Canvi climàtic. Dues paraules, una amenaça, que ha remogut i mobilitzat els joves. “De què serveix anar a l’escola si no tenim futur? Estem vivint una indiscutible ’emergència climàtica’ per la ignorància, la inacció, la mala fe i interès de les elits que controlen el sistema econòmic i els polítics al seu servei”. Quanta raó!
La humanitat ha aconseguit el desenvolupament econòmic i social del què ‘gaudim’ substituint, des de fa aproximadament 200 anys, les energies renovables –sol, vent, aigua, llenya– per fòssils –carbó, petroli, gas– de gran rendiment energètic. Aquest ‘progrés’ ha estat desigual i gens equitatiu. I té dues conseqüències nefastes com a resultat de cremar els combustibles fòssils: enverina – contaminació atmosfèrica i productes tòxics abocats – i escalfa la biosfera, altera el clima i trenca l’equilibri que ha fet possible la vida. En definitiva, mata, roba el futur. (Vegeu l’article Malalts Climàtics, publicat a Sentit Crític)
Substituir les energies fòssils per renovables és imprescindible i s’ha de fer ara mateix. Però no n’hi ha prou, cal un canvi de paradigma. Aportem algunes idees per generar una nova mirada envers la vida.
Les persones, els éssers vius, la biosfera
En un planeta finit, els recursos també són finits i s’acaben -o s’acabaran- i es degraden. Aquesta veritat es contradiu amb el sistema econòmic dominant/vigent, que precisa del creixement permanent per reproduir-se i, per tant, de l’ús creixent de materials i energia. Com diu Yayo Herrero, antropòloga, enginyera tècnica agrícola i un referent de l’ecofeminisme a Europa: “La societat occidental s’ha construït sobre una perillosa fantasia: que els éssers humans, gràcies a la capacitat de raonar i conèixer, podien viure aliens a l’organització i els límits de la naturalesa i a les necessitats derivades de tenir cos”. Cap ésser humà pot viure sense aquesta interacció amb la natura ni sense ser objecte de cura.
Els humans depenem de la naturalesa i ens necessitem els uns als altres
Depenem de la naturalesa perquè n’obtenim tots els recursos i béns que precisem per a les nostres activitats, som ‘ecodependents’. La vida humana s’insereix en el medi natural, al qual pertany i amb el qual interactua per obtenir allò necessari per mantenir les condicions d’existència. Aquest medi natural, la biosfera, té límits físics i imposa restriccions que xoquen frontalment amb la dinàmica expansiva del capitalisme. L’economia és, en realitat, un subsistema del medi natural i no a l’inrevés. Contràriament, el capitalisme se’n serveix sense tenir en compte ni les seves limitacions físiques ni les conseqüències sobre la vida. I la biosfera, l’espai vital on es desenvolupen els éssers vius, perd l’equilibri que ha fet possible aquesta vida tal i com la coneixem.
I som ‘interdependents’ perquè no podem sobreviure sense la ajuda dels altres humans, si no fos perquè altres persones ens dediquen temps i energia, tenen cura de nosaltres en el decurs de la vida. Cap ésser humà individualment no pot sobreviure si no rep una atenció que garanteixi la reproducció quotidiana de la vida.
D’aquí es desprenen tres idees transformadores: els humans no estem per sobre de la natura, cada cos humà té tots i els mateixos drets adquirits pel sol fet d’haver nascut i tal i com sosté Jorge Riechmann, filòsof, ecologista i doctor en ciències polítiques, la comunitat no és tan sols humana sinó que inclou les terres, les aigües, i tots els éssers vius amb els quals comparteix espai a la biosfera.
Diu tot el contrari el sistema econòmic dominant, el capitalisme, que en la vida social impulsa el domini del fort sobre el feble, fomenta l’individualisme i la competència entre persones, en lloc de la solidaritat i la cooperació. I sotmet la natura als seus arbitris, amb independència de les conseqüències: usa energies que fan mal, exhaureix els recursos materials no renovables, explota la biosfera per sobre de la seva capacitat de renovació i causa l’extinció d’espècies, la pèrdua de biodiversitat.
