Si fóssim en un país normal, la Llei Aragonès només hauria de ser una normativa reguladora dels contractes del sector públic en matèria d’atenció a les persones i que només entraria en joc quan el polític responsable hagués justificat que la prestació del servei o de l’activitat via gestió directa no és possible. En aquest cas, que hauria de ser per tant infreqüent, l’administració, en atenció de la matèria concreta, l’atenció a les persones, inclouria clàusules asseguradores de les condicions laborals dels treballadors, incrementaria el règim de control i participació social i tot un seguit de disposicions tant en el plec com en la normativa general que facilitarien, per exemple, la resolució d’un contracte quan l’empresa contractada és sancionada per la Seguretat Social, fet que s’ha produït i que ara com ara no té conseqüències de cap mena d’acord amb els principis de seguretat jurídica, ja que no consta ni en el plec ni en la normativa resolutòria. Per altra banda és de sentit comú que no pot tenir la mateixa regulació ni protecció un contracte de subministrament de mobiliari d’oficina per a l’administració que la realització d’un casal d’estiu o la gestió d’un centre cívic. Aquest hauria d’haver estat el sentit d’implementar la directiva comunitària: marcar el camí de la contractació publica, no obligar a contractar o externalitzar.
Però no som un país normal. Interessadament o bé per pura negligència, la Llei Aragonès passa a convertir-se d’una simple norma reguladora dels processos contractuals a una possible arma de destrucció massiva dels serveis públics. I com ho fa?, ens podem preguntar. Ben senzill: fixant exactament l’abast objectiu de la llei, és a dir, les activitats, prestacions i serveis que poden ser objecte d’aquest tipus de contracte, i que si ens fixem en l’article 27, pel que fa a Sanitat i als diferents annexos incorporats, permet que tota l’activitat sanitària pública pugui arribar a ser contractada així.
Si això es combina amb la falta de constatació en el mateix text del principi general de gestió directa i la subsidiarietat de la contractació publica prèvia justificació, ja tenim la porta oberta per a externalitzar tot allò que encara no ha estat externalitzat en l’àmbit de la sanitat pública.
És cert que tenim un article 90 de la “Ley General Sanitaria” d’Ernest Lluch, que prima la gestió directa a través dels recursos propis, però cap responsable sanitari, des de l’aprovació d’aquella llei, ha justificat mínimament perquè s’ha acudit a fórmules de consorci o contractació en lloc d’actuar amb mitjans propis. Amb aquests precedents com hem de veure la Llei Aragonès?
Un exemple. En els anys vinents es jubilaran molts professionals de la sanitat pública. A algun Conseller o Consellera il·luminat o interessat, se li pot acudir fer efectiva una reordenació del personal, concentrar-lo per exemple en determinades especialitats i deixar sense personal les urgències dels Hospitals de l’ICS. Després en fa set lots, com si fos el transport sanitari o la rehabilitació. Qui podria assumir uns serveis d’urgències així? Només les grans empreses. Boi Ruiz es fregaria les mans.
La necessitat de regular la contractació pública amb clàusules socials i protegir el Tercer Sector mai pot justificar obrir de bat a bat les portes a una externalització salvatge. Revertir serveis, recuperar béns comuns i protegir els nostres drets cada cop és més difícil. No ho fem impossible.
