Al col·legi, quan en els llibres d’història arribava allò del crac de Wall Street de l’any 29, l’anomenat dijous negre, amb els suïcidis de banquers i la posterior Gran Depressió, ens semblava tot tan llunyà com la Reconquesta o la Caiguda de Roma. De grans hem pogut comprovar que de llunyà res. Quan, el 14 de setembre de 2018, veiem ja a extreballadors de “Lehman Brothers” treure les caixes amb les seves pertinences de la seu del banc d’inversions no érem conscients encara dels que ens queia a sobre. La crisi del 15 de setembre de 2018, els seus efectes, han marcat la nostra vida i segurament la de les properes generacions. Res va ser igual des d’aquell dia.

Per això Barcelona anava aquests dies atrafegada amb actes polsats amb el lema “10 anys de crisi i estafa”. Dijous va ser la primera cita. A partir d’un punt inicial, la crisi ens ha deixat més pobres i amb menys drets, El debat, amb el títol “Desmontando los mitos de la banca y el dinero para transformar las finanzas” estava organitzat per “revo Prosperidad Sostenible” i tenia el suport de “Finance Watch”. Era moderat pel periodista Andreu MIssé, director de la revista Alternativas Económicas i entre els participants en destacava un nom: Miguel Ángel Fernández Ordoñez, exgovernador del Banc d’Espanya durant la crisi. L’opinió de la majoria fou que ens havíem trobat amb un heterodox sistèmic. Ens va advertir que el problema de l’actual sistema financer era la fragilitat dels diners i aportava com a solució que tot el diner estigués dipositat en els Bancs centrals. Però aquesta no va ser l’única intervenció destacada. Carlos Barbero, de “BTC Guardian” plantejava les criptomonedes com una alternativa a la sobreprotecció de la ciutadania per les regulacions, ja que l’obligava a apoderar-se. Per altra banda Jordi Ibañez de “Fiare Banca Etica”  reclamava el retorn de la legitimitat als bancs per a crear diners, sempre que no es busqués el màxim benefici ni se cedís aquesta decisió al capital.

Jesus Manuel Utrilla, de l’associació “Dinero Positivo” proposava canvis en el sistema de funcionament de l’euro: que una sola entitat europea pública fos emissora de diners però en forma de despesa, no de deute. Susana Martín Belmonte no creu que es pugui reformar el sistema financer  i planteja com a sistema alternatiu treure el privilegi de creació de diners a la cúpula financera, i assolir  la sobirania financera ciutadana.

Tot el debat:

Dissabte era el gran dia. “ATTAC Acordem” havia impulsat: “Posem les finances al servei de les persones”, una jornada participativa i assembleària a La Sedeta, que culminaria amb una manifestació. Així, amb el suport de més d’una trentena de moviments socials i associacions, quedava inclosa la presència de Barcelona en el conjunt de mobilitzacions globals “#10YearsOn” que tindrien lloc a tot el món. Ja a l’inici de la primera taula, Joan Tugores indicava els trets comuns entre la crisi del 29 i la de l’any 2018. També ens recordava que les desigualtats i desequilibris de rendes, socials a més d’econòmiques, ja existien abans de la crisi del 2018 i que aquesta només les havia agreujat. Enric Tello distingia entre el creixement econòmic mesurat pel PIB i el desenvolupament humà,  per concloure que no hem après res i que ens tornarem a trobar amb una crisi com la del 2018. ”Hem de treure els diners dels circuits financers i portar-los a les nostres opcions ètiques i alternatives al sistema”. Maria Dolors Coma explicava com la crisi, en la dimensió de l’economia diària de les persones, havia retallat els nostres drets. Com, malgrat un discurs extern defensor dels drets humans, la realitat política era la de limitar drets com l’asil. Reclamava més societat i més política, més economia moral i defensava una societat cuidadora, construïda entre tots a partir de les idees de donar, rebre i retornar. Definia les ciutats i els barris com espais de resistència en ser espais de convivència. Finalment, Sira Vilardell aportava la perspectiva de gènere a la crisi. Una constant degradació social de les dones i els seus drets, una feminització de la pobresa. Uns dels límits del model econòmic actual, patriarcal, són satisfer les necessitats concretes de les persones, de les dones i de tota l’esfera reproductiva, i la falta de valorització de tots els treballs de cura. El sistema actual el que fa és medicalitzar la pobresa sense atacar-ne les causes.

Després del descans era el moment dels eixos. Treball, finances, educació i habitatge exposaren les anàlisis de la conjuntura, les critiques i les propostes. Per l’eix de Salut, sanitat i serveis socials els ponents foren dos: Fina, activista de la “Plataforma d’Atenció Domiciliària de Catalunya”, col·lectiu integrat a la “Xarxa de Cures”, i Toni, de “Dempeus per la Salut”  i membre de la “Comissió Permanent de la Marea Blanca de Catalunya”. Davant de la desproporció de forces, Toni plantejava que ”L’única sortida possible és la lluita en resposta, i la denuncia i la contraproposta des dels moviments socials. Comprometent, per raó i justícia, a institucions, organitzacions, sindicats, partits i governs. I no defallir. La lluita és cada dia, i és a tot arreu. Decidim i actuem plegades”

A primera hora de la tarda  va ser el moment de l’assemblea multitudinària per a debatre, per una banda, una proposta de resolució, però també, com a element principal i significatiu, que la jornada fos un punt d’inici per a una coorganització dels moviments socials en la lluita per a retornar el sistema financer a les persones.

La manifestació va començar al voltant de la set de la tarda en un lloc doblement emblemàtic: davant de la Delegació de la “Comissió de la UE a Barcelona” i al costat d’un dels edificis més singulars de Barcelona, La Pedrera. Un Passeig de Gràcia  farcit de bancs  i amb un referent com la Borsa de Barcelona va ser testimoni mut de la marxa, animada amb performances com el Rapte d’Europa i accions a les entitats bancàries. Tot just a punt d’arribar a la Plaça Catalunya va ser el moment d’ocupar temporalment el principal establiment d’una significativa marca de tecnologia. El punt final va ser evident: davant el Banc d’Espanya, cantonada amb el Portal de l’Àngel.

Un desig: que les properes generacions vegin la crisi del 2018 com nosaltres, de petits, veiem  la del 29, però això sí, havent-ne après quelcom.