La recent condemna d’alguns joves bascos a altes penes de presó i les acusacions contra polítics catalans demostren el caràcter polític de la justícia a Espanya. L’enemic és a l’esquerra.
De: Krystyna Schreiber
La matinada del 15 d’octubre de 2016, en un bar d’Alsasua (en basc: Altsasu), al País Basc, en el nord d’Espanya, es va produir una batussa entre diversos adolescents i una parella de la Guàrdia Civil. Balanç de danys: un llavi inflat i un turmell trencat. Fins aquí en absolut inusual en un país com Espanya, en el qual només l’any 2016 es van produir 9.571 baralles entre policies i ciutadans, que se solen qualificar de resistència contra el poder públic. En el cas basc, també es va presentar denuncia davant les autoritats locals.
Però llavors va succeir quelcom inesperat: “Comencem a espantar-nos quan vam veure com determinats diaris espanyols, així com la televisió, tractaven el cas en què els nostres fills estaven involucrats. Deien que el nostre poble d’Alsasua està dividit, que els funcionaris de la Guàrdia Civil no es poden moure lliurement sense ser insultats per la gent. Parlaven d’una situació d’extrema violència que no té res a veure amb la realitat del lloc. La premsa va preparar el terreny per allò que va venir després”, aclareix Bel Bozueta, mare d’Adur -que a hores d’ara ja ha complert els 23 anys-, un dels vuit condemnats en aquest cas. L’advocada d’Adur, Jaione Karrera, descriu el curs dels fets: “Poques setmanes després de la baralla, una organització per a les víctimes del terrorisme va presentar denúncia davant l’Audiència Nacional a Madrid. Aquest tribunal nacional només és competent per a crims especialment greus, com el terrorisme, i les seves sentències imposen sempre penes elevades.” En realitat, s’intenta crear una relació dels adolescents bascos amb un moviment que demana la retirada de la Guàrdia Civil del País Basc i així indirectament també amb ETA.
Un cas de terrorisme
“Hem declarat diverses vegades que no hi ha hagut cap prova de què cap d’aquests nois formés part d’un moviment així. Baralles d’aquest tipus n’hi ha cada cap de setmana en tot el país, algunes amb armes com a pals de beisbol, sovint amb resultat de ferides més greus. Cap d’aquests casos ha estat portat davant un tribunal especial”, diu l’advocada. Els tribunals competents del País Basc també confirmen en els seus atestats que no hi ha cap indici de terrorisme i que el cas ha de ser jutjat pels tribunals locals. Però Madrid insisteix. El conflicte de competències és portat davant el Tribunal Suprem. Aquest no exclou que es pugui tractar de terrorisme i passa el cas a Carmen Lamela, de l’Audiència Nacional, la mateixa jutgessa que un any després dicta presó preventiva, acusant-los de “rebel·lió”, pel candidat a la presidència del Govern català, Jordi Sánchez, i pel president de l’organització catalana Òmnium Cultural, Jordi Cuixart.
Les famílies d’Alsasua observen els esdeveniments amb incredulitat i amb por. “La Guàrdia Civil té molt pes i una història molt fosca. Hem viscut aquesta policia militar al País Basc en el temps d’ETA; va ser molt dur. I des del començament vam veure que hi havia un interès polític a fer del nostre cas un assumpte molt gros”, diu la mare d’Adur. El que més els va espantar va ser una piulada del llavors cap del Govern espanyol, Mariano Rajoy, en el qual assegurava que aquest atac a la Guàrdia Civil no quedaria impune. Al matí del 14 de novembre, es presenten agents a la casa seva i se’n porten el seu fill. També són detinguts altres set amics.
L’acusació és de terrorisme. El fiscal general demana penes de presó d’entre 50 i 61 anys per a set dels acusats i dotze anys per a una noia. “Va haver-hi una fase d’instrucció molt curta. En l’Audiència Nacional, es va prendre declaració als nostres representats i, per aparent perill de fugida, se’ls va empresonar prop de Madrid. Tres d’ells van seguir a la presó fins que es va dictar sentència, 19 mesos més tard, i en les condicions especials que s’usen per als terroristes”, explica Jaione Karrera. La mare d’Adur descriu què va significar allò per a l’estudiant de magisteri i música que llavors tenia 21 anys: “Cada comunicació estava controlada. No podien participar en activitats dins del recinte de la presó. Eren sotmesos a severs controls per part del personal de seguretat. Vam sol·licitar una conversa amb un psicòleg perquè els primers mesos van ser molt durs pel nostre fill. Això fou l’agost del 2017; el psicòleg no el va poder veure fins a juny de 2018.”
