels últims 50 anys va destruir el salari, convertint-lo en menys de la meitat del valor que tenia en el 2015. El percentatge d’aturats es troba camuflat darrere d’un terç dels treballadors inscrits com monotributistes, eufemísticament cridats pel govern com a “emprenedors”. Sense cap possibilitat de defensar-se de la inflació i de l’elevadíssim cost de la vida, muntat en augments de tarifes de serveis públics que van arribar al 2500% en menys de quatre anys.

El president Mauricio Macri s’ha convertit en un fantasma polític, que només intenta llevar-se tota responsabilitat en el succeït i assenyala a propis i estranys, sobretot estranys, com a culpables de tots els mals. La seva renúncia lluny de solucionar alguna cosa, degeneraria en un remolí de falta d’institucionalitat. Però sembla inevitable, per la falta de capacitat de tots els principals funcionaris del gabinet.

L’empresariat se sent estafat pel govern. Van apostar i van lliurar molts de diners a l’ “Alianza Canviemos” perquè els alliberi del peronisme, dels impostos, de les lleis i dels sindicats. La brutalitat amb la qual s’ha comportat el govern els ha deixat exposats. A penes un grup selecte d’ amigots s’ha omplert les butxaques a costa de l’Estat, la resta no només està fet fallida econòmicament, sinó que veuen els seus ensomnis liberals enfonsar-se enfront d’un nou crit d’auxili al populisme de les majories.

El dijous, una immensa multitud es va mobilitzar exigint que es declari l’Emergència Alimentària. Una mesura que permetria que partides pressupostàries d’altres destinacions, es dediquin al sosteniment de les xarxes de contenció social que aporten menjar als més necessitats. Milions de persones s’alimenten en menjadors, olles populars, copes de llet, cooperatives o sobreviuen de la caritat i la solidaritat organitzada, última reguarda enfront de la misèria planificada del govern macrista.

L’oposició va presentar el projecte de l’Emergència Alimentària en reiterades oportunitats, però l’Executiu es nega al fet que el Congrés sesioni. Extorquint als diputats i senadors amb que es reuneixin per a avalar l’endeutament realitzat sense l’acord legislatiu i que va deixar a l’Argentina amb deutes per a un segle. El Fons Monetari Internacional va lliurar al país la major suma mai donada a cap govern, es calcula que és molt més que l’atorgat en el Pla Marshall per a la reconstrucció d’Europa. No obstant això, el govern de Macri no va utilitzar el préstec per a obres públiques, sinó per a finançar la despesa corrent i permetre la fugida de divises més gran de la història, alguna cosa que està estrictament prohibit per l’estatut del FMI. Així que no només seran els funcionaris argentins els que acabaran empresonats.

El divendres, la Pastoral Social, a 48 hores de la trobada de Macri amb la Conferència Episcopal, va sol·licitar de “forma urgent” l’aplicació de l’Emergència Alimentària i Nutricional, per el “sever augment de la indigència, la pobresa, la desocupació i l’augment indiscriminat del preu dels aliments de la canastra bàsica”. En el comunicat eclesiàstic es fa referència a la imperiosa necessitat d’una “Canastra Bàsica de Primera Infància”, que hauria d’incloure “medicaments, vitamines, llet líquida i en pols fortificada, productes lactis, carns, peixos, fruites, verdures, ous, llegums, i bolquers”.

La hipnosi dels mitjans de comunicació va permetre que Macri guanyés en 2015 i que encara avui, després de la devastació econòmica, fos votat pel 32% de l’electorat en les eleccions primàries de l’11 d’agost. Però la dolenta performance ha fet que bona part dels comunicadors mainstream es donessin tornada i comencessin a malparlar, assenyalar actes de corrupció i “descobrissin” que Macri i els seus sequaços, estaven destruint l’Argentina.

Hernán Lacunza, el nou ministre de Finances, a qui van fer penjar els esquís i volar a Buenos Aires d’urgència, va declarar la cessació de pagaments de l’Estat argentí, pas previ al “default”, a la fallida. La velocitat de vertigen amb la qual es va estavellar el pla econòmic neoliberal-oligàrquic, va catapultar a Alberto Fernández com el candidat més votat l’11 d’agost, amb més de 12 milions de suports (49%) i l’exigència popular de torçar el rumb abans que el col·lapse sigui total.

Fernández compta amb el suport de l’expresidenta Cristina Fernández com a candidata a vice, la qual cosa li va aportar un cabal de vots important, però també la certesa de la capacitat de comandament i experticia per a afrontar, potser la situació econòmica més greu que va patir l’Argentina. L’acompanyament popular, la capacitat d’aglutinar grans majories, la participació de vastos sectors socials i ideològics, permeten albirar un sol d’esperança darrere de l’iceberg contra el qual Macri es va entossudir a xocar una vegada i una altra.