Fronteres per als Drets Humans: migracions i nous populismes
En el marc del curs d’Estiu de la Universitat Internacional de la Pau (article anterior) i en el seu sisè dia de conferencies, es varen poder escoltar cinc ponències entorn a temàtiques com: refugiats a Europa; el recorregut en primera persona d’un inmigrant il·legal; la Europa fortalesa: seguretat, inseguretat i feixismes; creixement de l’extrema dreta i politització de la immigració; les fronteres legals.
Gènesi del projecte Refugees Welcome
“Malauradament es cometen irregularitats”, afegia Pablo Alonso.Els sol·licitants admesos en el programa d’ajut estatal reben ajudes d’allotjament, manutenció i assistència sanitària i és aquí on entren en joc les entitats socials com Refugees Welcome. Cal recordar que el programa d’ajuda estatal el gestionen entitats socials i que aquest procés dura, com a màxim, 18 mesos.Durant la fase 1 del programa d’ajut estatal, les persones refugiades estan allotjades grupalment i tenen cobertes les necessitats de manutenció i tenen cobertura sanitària, però no reben ajudes econòmiques. Durant la fase 2 reben un ajut econòmic variable que serveix per pagar el lloguer i les despeses de manutenció, roba i transport. Per tenir accés a aquest ajut, necessiten un contracte de lloguer d’habitació o de pis. A més, les despeses de manutenció les han de justificar amb factures. Per això es tan important que tinguin solució habitacional, i aquí es on Refugees Welcome intervé. La fase 2, te una durada de 6 mesos, que es pot prorrogar 6 mesos més, per tant el període màxim en el que les persones refugiades reben un ajut econòmic directe es d’un any.
Refugees Welcome porta a terme un procés de contacte i comunicació entre les persones acollides i les famílies. Es planteja que són companys de pis, no mares i pares, que són acompanyants, no substituts dels professionals i que no en són els responsables, sinó que treballen per l’enriquiment mutu. Acollir refugiats és un deure de les institucions, tot i la feina feta per la societat civil. “Cal que li exigim a l’administració que actuï i que votem en conseqüència”, explicava en última instància Pablo Alonso.
Punts d’origen i punt de destinació: El recorregut de la tragèdia
Amadou Bocar Sam, de l’Associació per la Cooperació, la Inserció Social i la Interculturalitat i Medalla d’Or al Mèrit Cívic 2018 de l’Ajuntament de Barcelona, va explicar la seva història que pel seus trets també el va portar a formar part de la il·legalitat. Va fer tot el recorregut des d’Àfrica occidental fins a França i allà, tot i arribar amb avió i el visat en ordre, va ser seguit i registrat per la policia francesa només aterrar. “Era sospitós per ser l’únic negre d’un avió”, explicava amb seriositat.
Anys més tard, el 2011, va creuar la frontera amb Espanya i es va instal·lar aquí, explicava. A Europa construïm una escala de valor dels éssers humans, gent de primera i gent de segona. No importa si es fuig d’una guerra, la fam o la destrucció, no per això se’ls dispensa millor tracte als refugiats, continuava Amadou Bocar.
Els joves no tenen cap perspectiva de futur a Àfrica, per la pobresa, per l’expoli, pel mal govern. Per tant, emigrar és una opció habitual per ells. “Mucho dinero o una tumba muy lejos” és un lema que es pot sentir amb freqüència, qualsevol cosa és millor que quedar-se a l’Àfrica i tenir “una mort lenta”, explicava l’activista. Hem d’entendre les greus carències que hi ha a Àfrica per comprendre les causes de l’emigració.
“Tot i això, la immensa majoria de les migracions es queden a Àfrica, no hi ha cap invasió d’Occident”, continuava. A més, els joves tenen molt poca informació dels llocs on van, només els motiva trobar una vida millor. Segons l’ONU, el 2018 van arribar 53.269 refugiats, a l’Europa del sud, però en van morir 1.492 en el trajecte. I en aquest recorregut de la tragèdia els nens són els més vulnerables, les víctimes de l’explotació, els abusos, la fam, etc.
Les xarxes familiars són molt importants per explicar les migracions. Però sinó, són acollits en centres d’internament, en acollides humanitàries o, si no hi ha alternativa, en assentaments improvisats. La situació és molt dura, però hi ha molts pocs retorns. A més, als països d’origen els reben fredament: “Per què has tornat tu? No ho has aguantat?”, explicava l’activista. S’ha de ser conscient de les causes de les migracions i entendre les nostres responsabilitats. També cal lluitar contra els rumors, és un deure que tenim, explicava per concloure Amadou Bocar.
La frontera Europa
La ponència de Simona Skrabec, plena de referències literàries, va començar amb un recordatori de l’accident de Germanwings, metàfora que explicava com l’ímpetu d’una persona que necessitava ajuda va acabar provocant un accident mortal.
Però, malgrat aquest greu accident, els joves europeus no tenen problemes en viatjar i moure’s per Europa, no experimentaran els problemes que la gent no-europea experimenta, ja que s’ha definit un espai intern segur i un espai exterior insegur, explicava la professora.
La primera i la segona guerra mundial van emmudir als europeus, les experiències van deixar de compartir-se i la capacitat d’imaginar i entendre altres espais i persones va desaparèixer, continuava la professora, sense voler entrar en romanticismes. Tot i les esperances després de la caiguda del mur de Berlín, les fronteres han tornat a sorgir a Europa.