Xabier Perez
Procés injust
L’advocada d’Adur està convençuda que la justícia està predisposada en contra dels seus representats. “No hauríem arribat a aquesta acusació desproporcionada ni a la presó preventiva si els acusats no haguessin estat del País Basc. Tot el procés feia l’efecte de ser un anacronisme.” ETA va abandonar les armes el 2011 i, en aquell moment, els acusats encara eren menors d’edat. “Tots els nostres arguments van ser recusats. Només va valer l’informe dels agents de la Guàrdia Civil afectats. No vam poder presentar cap document, ni vídeos, ni tan sols proves objectives com un plànol del bar, per exposar almenys una altra versió que la de l’acusació”. Tampoc van ser admeses cap de les proves de la defensa que es referien a la situació política al poble, encara que una part de l’acusació precisament es basava en això.
Però tot va empitjorar encara més. El febrer de 2017, la defensa es va assabentar que una de les jutgesses és la dona d’un oficial de la Guàrdia Civil i té una medalla de la policia militar. Malgrat això, el recurs de parcialitat va ser denegat.
Les sentències dictades l’1 de juny són conseqüentment molt dures. L’Audiència Nacional, en tema que el veredicte pugui ser després anul·lat, retira l’acusació de terrorisme. Tot i això, són condemnats per lesió corporal, pertorbació de l’ordre públic i atac al poder públic. Tres dels acusats reben la condemna màxima de 13 anys, els altres 9 anys i la noia 2 anys. La defensa demana revisió. No obstant això, pocs dies després de la sentència, són empresonats per la Guàrdia Civil.
Les famílies protesten per les condemnes desmesurades i per les moltes irregularitats. Milers de persones de tot arreu d’Espanya van al País Basc per manifestar-se al seu costat. “No va haver-hi cap presumpció d’innocència. Des del primer moment, només va haver-hi la versió de l’acusació i no la de la defensa”, resumeix l’advocada Karrera. A més, ja durant la presó preventiva, van ser ingressats a gairebé 400 quilòmetres del seu poble. Aquesta tàctica de dispersió ja és practicada des de fa dècades amb els presos bascos; i, des de la passada tardor, també amb els separatistes catalans empresonats. Bel Bozueta, la mare d’Adur, veu sobretot motius polítics darrere de la sentència: “La Guàrdia Civil és un element important de la unitat d’Espanya, és considerada com una columna de suport de la nació espanyola. I, encara que l’acusació de terrorisme no pogués ser mantinguda, vam seguir veient per televisió com se seguia argumentant en aquesta direcció, per la qual cosa el ciutadà normal es creu que els nostres fills han de ser d’alguna manera terroristes. Hi ha un motiu molt clar darrere de les sentències i és la venjança.” Aquí Bel veu un paral·lelisme amb els activistes i polítics catalans empresonats. I en tots dos casos ella veu una clara mostra del fet que a Espanya no funciona cap tipus de separació de poders.
Llarga presó preventiva
Els familiars i els advocats catalans es queixen d’irregularitats tant pel que fa a la presó preventiva com pel que fa als defectes processals. L’exministre d’Afers exteriors del Govern Puigdemont, Raül Romeva, en el transcurs de pocs mesos ja ha estat empresonat per segona vegada. Durant el mes de juny, el Tribunal Suprem va confirmar l’acusació contra ell i catorze polítics catalans més per rebel·lió i sedició. Les penes corresponents són de 30 i 12 anys, respectivament. “Rebel·lió a Espanya significa ús de la violència, però el meu marit no ha tingut ni tan sols una pedra a la mà”, diu Diana Riba, la dona de Romeva. Retreu que els membres del Govern català acusats gairebé no han tingut temps de parlar adequadament amb els seus advocats. Txell Bonet, companya de Jordi Cuixart, que fa nou mesos que és a la presó, està convençuda que no hi haurà procés just. “És com el cas d’Alsasua: demanen les penes màximes per empresonar-los. Al final, pot ser que no els condemnin per rebel·lió, la condemna pot ser que sigui menor que la dels nois bascos. Però se’ls condemnarà malgrat que no va haver-hi cap violència.”
