Fronteres: permeabilitat per les armes i els capitals; murs per a les persones (V)

Anna Surinyach, fotoperiodista de la Revista 5W, va començar amb el repàs d’alguns dels fotògrafs més reconeguts del món. Noms com John Berger, Sebastião Salgado, Don McCullin. Javier Bauluz, José Palazón o John Moore i les imatges capturades per ells van ser visibles per a tots els assistents del Curs d’Estiu.

La visualització d’imatges va servir per entendre que l’objectivitat en la fotografia no existeix. Les imatges recents sobre moviments de la població, començant des del 2015, acaben tenint intencionalitat segons qui les fa o les utilitza. Això també afecta a les fotografies de refugiats fetes per alguns dels millors fotògrafs del món, a vegades en contra de la seva voluntat, comentava Anna Surinyach.

El principal problema dels fotògrafs de moviments de població és que només es centren en les fronteres, en el  moment de creuar-les. Poques fotografies són del recorregut previ o del que passa després. Sempre s’ensenya a gent movent-se en grup, desesperada, massivament. Actualment, però, també hi ha un nou tipus d’imatges, més intimistes, menys impactants a curt termini, però amb un fort simbolisme capaç de perdurar en la història, explicava la fotoperiodista.

“Les imatges poden tenir llarg recorregut, quedar en la memòria col·lectiva i històrica”, continuava, però a curt o mitjà termini hi pot haver saturació d’imatges, un fenomen que pot portar a la insensibilització. D’altra banda, també s’utilitzen fotografies per criminalitzar els salts a la tanca, les rutes o l’assistència rebuda, etc., encara que la intencionalitat del fotògraf sigui totalment l’oposada.

La solució que proposava la fotoperiodista és que cal tenir una intenció molt més enllà d’això, ser més previsor i llest que la indústria del periodisme i la fotografia. La foto d’Aylan Kurdi va arribar abans a la opinió pública que a qualsevol mitjà de comunicació. La recent guanyadora del World Press Photo i portada de Time va ser utilitzada per criticar la divisió de les famílies a la frontera americana, però la realitat és que la nena de la foto no va ser separada dels seus pares. “És una mostra més de que les fotografies poden instrumentalitzar-se”, concloïa Anna Surinyach.

La conferència de Karlos Zurutuza, periodista de Jot Down, va començar amb una aclaració important: Líbia és un país molt complex, format per tribus àrabs, berebers, tuaregs, toubous i el país s’articula en base a aquestes tribus.

Líbia ha estat un país creuat per rutes migratòries durant tota la seva història, amb mercaderies com esclaus i or, especialment. Després de l’ocupació italiana, el país es va proclamar independent i, amb Gadafi, les tribus més afins van ser incorporades a l’administració, enormement rica gràcies al petroli, explicava el periodista basc. De fet, els treballs més durs són fets, encara avui, per turcs, paquistanesos, egipcis o marroquins, mentre que les feines més ben remunerades es reserven pels libis.

Líbia és un estat fallit per dir-ho simplement, però és un estat fallit format per molts estats fallits, continuava Karlos Zurutuza. La costa de Trípoli està formada per ciutats estats, amb Zuwarah com a espai preeminent pel que passen les migracions i única ciutat bereber de la costa. La seguretat és el principal problema de Líbia, la impossibilitat de fer vida normal a tot el país.

L’economia també ha experimentat greus problemes, amb la seva moneda, el Dinar, molt devaluada. A tots els problemes de Zuwarah s’hi suma l’arribada de milers de subsaharians, els quals són ben acollits i treballen en les poques feines disponibles de la ciutat, comentava el periodista.

Parlant sobre el tràfic de persones, Karlos Zurutuza explicava com a Zuwarah es va organitzar una milícia d’emmascarats que lluitava contra els traficants d’esclaus i protegia als migrants del tràfic. Aquests contrabandistes de persones van sorgir arran de la descoberta de xarxes mafioses de Malta que s’enriquien amb el petroli extret de manera fraudulenta de Líbia. “Com a resultat d’això, qui traficava amb petroli es va passar al contraban de persones per mantenir els ingressos”, concloïa Karlos Zurutuza.

Xavier Oliveras, investigador català, va parlar des de l’experiència, degut a que resideix a Matamoros, un lloc menys conegut que altres àrees com Ciudad Juárez, però realment més perillós. “Sigui com sigui, la violència s’ha anat normalitzant” explicava. Els tirotejos o morts al Río Bravo, com mostra la recent fotografia d’un pare i una filla afogats, són tant habituals que la gent s’ha insensibilitzat.Entrant en matèria, Xavier Oliveras explicava que els processos a la frontera poden ser tan de refronterització com d’apertura. Des dels anys 70 la frontera estatunidenca s’ha anat tancant però, a partir de l’11-S, el control s’ha fet molt més restrictiu, tan de persones com de mercaderies. Avui en dia, el tractat de lliure comerç és presentat per l’administració Trump com una apertura de la frontera comercial, però només elimina aranzels, sense afectar a les fronteres, per tant, és una falsedat, afirmava l’investigador.

