Així s’expressa Mayoral, en referència al minut en el qual la ciutat que governa va ser bombardejada per avions italians (31 maig 1938), en plena Guerra Civil espanyola deixant nombroses víctimes.

Granollers ha rescatat la seva memòria dignificant-la, incorporant-la a la ciutat, als seus carrers, en la seva quotidianitat, amb l’objectiu que mai més es repeteixi aquella barbàrie, al mateix temps que ha apostat pel diàleg i la pau.

Mayoral treballa també activament a favor del Tractat sobre la Prohibició d’Armes Nuclears.

El municipi de Granollers (Barcelona) ha estat guardonat amb el premi Francisco A. Muñoz Muñoz, “que té per objectiu reconèixer públicament a persones, organitzacions de la societat civil, institucions, ciutats, grups de recerca o treballs acadèmics que hagin contribuït o contribueixin de forma rellevant a la construcció i foment de la pau”. El premi ho va rebre el seu alcalde, Josep Mayoral, durant el II Fòrum sobre les Violències Urbanes i l’Educació per a la Convivència i la Pau, que ha tingut lloc a Madrid en els primers dies de novembre, de la mà de Federico Mayor Zaragoza.
Josep Mayoral Partit Socialista de Catalunya) ocupa l’alcaldia des de 2004 i és membre del Comitè Executiu d’Alcaldes per la Pau, la xarxa d’alcaldes de tot el món, a la qual s’han sumat gairebé 400 municipis espanyols, la seu dels quals està a Hiroshima.

Hem volgut entrevistar a Josep Mayoral, Alcalde de Granollers, per aquest guardó rebut i per la seva aposta per la pau i el diàleg, enfront de la violència

Pressenza.- Amb aquest premi, es reconeix la trajectòria de Granollers a favor de la pau… Imaginem que això és un impuls important en la labor de l’Ajuntament en aquesta adreça.
Josep Mayoral.- Ho visc, ho vivim com un premi a la ciutat, a la trajectòria. Ho he explicat en altres ocasions, aquesta ciutat –com diu un poeta de Granollers- és fruit d’un minut. Aquest minut en què els avions italians van bombardejar Granollers. Aquest minut en què van morir 224 persones gairebé al moment. Aquest minut en què van destruir la ciutat. Som fills d’aquest minut perquè els nostres pares i els nostres avis estaven allí i podien haver mort, com a tanta gent li va ocórrer, i les ciutats que han vist sang als seus carrers, que han vist els efectes d’un bombardeig absolutament incomprensible des d’una ciutat que estava a 300 Km enfront… Aquestes ciutats tenim l’obligació de vetllar als nostres morts però també, pensant en ells, pensant en tot el sofriment, treballar perquè mai més ocorrin bombardejos com aquest, mai més a la nostra ciutat però mai més en cap altre racó del món.

S’ha anat construint aquest relat, primer a partir dels silencis, silencis que vivim a les nostres cases en èpoques franquistes, en les quals no es podia parlar d’aquests temes, no es podia parlar de situacions provocades per aquesta qüestió bàrbara, feixista i antidemocràtica dels qui es van aixecar contra la República Espanyola. De silenci però també dels primers moviments que es van generar entre la gent jove, fins i tot en la clandestinitat, per recordar aquest minut tràgic, aquest dia tràgic. I el compromís que també es va assumir d’una manera pública i col·lectiva quan en 1988 representants ja de la democràcia, regidors i regidores de la ciutat, el seu alcalde, acompanyades amb gent que va estar sofrint el bombardeig, van decidir commemorar d’una manera explícita, d’una manera molt potent, el bombardeig, i ja en el ‘88 aquesta primera commemoració, formalment institucionalitzada, tenia un eix essencial que era l’educatiu.

En el ‘88 molts nens i moltes nenes que són pares i mares van plantar ja un arbre, van plantar una olivera, i es va posar una placa amb el compromís de “Mai més”. Per tant, el treball és llarg i l’educació és un element essencial a les escoles, però més enllà de les escoles; la connexió entre persones de diferents generacions, els avis amb els nets, a la ciutat, a cada espai, en cada entitat… està aquesta reflexió. Si et passeges pels nostres carrers, veuràs que hi ha unes rajoles vermelles i blanques, són els punts de les bombes. Una ciutat que fa pública la seva memòria cada dia, que recorda als nens i les nenes, als joves, cada any, que allí on juguen, allí on passegen, allí on s’enamoren, va haver-hi gent que va morir, va haver-hi sang.

Aquest és el compromís d’una ciutat que es construeix d’una manera molt col·lectiva, en la qual l’Ajuntament únicament és el portaveu, el coordinador d’una història que necessàriament és del conjunt de la ciutat.

Pressenza.- Llavors, El missatge seria “Mai més!”?
J.M.- El missatge és mai més aquí, i mai més enlloc!; el missatge és diàleg, paraules, no bombes, no violència, construïm un món a partir del diàleg.