Jaume Alonso-Cuevillas representa a alguns dels polítics catalans en l’exili, entre ells Carles Puigdemont. Alonso-Cuevillas exerceix d’advocat des de fa 35 anys i és catedràtic de dret processal a la Universitat de Barcelona. “A Espanya, la presó preventiva és aplicada inadequadament com una espècie de càstig previ. En els nostres casos és ben clar que es tracta d’intimidació. Cap basc ni cap canari ha de tenir la idea d’emular als catalans.” Igual que l’advocada basca Jaione Karrera, Alonso-Cuevillas està convençut que els drets fonamentals dels seus representants han estat vulnerats. A més, se’ls ha dificultat la seva defensa: “Se’ns va avisar amb molt poc temps que els acusats, per una acusació de rebel·lió que els pot comportar una condemna de 30 anys de presó, ja havien de presentar-se l’endemà, a les nou, a Madrid, és a dir, a 600 km de distància. Jo vaig rebre documents d’una grossor de 150 pàgines, però no s’havia inclòs cap document de prova.” L’advocat català es queixa també de l’ús abusiu del dret penal: “Es podria dir que es tracta de desobediència, no de rebel·lió. Naturalment, la pertorbació de l’ordre públic amb violència armada és un crim a tot arreu. A Espanya, això va ocórrer el 23 de febrer de 1981 amb el cop d’estat de la Guàrdia Civil, o amb la revolta militar de Franco el 1936. Aquí, no obstant això, no va haver-hi cap violència sinó un procés democràtic. El problema és que tant la Fiscalia com el Tribunal Suprem es veuen ells mateixos com a víctimes. I per això no es jutja amb objectivitat”, opina Alonso-Cuevillas.
Jutges conservadors
Joaquín Urías, exjutge del Tribunal Constitucional espanyol i professor de dret constitucional a la Universitat de Sevilla, no creu que aquests processos contra bascos i catalans siguin un problema de falta de separació de poders. Però dóna la raó a l’advocat català pel que fa a la falta d’objectivitat: “A Espanya, no és que els jutges facin el que el Govern vulgui. Però el problema és que els mateixos jutges representen una ideologia determinada. No hi ha cap problema amb la independència de la justícia, sinó amb la seva neutralitat.” Això afecta sobretot als tribunals superiors d’Espanya, en els quals els jutges són nomenats per l’Estat. Aquí predominen les posicions conservadores. Per Urías, el cas d’Alsasua és un exemple típic: “Hi ha un conflicte entre un policia i un ciutadà. El jutge dóna la raó sempre, sempre, sempre al policia. Fa por.” En la seva opinió, en un estat democràtic, el jutge ha de protegir els ciutadans davant l’Estat, però a Espanya els jutges defensen el poder públic dels ciutadans. “Sempre que hi ha un conflicte entre un ciutadà i un policia, encara que sigui el policia el que hagi comès el delicte, els jutges sentencien en favor del policia”. Precisament en el cas d’una violació en grup, el de la denominada Manada, el juliol de 2016 a Pamplona, que va provocar protestes arreu del país perquè els jutges van reconèixer “abús sexual”, però no violació, i van deixar en llibertat els acusats durant el desenvolupament del procés, crida l’atenció que dos dels imputats siguin membres de l’exèrcit i de la policia, respectivament.
Pel constitucionalista la causa d’això rau en primer lloc en la “Transició”, nom que es dona a Espanya al pas a la democràcia a partir de 1978. “Al contrari que a Alemanya, després de la dictadura no es va realitzar cap canvi en l’àmbit de la justícia. Després de la mort de Franco, es vota una nova constitució, però els mateixos jutges que fins a 1975 havien aplicat les lleis franquistes, és a dir directament lleis feixistes, són els que han d’aplicar aquesta constitució. És per això que es triga tant a què els drets i valors de la constitució puguin arrelar en la justícia espanyola.” Un altre problema és la formació. “En altres països, els aprenents de jutge dediquen temps a casos reals, fan d’assistents, s’enfronten amb la vida real. A Espanya, s’ha d’estudiar almenys cinc anys i s’ha de poder pagar un tutor molt car”, explica Joaquín Urías. El rerefons social dels jutges és molt homogeni. Això contribueix també molt a la tendència majoritàriament conservadora del cos judicial espanyol.
