El desembre de 1955, Rosa Parks es va negar a cedir el seu seient a un home blanc en un autobús, amb aquesta acció va començar un boicot al transport públic en Montgomery, Alabama i va fer una important contribució al moviment dels drets civils als Estats Units. Rosa Parks es va convertir en el símbol de la lluita no violenta dels afroamericans i el seu gest va mostrar el que un individu pot fer quan es rebel·la contra regles i lleis injustes i inspira a altres a seguir el seu exemple.

El juliol de 2108, l’estudiant sueca Elin Ersson va fer un gest similar per protestar contra la deportació d’un sol·licitant d’asil afganès, quan es va aixecar del seu seient i es va negar a tornar-hi fins que baixessin a l’home de l’avió, en el qual havia estat embarcat per treure’l de Göteborg  i dur-lo a Istanbul. Va utilitzar un mitjà modern, un Facebook en viu, per filmar la seva protesta i el vídeo va ser vist 11 milions de vegades. La seva protesta va tenir èxit: l’home va baixar de l’avió amb l’aplaudiment dels passatgers i la seva repatriació va ser bloquejada, almenys temporalment.

El d’Elin no és un cas aïllat: els joves i els molt joves estan cada vegada més involucrats en l’acció social. Molts d’ells van participar en la gran manifestació, a Londres, contra la visita de Trump al Regne Unit, condemnaven la seva política vers els immigrants i la seva tolerància davant les massacres causades per la proliferació d’armes de foc. I els nens i adolescents van ser els promotors i animadors de la Marxa per Les nostres Vides que, el passat mes de març, va envair els carrers i places nord-americanes per dir NO a les massacres causades per les armes de foc. En la manifestació que a Washington va involucrar a mig milió de persones, va pujar a l’escenari, entre altres, Yolanda Renee King, de nou anys, una de les nétes de Martin Luther King. “El meu avi va tenir un somni…”, va recordar citant el seu famós discurs d’agost de 1963, “…que els seus quatre fills no fossin jutjats pel color de la seva pell, sinó pel seu caràcter. Tinc un somni: que aquest sigui un món sense armes”.

Els estudiants de March For Our Lives no s’han aturat, sinó que estan viatjant per tots els Estats Units per informar els joves sobre la violència armada i empènyer-los perquè es registrin i votin. La nova iniciativa es diu Marxa per les nostres vides: Camí al canvi.

Què uneix totes aquestes accions, individuals i massives? La rebel·lió contra la injustícia i la violència, fins i tot a costa de desobeir lleis considerades errònies i enfrontar-se a les conseqüències, expressades d’una forma senzilla i que arriba al cor. “No estava físicament cansada, estava cansada de cedir”, va dir Rosa Parks per explicar el seu gest. “Faig això per salvar la vida d’una persona. Estic tractant de canviar les regles del meu país, no m’agraden. No està bé enviar la gent a l’infern”, va explicar Elin Ersson. “Ens neguem a considerar la violència amb armes de foc com un assumpte sense solucions”, diuen els estudiants de March For Our Lives.

Com va assenyalar Noam Chomsky en comentar el coratge d’Elin Ersson, “…ha estat un acte inspirador i un senyal de què podria aconseguir-se amb la desobediència civil a gran escala. Una nena sola va intentar evitar que un ésser humà fos assassinat i va desafiar les condicions hostils en les quals es trobava. Una desobediència civil massiva podria aconseguir molt més”.

En una Itàlia on el racisme i la crueltat cap als immigrants i els romanís estan molt estesos, potser hauríem d’aprendre’n i posar en pràctica aquesta lliçó.