En un planeta finit, diu William I. Rees, catedràtic emèrit d’ecologia humana i economia ecològica a la Universitat de British Columbia, on milions d’espècies comparteixen el mateix espai i depenen dels mateixos productes finits de la fotosíntesi, l’expansió contínua d’una espècie necessàriament condueix a la contracció i extinció d’altres. “Desplaçament competitiu”, l’anomena. I suposa un conflicte indiscutible entre l’expansió econòmica de la població humana i el medi ambient. I argumenta Riechmann: “és imprescindible ampliar la comunitat moral”. Només viu moralment qui dona la mateixa importància a la vida bona de tots els éssers capaços de tenir sensacions.
Tenir futur suposa respectar la biosfera
L’activitat humana, els impactes ambientals resultants del metabolisme social [ la societat pren matèria, energia i informació dels sistemes naturals i hi expulsa residus, energia dissipada i informació, augmentant l’entropia. Són la causa de l’escalfament/canvi climàtic que altera la Terra – els sòls, els oceans, els aqüífers, l’atmosfera, les precipitacions, el gel, el patró dels vents i els corrents, els pol·linitzadors, l’abundància biològica, la diversitat… – i la malmet, la transforma i li fa perdre l’estat estable en què la humanitat ha evolucionat/crescut/prosperat. La biosfera crea ella mateixa les condicions que la sustenten. Un sistema complex, que s’autoregula i del qual no sabem quines condicions generarà tal i com es vagi modificant. Canvis que no són lineals sinó sobtats, i fins i tot violents, i que no tenen perquè ser viables per als éssers humans ni per a gran part de les espècies.
Béns fons
Tot allò que no té preu no és comptabilitzat en el camp de l’estudi econòmic, no és considerat en el camp de l’estudi del valor.Són béns fons els béns materials que proporciona la natura que la humanitat no altera i que no es renoven. Ho són els minerals, els fòssils, la fotosíntesi, la pol·linització o els cossos humans.Als béns fons, el sistema econòmic i social capitalista, no els dona valor. Si s’atura la pol·linització o decreix la fotosíntesi, l’economia vigent no se n’assabenta, no pot, ni té interès en mesurar-la.
Paradoxalment, el PIB creix a conseqüència dels desastres naturals, de la seva teòrica reparació, en fa negoci. Les inversions econòmiques per ‘reparar’ els desastres són comptabilitzades com a PIB. En canvi, els sistemes naturals destruïts no es quantifiquen. Desastres com el Prestige, Katrina, Fukushima, i altres huracans, inundacions, rius contaminats… són fonts de riquesa. La destrucció genera PIB, no la Pau. Així, cínicament, el capitalisme no entén el canvi climàtic com a desastre que amenaça la biosfera, sinó com a generador de PIB. L’esgotament dels sistemes naturals, dels recursos renovables, minerals i la destrucció, com a fonts de riquesa.
Mercantilització dels cossos humans
El capitalisme dona valor als cossos humans si estan mercantilitzats, si tenen feina retribuïda, si contribueixen al PIB, no pel fet d’haver nascut, d’existir, com hauria de ser. Les feines de la cura, fetes molt majoritàriament per dones, no tenen valor. Diu Yayo Herrero: “el feminisme ha denunciat històricament la naturalització del cos de la dona com a eina per legitimar el patriarcat”. Reduïda a cos/màquina, en un sistema de pensament que atorgava la condició humana a la raó i al cap, les dones concebudes com a natura poden ser sotmeses, explotades i obligades a responsabilitzar-se, elles soles, de la cura dels cossos.
El treball capitalista esdevé l’activitat que té lloc en l’esfera mercantil a canvi de salari. Contràriament, les funcions que tenen lloc en l’espai de producció domèstica, que garanteixen la reproducció i cura dels cossos humans, en la pràctica, no existeixen. El treball convertit en mercaderia. L’accés al treball remunerat convertit/mercantilitzat com a l’únic camí per a obtenir drets. En conseqüència totes les persones que resten excloses, en particular les dones que treballen a la llar, queden incapacitades per obtenir drets socials per sí mateixes. Treballar atorga valor. L’existència, no. Pel capitalisme, els cossos que no treballen són càrregues improductives.
