Entrevista a Víctor Piccininni, autor del llibre “El arte de acompañar”.

Víctor, de què tracta i quin és l’objectiu del llibre?

“El arte de acompañar” és una petita i resumida guia per ajudar en la tasca de l’acompanyament a persones que es troben en moments crítics de les seves vides i, més específicament, per acompanyar a uns altres en el final de la seva vida física. És un escrit breu, destinat a la gent comuna. Un escrit que no té grans desenvolupaments, més aviat el contrari. És una guia, que de manera simple intenta transmetre una sèrie d’eines, pràctiques i suggeriments útils per a aquests moments.

Quan un es troba en aquests moments, ja sigui perquè els està transitant com a amic, familiar o professional, moltes vegades es pregunta què és el més convenient fer, què dir, què callar, quins exercicis podrien ajudar… Com ajudar al fet que aquesta persona senti el benestar més gran possible, com fer que en la seva partida d’aquest món estigui en pau. Com acompanyar tots aquests moments.

Com podem donar un nou significat a la vida en donar un nou significat a la mort?

Quan, per pròpia experiència, es comença a intuir, sospitar o tenir certesa que la mort física és solament la fi de l’existència del cos, però que existeix “alguna cosa” que pot ser anomenada de mil maneres diferents: ànima, esperit, força interna o còsmica, el profund, etc., que pot transcendir aquest instant i obrir-se pas a la immortalitat, obrir-se pas a uns altres temps i espais diferents de l’habitual. Quan això succeeix, la vida mateixa cobra un sentit, un significat totalment diferent del que habitualment es veu i es comença a obrar d’una altra manera. I si aquesta creença o intuïció es converteix en certesa, es converteix en experiència, la vida es transforma i les accions comencen a ser orientades per aquest sentit de vida.

Per això, són tan importants les experiències en aquest camp, i no tant les teories. Les teories sense experiències ens deixen sempre en el camí del dubte. Però experiències internes sobre la possibilitat de la transcendència espiritual, per mínimes que siguin, poden obrir el futur cap a una destinació nova. Quan aquesta experiència sobre el real significat del moment de la mort es fa evident, la vida es redimensiona, troba totalment un nou significat. Quan tens la certesa, per experiència, que la mort solament deté la part física i que existeix la possibilitat que, si hi ha unitat i reconciliació interna, alguna cosa sagrada continuarà el seu camí evolutiu, tot es redimensiona profundament.

Per això, trobar un nou significat al moment de la mort pot portar a transformar moltes coses de la vida. Molta gent té experiència d’això. Quan mor un ser estimat, o quan per diferents circumstàncies ha estat en un moment proper a morir o quan penses en la teva pròpia finitud. En totes aquestes situacions, si reflexiones, vas trobant una nova significació de què fer en la vida. Imagina’t quan tens l’experiència i la certesa que hi ha alguna cosa que continua!

Acompanyar i assistir a uns altres en aquest moment de la vida, des de l’afecte i amb sincera dedicació, s’experimenta com una gran acció que deixa un sabor d’unitat interna, no trobes?

Sí, totalment. I aquesta unitat interna, aquesta sensació d’unitat interna, és ja en si mateixa una experiència transcendent, una experiència que t’obre altres portes internes i et van allunyant de la simple materialitat, de creure que tot acaba amb la mort.

Aquest acompanyament et comença a connectar amb altres realitats més profundes. I sents que aquestes realitats profundes són exactament iguals en tu que en la persona que acompanyes. I quan això succeeix, se superen totes les barreres que imposen els cossos físics i s’obre pas l’experiència d’una comunicació mental, emocional i espiritual profunda.

El llibre no té finalitat de lucre i aquesta primera edició busca obtenir fons per a fer-ne una altra. Serien mil exemplars que es distribuiran en centres de cures pal·liatives; com sorgeix aquesta iniciativa?

L’objectiu és portar aquestes eines i aquestes pràctiques profundes allà on més necessitat existeix. Sento que la meva formació entorn de les ensenyances de Silo no pot quedar solament dins meu o en un reduït grup de persones. Aquest és l’objectiu principal de la meva vida i crec que igual succeeix amb milers de persones que s’han format en aquesta ensenyança. Estem sempre intentant portar a d’altres allò que ha estat bé per a nosaltres.

Aquest petit llibre té aquest mateix objectiu i per això l’interès de multiplicar les edicions i que arribi a milers de centres de cures pal·liatives i a altres espais on la gent ho necessita. No concebo que el lucre amb la irradiació d’aquest ensenyament, seria una contradicció. Per això, tot el que es reuneixi amb aquesta primera edició es destinarà a una segona i així continuarem, millorant i ampliant els continguts, fins a arribar el més lluny possible.

Hem d’humanitzar també els últims moments en aquest món? Es nota aquesta necessitat?

Crec que hem d’“humanitzar la salut” en tota la seva extensió i també més particularment en les etapes finals de la vida física. L’acompanyament personal, psicològic i espiritual al final de la vida s’enquadra en aquest concepte: Humanitzar la salut. No som solament un cos que quan es deteriora finalitza tot. Aquesta és una concepció netament materialista i antihumanista.