Les diferències entre el nord i el sud també existeixen a l’Europa actual. Eivissa, per exemple, s’ha convertit en un espai turístic que poca relació guarda amb l’illa que va visitar Walter Benjamin el 1932. El sud europeu s’ha enfocat al turisme, però les diferències socials amb el nord han generat una reacció contrària contra els qui venen “del sud del sud”. “Turisme i corrents migratoris es barregen constantment”, comentava Simona Skrabec.
L’important, però, és veure com creuem aquestes fronteres diferenciades i fer-ho entenent que no passem a espais salvatges, desconeguts o perillosos. Les diferències dins de la mateixa Europa ens ha construït tal i com som, ens han fet creatius, treballadors, educats, aventurers. També volem evitar la comoditat i l’avorriment. En canvi, però, aquesta Europa que volia explorar, actualment s’està tancant darrere el Mediterrani, un gran cementiri. Hi ha una por de contagi, una por que pot ser el brot d’un nou feixisme. L’etern retorn del feixisme l’hem pogut veure a Holanda, un país que era tant tolerant, i que ja ha caigut en mans de la ultradreta.
Wittgenstein va dir que el món d’un home feliç no és el mateix món que el d’un home infeliç, una metàfora que es pregunta com podem ser feliços darrere la fortalesa Europa que estem construint, concloïa Simona Skrabec.
El discurs populista de la immigració: cap a una política de miratges
El primer tema al que va fer referència Blanca Garcés, investigadora del CIDOB, és com en el moment actual els partits tradicionals estan minvant, mentre que els partits d’extrema dreta estan en auge. Partits conservadors, liberals, republicans o socialdemòcrates perden vots i nous partits els guanyen, en especial de la ultradreta, però també dels verds. “És una polarització creixent i també una politització creixent de la immigració”, explicava Blanca Garcés.En referència al títol de la ponència, la investigadora va explicar que estem veient polítiques simbòliques però no pas efectives. En els casos d’Hongria o Bulgària els discursos d’extrema dreta anti-immigració s’han convertit en hegemònics gràcies als governs i els mitjans de comunicació predominants. “Es tendeix a parlar de fake news i ingerències russes, però la realitat és que els rumors i els discursos xenòfobs provenen dels mateixos governs occidentals”, afirmava Blanca Garcés.
Amb polítiques simbòliques donem resposta a fets que no s’adapten a la realitat, continuava. Ens pensem que en un món globalitzat com el nostre hi pot haver zero immigració. Els populismes proposen solucions fàcils a problemes molt complexes i restringim les fronteres en comptes de regular les rutes migratòries i la mobilitat, que és una cosa normal en el nostre món.
Actualment s’assumeix que les polítiques d’integració i multiculturalitat han fracassat, però no és cert. “Les xifres indiquen èxit malgrat la crisi econòmica, la privatització o la reducció de la despesa pública”, afirmava. Quan parlem de crisi dels refugiats en realitat estem parlant d’una crisi de solidaritat. No hi ha acord entre els països europeus sobre com gestionem aquesta crisi. Les polítiques simbòliques donen resposta a pors, a una “suposada” demanda de solucions per part de la ciutadania, continuava la investigadora. Volen donar sensació de seguretat, però darrere seu hi ha tot un negoci milionari creixent, concloïa Blanca Garcés.
La subcontractació de la vigilància de les fronteres de la Unió Europea: els casos del Marroc, Algèria, Líbia i Turquia
La ponència de Cristina Mas, periodista i corresponsal del Diari Ara, va servir per entendre que no només hi ha fronteres físiques i marítimes, sinó també legals, que marginen als qui arriben a Europa.
“De fet, les persones que creuen la frontera no la deixen enrere, sinó que carreguen durant tota la seva vida el fet de ser migrants i els prejudicis que això comporta”, explicava, per començar, Cristina Mas. Parlem de com les fronteres europees actuals, tan marítimes com terrestres, estan essent patrullades per forces militars. També hi ha tota una xarxa de fronteres legals que no s’aturen un cop els refugiats obtenen el dret d’asil. Els processos de moviment són controlats gràcies a nous sistemes informàtics i tecnologies, les quals emmagatzemen dades personals de tots nosaltres. “Totes aquestes fronteres serveixen per construir-ne una de més important: la frontera mental”, explicava la periodista.
Respecte als casos del Marroc, Algèria, Líbia i Turquia, els tractats amb la Unió Europea o els països europeus, fomenten la presència de camps de refugiats. La situació és molt greu i les forces de seguretat fan batudes molt violentes cada cert temps per fer-los fora del país. Les persones refugiades viuen en aquests espais sense les necessitats més bàsiques cobertes i s’arrisquen a emmalaltir, passar gana, ser objecte de violència o patir abusos.
El reportatge “37 vides segades al mediterrani” va pretendre posar nom i cognoms a un naufragi de refugiats, com a eina per entendre les motivacions i la situació de la gent als seus llocs de naixement. La millora de la situació en els països d’origen no depèn només de la seva població, que és reprimida amb brutalitat en qualsevol protesta, sinó de la implicació d’actors europeus compromesos. “També als països de pas com Algèria o Líbia la presència de dictadors o guerrilles no servirà per aturar els fluxos migratoris, que continuaran”, concloïa amb rotunditat, Cristina Mas.