Un altre problema constatat per Urías rau en la legislació mateixa. El dret penal espanyol és cada vegada més ideològic. “És impossible aplicar certes lleis sense que el jutge les hagi d’interpretar ell mateix políticament; no hi ha una base objectiva”, avisa. Un exemple és la Llei de Seguretat Ciutadana, per exemple, en el cas de “delictes d’odi”: “Fa poc, va haver-hi un procés perquè el periodista Antonio Maestre havia estat amenaçat de mort per un policia a través de Twitter. Aquest policia va haver de pagar 200 euros de multa. Al mateix temps, el raper Valtònyc, que en una de les seves cançons havia amenaçat a un empresari de Mallorca, va ser condemnat a dos anys de presó, sobre la base de la mateixa llei. Aquí es veu ben clar: si un policia amenaça a una persona d’esquerres, el jutge diu: ‘Bé, no és tan greu …’, però si una persona d’esquerres amenaça a un empresari de dretes, hi ha penes de presó”, explica Urías.
loquesomos.org
Un feixista com a víctima
Un altre exemple és el cas de Luis Carrero Blanco, a qui Francisco Franco havia previst com el seu successor, que va ser assassinat per ETA en un atemptat el 1973. L’estudiant Cassandra Vera, després de publicar una piulada amb un acudit sobre la mort de Carrero Blanco, va ser condemnada a un any de presó. “El jutge va decidir, sobre la base de l’article 579 del Codi Penal (“glorificació del terrorisme”), que Carrero Blanco havia estat una víctima del terrorisme. Això és com si a Alemanya algú hagués matat en un atemptat a Hermann Göring i aquest hagués estat reconegut més tard com a víctima de terrorisme”, opina el jurista. Segurament pel temor que el “cas Cassandra” tingués consistència davant del Tribunal Europeu, el Tribunal Suprem va revocar la sentència el març d’aquest any.
En opinió d’Alonso-Cuevillas, els casos citats demostren que la justícia espanyola és imprevisible, la qual cosa fa perdre la confiança en les sentències judicials: “La justícia ha de ser previsible fins a un cert grau. Però a Espanya, per casos absolutament idèntics, les sentències poden ser completament diferents.” Ell veu un problema en el mateix Codi penal. “La definició vaga d’alguns tipus de delicte permet fer de casos petits un cas gran, com, per exemple, en el cas de la sedició.”
Paral·lelisme amb el cas d’ETA
Alonso-Cuevillas posa en guàrdia davant una situació en la qual els ciutadans estan indefensos enfront de l’Estat. Si els polítics catalans que estan acusats per haver dut a terme un referèndum d’independència són condemnats, hi hauria un precedent i, en el futur, qualsevol manifestació contra un desallotjament en el qual la policia no pugui fer el seu treball es podrà interpretar com a sedició. També li sembla molt preocupant que Carlos Lesmes, president del Consell General del Poder Judicial, el màxim òrgan de la judicatura, digui que el manteniment de la unitat territorial de l’Estat és una de les tasques més importants de la justícia espanyola. “Amb això, s’ha intentat justificar la vulneració que estem vivint de molts drets fonamentals. La falta de garanties, l’abús de la presó preventiva, l’aplicació desproporcionada del dret penal. Aquí es veu un esquema similar al seguit en el passat al País Basc en el processament de l’ETA. Llavors deien els jutges que contra l’ETA valia tot, inclosa la vulneració de drets fonamentals. Però, en el nostre cas, no hi ha hagut cap víctima mortal”, explica l’advocat català.
Joaquín Urías ho resumeix amb molta claredat: “Els tribunals espanyols defensen sempre el poder contra els ciutadans, en lloc de defensar els ciutadans. Cap jutge en actiu ho reconeixerà públicament. Els jutges haurien de defensar el dret i a les persones, no el poder de l’Estat. Però a Espanya ho fem exactament a l’inrevés.”
Autora: Krystyna Schreiber (@KommunikaCat)