L’ésser humà és molt més que el cos, molt més que un número estadístic, o que una posició cultural o econòmica. Cada vegada se sent amb més força la necessitat d’atendre a l’intern d’un i dels altres, a l’espiritual, al que cadascun sent. Encara que moltes vegades no sapiguem com expressar o com canalitzar bé aquesta necessitat, però sí, aquesta necessitat cada vegada es nota amb més força.

La gent comuna té eines per abordar aquesta etapa de la vida i aquest acompanyament?

Crec que sí. Per començar, no fan falta coneixements o eines especials. En el llibre es parla d’això. El més important és l’actitud amb la qual cadascun aborda aquestes situacions que se’ns presenten per acompanyar a uns altres. El primer pas és buscar aprofundir en un mateix, connectar amb el millor d’un mateix, amb aquesta bondat i aquesta compassió que són part d’un, que són dins d’un… I des d’allà anar cap a l’altre, cap a qui volem acompanyar. No fer-ho mecànicament mogut pel deure o per interessos particulars. Les eines arriben després si l’actitud és la correcta, les eines es busquen i es troben.

Què ocorre amb els professionals, compten amb alguna guia per assistir en cures pal·liatives?

És un moment de gran desenvolupament i avanç en el camp de les cures pal·liatives. Respon al que comentàvem de la profunda necessitat d’humanitzar la salut. Així com es nota el desenvolupament del mercantilisme i del poder dels diners en la salut, que porten a la deshumanització de la pràctica mèdica, existeix una força creixent en la direcció oposada, en la direcció de la humanització creixent. En la direcció d’atendre i acompanyar a l’ésser humà com a un ésser integral, amb cos, ment, emocions, energia… Això es tradueix en el fet que els professionals compten amb eines per atendre a aquest concepte integral físic-psíquic-espiritual. Per descomptat que després dependrà dels interessos particulars de cadascun, d’atendre o no a això que comentem. De buscar-los i aplicar-los o de deixar-se arrossegar pel mercantilisme imperant.

En referència a aquest punt, la meva experiència en les Unitats de Cures Pal·liatives (UCP) és altament gratificant en aquest aspecte. Els professionals que vaig anar coneixent en diverses UCP tenen molt desenvolupada aquesta sensibilitat i aquest abordatge d’atenció integral de la persona. Existeix molt coneixement, hi ha guies, escrits i es van acumulant experiències. Tal vegada, a l’àrea d’acompanyament espiritual és on més manques hi ha respecte a eines i guies, doncs moltes vegades s’ha associat l’espiritual al fet dogmàtic o religiós i això moltes vegades porta a malentesos. Per això, el meu interès a publicar aquest llibret que, a manera de guia, intenta ser una aportació al camp de les pràctiques personals i espirituals, que són independents o complementen les creences religioses de cada persona.

“L’art d’acompanyar” proposa un recorregut per la pròpia vida, destinat a la profunda reconciliació amb un mateix i amb els altres. Quina és la importància de la reconciliació profunda?

La reconciliació profunda amb un mateix i amb els altres porta a la unitat interna, porta a superar els ressentiments, contradiccions i frustracions que tant sofriment intern generen. Aquesta unitat interna és la base per al creixement i l’enfortiment espiritual, i aquest enfortiment espiritual és sinònim de pau interna, de transformació, de suau alegria en el moment de la partida, en el moment de la mort física i és també sinònim de la possibilitat de transcendir aquest moment cap a uns altres temps i espais. Això no és una teoria. Aquests comentaris i afirmacions estan basats en l’experiència, en el que la gent sent i experimenta quan aquestes reconciliacions profundes es fan realitat en la interioritat de la persona.

Ets Membre de l’Equip de Voluntaris de la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital Dr. E. Tornú. Com està sent l’experiència? Ho recomanes a uns altres?

L’acompanyament a altres persones en els moments significatius de les seves vides, si es fa amb afecte i pensant en el millor per a l’altre, és una tasca meravellosa. I si, a més, comptes amb eines i recomanacions adequades, ajudes als altres i t’ajudes a tu mateix. Aquesta tasca és com màgica, sents l’agraïment de l’altra persona. Sents que realment això que fas l’està ajudant a transitar per aquesta situació i, a més, això es registra en tu com quelcom molt vàlid, unitiu i transformador. És quelcom que es realimenta i, més enllà de la situació difícil que s’està vivint des del punt de vista físic, tu sents que una atmosfera de molta bondat inunda l’ambient. Però com es tracta d’experiències personals no sempre tothom se sent còmoda fent això.

I crec fermament que sí, que tots tenim la capacitat d’acompanyar i ajudar els altres, però cadascun ha de fer-ho allà on se senti còmode i a gust. Alguns ho faran en cures pal·liatives, uns altres amb l’educació, uns altres transmetent un ensenyament solidari… I uns altres en tantes altres activitats que irradien el millor de cadascun. Totes aquestes coses, d’una manera o un altre, tradueixen en l’acció concreta allò que Silo magistralment sintetitzava com que “… és el moment de connectar amb el profund. Amb allò que és el sagrat de la interioritat humana” mentre, alhora, també ens deia: “És hora d’Humanitzar la Terra!”

Foto: cedida per Víctor Piccininni