Pressenza.- Està en la ciutadania el tema de l’armament nuclear en aquest moment?
J.M.- No és tema freqüent el tema nuclear però sí que la reflexió sobre el “mai més” et porta a l’armament i òbviament a l’armament extrem que és l’armament nuclear.
Aquesta ciutat té una relació intensa amb Hiroshima i Nagasaki a través d’Alcaldes per la Pau. Nosaltres, som membres del Consell Executiu d’Alcaldes per la Pau, que es va reunir aquí en el 2011 i aquesta relació ha fet que, quan es va commemorar el 70 aniversari de les bombes sobre Hiroshima i Nagasaki, Granollers liderés l’acció i la reflexió no solament sobre el que va ocórrer sinó el que va poder ocórrer, llavors aquest Ajuntament juntament amb el Museu de la Pau d’Hiroshima va construir una exposició que ha donat voltes per tota Catalunya, en la qual posàvem sobre la taula la necessitat de l’abolició de les armes nuclears i òbviament el nostre pla de treball, el pla de treball de la ciutat.

Començarem per nosaltres i treballarem amb uns altres en xarxa, dirigint-nos al President del govern perquè avanci cap a la signatura del Tractat de Prohibició de les armes nuclears.

Pressenza.- Com a Ajuntament quin paper compliu o podeu complir per influir en altres ajuntaments i altres institucions autonòmiques, estatals…com perquè signin i ratifiquin el Tractat de Prohibició d’Armes Nuclears?
J-M.- Nosaltres hem de començar pel nostre propi compromís de la ciutat, que ja expressem en el Fòrum de Madrid, fa escassament tres setmanes, i que ratifiquem avui en la reunió que hem tingut amb la gent de ICAN. Tenim ja un document consensuat amb ICAN i Fundipau que portarem al ple del proper dimarts (27 de novembre) per a la seva aprovació. La primera acció és la pròpia.
A partir d’aquí, Granollers juga un paper com a ciutat que exerceix la coordinació d’Alcaldes per la Pau a Catalunya i l’impuls d’Alcaldes per la Pau a Espanya. Nosaltres el que farem és explicar als nostres ajuntaments associats d’Alcaldes per la Pau l’acord que adoptarem i, a partir d’aquí, reforçarem el treball en xarxa i, amb aquesta veu múltiple, ens dirigirem al President del Govern perquè avanci –em sembla transcendental- en l’adreça de la signatura d’aquest Tractat perquè s’eliminin les armes nuclears.

P.- Dins del teu partit [Partit Socialista], també?
J-M.- Per descomptat! -diu molt seriós i contundent-. La meva veu és única dins de tots i cadascun dels àmbits en els quals em moc, tant com a alcalde com a militant del partit, i exerceixo aquesta obligació d’expressar-me amb claredat en tots els àmbits i d’una manera habitual.

P.- Hi ha una proposta que s’ha plantejat des de ICAN, que és la desinversió per part d’institucions i empreses en el que s’ha cridat banca armada, L’Ajuntament de Granollers s’ha plantejat revisar en quins bancs té els seus comptes?
J.M.- Anem a ser conseqüents amb el que aprovem i anem a iniciar camins per sintonitzar amb les propostes que hi ha damunt de la taula. Són processos que cal anar-los fent. Aquí estarem.

P.- Com et sembla que es podria anar treballant el tema; tal vegada, en conjunt amb els moviments socials perquè el rebuig a l’armament nuclear estigui en el cap i el cor de la ciutadania?
J.M.- Nosaltres estem convençuts que des del món local, els ajuntaments, per la proximitat, són elements fantàstics per enfortir el diàleg ciutadà. Entenem que és essencial que la ciutadania parli, s’expressi, especialment en moments en els quals hi ha governs que callen i callen massa i alguns parlen, i millor que no parlessin, però uns altres callen i quan hi ha silencis, la veu ha d’exercir-se des de la ciutadania i el compromís del món local ha de ser necessàriament aquest espai de relació, aquest espai d’enfortiment democràtic, aquest espai que ens permeti muscular la societat per avançar cap a un món més just i més lliure.

Aposto per ser persistent… i treballar per un món que aposti per resoldre els seus conflictes a través del diàleg.

P.- I respecte a aquest món més just i més lliure, que està en el futur però que s’està construint també des de certs àmbits Tu ets optimista? Com ho veus des del moment actual?
J.M.- Això d’optimista és de l’ànima.

P.- Però l’ànima és important, és fonamental…
J.M.- Jo el que prefereixo és ser persistent i buscar el compromís… i miro cap a enrere (assenyalant amb el cap i la mà en referència a la Portxada que està a la plaça de l’Ajuntament, que té darrere i que va ser bombardejada aquell 31 de maig de 1938) i recordo les imatges que he vist mil vegades i recordo tot destrossat i gent morta, i recordo a la gent que ha perdut la seva vida per infàmies… i és el compromís perquè aquestes infàmies mai més existeixin.
Parlen d’utopia i probablement hem de caminar cap a aquest espai. M’és difícil expressar-me amb optimisme, tampoc pessimista, però sí m’agrada insistir en la persistència. És imprescindible defensar programes coherents, visions i direccions clares. En aquest cas, treballar per un món que aposti per resoldre els seus conflictes amb el diàleg, sense violència i, a partir d’aquí, cal –amb la prudència que es vulgui però també amb la continuïtat i la persistència imprescindibles- avançar, tenint en compte que hi ha mil obstacles però que cal vèncer-los.