Respecte a la construcció del mur, Xavier Oliveras aclaria que la major part dels mur de la frontera Estats Units – Mèxic va començar a ser construït per George Bush sènior i Bill Clinton, paralitzant-se lleugerament amb Obama i essent continuat per Trump. En definitiva: que el mur ja existia des de fa temps, malgrat el desconeixement de la majoria de la societat estatunidenca. Tot i això, la construcció es dificulta per diferents problemes legals i diplomàtics, a més d’afectar a la vida dels pobles, ranxos i propietats de la zona de la frontera.

Estats Units disposa d’una xarxa de centres de detenció en la zona fronterera en la qual s’internen els immigrants irregulars detinguts en trànsit. La realitat, però, és que el nombre de migrants detinguts és molt baix si es compara amb el nombre d’agents de la Border Patrol i, moltes vegades, són els mateixos migrants els que s’entreguen per poder iniciar el procediment de sol·licitud d’asil, explicava el ponent.

Respecte al costat mexicà del mur, els anuncis de refronterització de l’administració Trump van portar al boicot dels productes i supermercats estatunidencs de la frontera. “En el cas estatunidenc, les protestes també existeixen, si bé es centren en la defensa dels espais naturals i critiquen la construcció d’un mur físic, més que no pas la política frontera pròpiament”, explicava en última instància Xavier Oliveras.

Hernán Cortés, investigador en desigualtats i fiscalitat d’Intermón Oxfam, va començà amb l’idea que actualment vivim en una crisi de confiança envers el sistema polític. “La globalització econòmica ha aportat millores materials, però també ha servit per fer més fàcil que qui més té més pugui acumular. El sistema ha evolucionat en favor de les corporacions i les elits econòmiques”, explicava Hernán Cortés.

Els últims informes d’Intermón són concloents: l’organització considera que la desigualtat està desbocada. A nivell global s’ha reduït, però a nivell nacional s’ha incrementat i Amèrica Llatina és un dels llocs on la desigualtat és més preocupant. “L’eina per reduir la desigualtat i fomentar un canvi en les relacions de poder és la fiscalitat. Si la fiscalitat no és equilibrada, les desigualtats augmenten” assenyalava l’investigador.

En general, la tendència actual mundial és recaptar molt menys diners provinents de les grans corporacions. Els diners declarats en paradisos fiscals beneficien enormement a aquests països sense generar cap tipus d’activitat econòmica. Tot al contrari que a Espanya, per exemple, on hi ha activitat econòmica d’aquestes empreses però els beneficis que declaren al país són minsos. En els últims anys s’ha avançat lleugerament en alguns aspectes dels paradisos fiscals, “però fer-ne una llista no ho és tot”, afegia l’investigador.

Una major transparència és una de les eines més exitoses per limitar la participació d’empreses de paradisos fiscals en la vida econòmica dels països, prosseguia Hernán Cortés. L’actual sistema fiscal internacional està obsolet i ens trobem en un moment de canvi. De fet, la revolució digital està canviant el paradigma fiscal, amb les dades com a nova mercaderia, indicava abans d’acabar la seva conferència.

El punt de partida de la ponència d’Ainhoa Ruiz, investigadora del Centre Delàs era el final de la Guerra Freda, quan les expectatives i esperances que es van crear amb la victòria capitalista no es van materialitzar. De fet, la lliure circulació no es va complir i l’Europa actual es fortifica, inclòs entre països del mateix continent.

Una segona idea defensada per Ainhoa Ruiz és que els murs contra la migració no l’aturen, només la desvien, fent-la més llarga i més perillosa. “La Unió Europea té una actitud hipòcrita” continuava la investigadora. Per una banda té un discurs humanitari però, per l’altre banda, incompleix les quotes d’acollida i desplega tecnologies per limitar la circulació de persones o controlar-les. Al mateix temps, la ultradreta creix per tota Europa i es criminalitza a totes les persones i iniciatives solidàries envers els refugiats. Alhora, el pressupost de FRONTEX, l’encarregada de la seguretat a les fronteres terrestres i marítimes, es dispara amb el pas dels anys, comentava la conferenciant.

“Israel és un dels paradigmes de la seguretat mundial, l’exemple d’un estat emmurallat a l’estil medieval que exemplifica la tendència a tancar-nos”, continua l’experta. Ens emmurallem i emmurallem a altres amb l’excusa d’evitar el contagi de la inestabilitat però, com més murs, més dificultats i violència contra els migrants. Els murs es converteixen en el símbol de la diferència i la desigualtat, en especial quan es blinden i protegeixen. “Construïm murs per dissuadir a la gent, però una persona que ve d’una guerra, la misèria o la crisis no s’aturarà davant un mur”, conclou amb fermesa Ainhoa Ruiz.