Teníem l’esquerra independentista, l’esquerra sobiranista, l’esquerra federalista, …la purament autonomista i fins i tot una esquerra jacobina recentralitzadora. Però arran dels resultats de les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona n’ha sorgit una altra: l’esquerra hipòcrita.
Els moviments socials i moltes de les forces polítiques d’esquerra del nostre país ens hem esforçat, sense gaire èxit val a dir, a intentar visibilitzar els temes socials en una societat dominada pel fenomen anomenat “procés”. Ens hem queixat contínuament de la falta d’atenció dels mitjans davant de problemes socials com els desnonaments, la precarització de les nostres vides, el desballestament dels serveis públics, l’empobriment social enfront de l’increment de guanys per a una elit… Només “procés”, “procés” i “procés”.
Una de les grans discussions en el si d’una part de l’esquerra és si el “procés” ha estat generat per a tapar les polítiques neoliberals. Que aquest hagi estat un dels efectes és obvi. Però les arrels del procés estan en una insatisfacció de gran part de la societat catalana, molt més enllà del purament independentisme, en relació a la integració política de Catalunya dins d’Espanya.
De sobte arriben els resultats electorals a Barcelona. Després d’una campanya electoral molt dura contra l’alcaldessa Ada Colau, on els mitjans de comunicació han pres clarament partit en contra seva, resulta que davant de la victòria, amb escàs marge, això sí, d’Ernest Maragall i ERC, tothom correm-hi a cercar una alternativa en la figura de la fa poc injuriada alcaldessa.
Les elits han fracassat amb l’invent Valls a Barcelona. Sospiraven per un 30% dels vots però només han quedat quarts.
Ara volen un pla B. Amb “la indignada i perroflauta” Colau com a candidata amb el suport de PSC i els vots de Valls. Que els mitjans donin ales a tal proposta no és gens estrany. Sí que ho és el cor esquerranós que ha començat a animar i fer pressió. De sobte passen a prioritzar de manera vergonyosa el tema nacional com qualsevol processista obviant si és possible o no desenvolupar polítiques d’esquerra amb aquesta proposta, que és el que hauria de ser essencial i no impedir a un candidat ser alcalde per molt que sigui indepe.
A la pregunta anterior podem respondre amb l’experiència ja viscuda: no es podrà anar més enllà de fins on ara ja s’ha arribat en l’anterior mandat. Val la pena?
I encara mes. Una decisió així acabaria per fer miques qualsevol possibilitat de plantejar una opció d’esquerra transformadora al nostre país. La construcció per part de la nova política d’un partit ha fracassat. Cal canviar d’estratègia. Només en un front ampli sense jerarquies es podria intentar de nou assaltar els cels.
Aquesta esquerra hipòcrita i histèrica, amb una gran visió estratègica, prefereix doncs carregar-se el futur només per evitar un alcalde independentista a Barcelona. Genial.