El cos com a maquinària de treball, no com a dipositari de drets, oblidant/excloent la idea que l’espècie humana viu encarnada en cossos que també són vulnerables i finits.Per això, l’economia feminista exigeix posar les persones en el centre de la sostenibilitat de la vida humana, camí del bé comú, en lloc de cosificar-les, d’entendre-les com objectes per fer servir i llençar, a benefici de la mal dita economia, que en realitat no és altra cosa que l’acumulació de capital cada dia en menys mans.
Necropolítica
Achille Mbembe, filòsof camerunès i teòric polític, va definir el terme necropolítica, el poder que ostenten els dirigents africans en temps postcolonials, per donar la vida o la mort, dessacralitzant tot allò que fa referència a la vida humana. La definició no és aliena al capitalisme actual, en especial per a les persones excloses i precaritzades. Persones convertides en mercaderia prescindible. Humans no concebuts com a éssers irreemplaçables, inimitables, indivisibles, sinó considerats forces de producció fàcilment substituïbles i/o mercaderia prescindible. Capitalisme contemporani que organitza l’acumulació de capital com un fi absolut que preval per sobre de qualsevol altra lògica. És a dir, que donada la situació actual, – alta demografia i escassetat de recursos – el sistema econòmic podria plantejar-se, si no ho ha fet ja, l’obsolescència programada de les persones – com i quan han de finir – , de la mateixa manera que ho fa amb els productes de consum.
Nova mirada
Serveixin totes aquests reflexions per observar la vida des d’un altre punt de vista. No som superiors a la naturalesa, en formem part. Totes som iguals i tenim els mateixos drets. Els drets es lluiten, es conquereixen i es defensen. I són inalienables. El planeta és finit. Els recursos no són infinits i, per tant, s’acaben. Els recursos renovables, el medi natural, no es poden explotar per sobre de la seva capacitat de regeneració. El planeta ja no és capaç de restituir tot allò que s’ha consumit, s’esgota. La ciència i la tècnica no seran capaces de ‘reparar’ tot allò que la ‘civilització’ malmet. Hauria de ser de l’interès de tots els països mantenir oportunitats locals per a una bona vida amb la sobirania alimentària.
La sang del sistema, els combustibles fòssils, són el problema i cal substituir-los. Les energies renovables no tenen la mateixa capacitat energètica i, en conseqüència, hi haurà un decreixement energètic i, per extensió, de tota l’esfera material de l’economia. Caldrà organitzar-nos per aconseguir una vida bona amb altres paràmetres per definir la felicitat que no siguin l’acumulació i el consum, l’egoisme i la comparació/enveja. L’empatia, l’amor, el reconeixement, la solidaritat i la cooperació, són comportaments essencials. Som ecodependents i la biosfera és el nostre hàbitat. Malmetre-la és fer-nos mal.
Els sistemes naturals són imprescindibles, deteriorar-los suposa deteriorar-nos. Aniquilar-los significa suïcidar-nos. Som éssers interdependents i ens necessitem els uns als altres, per tant, no té sentit entrar en competència i fer-nos la vida impossible. Els cossos humans són béns fons irreemplaçables, que necessiten de cura al llarg de tota la vida. Cossos que tenen drets pel sol fet d’existir i no condicionats al concepte mercantil del treball que ha imposat el sistema econòmic. Els humans no som prescindibles, sinó que formem part de la vida compartida amb tots els éssers que habiten la Terra.
La comunitat no és tan sols humana sinó que inclou els sòls, les aigües, les plantes i els animals amb els que comparteix espai a la biosfera. Acabar amb la biodiversitat suposa immolar-nos. Les persones no són mercaderia al servei dels sistema econòmic, ni els animals, ni els vegetals. L’economia no està per sobre del planeta o les persones, sinó que ha d’estar al seu servei. El sistema econòmic vigent és la causa dels mals presents i futurs. I no és l’únic possible, l’economia ecològica, l’economia feminista o l’ecofeminisme, en són alternatives. Ningú en nom de ningú, per molts diners que hagi acumulat o per molt ‘poder’ que ostenti, té dret a programar la vida que és de totes. El sistema econòmic de què ens dotem ha d’estar al servei de la biosfera, de la qual els humans en formem part com un més. Deixem de tenir i comencem a ser.
